L’albada és aquell moment que va des del trenc d’alba fins a la sortida del sol. Es pot dir que és l’espai de temps en què sortim de la situació de morts vius (cossos que dormen, és a dir, cossos relativament morts, però que respiren i, per tant, morts no inerts) a una altra de vius conscients, moment en el qual hem de començar a convertir el pensament en acció a través dels nostres cossos, executar les nostres voluntats o reprimir-les: en definitiva, viure de manera conscient. El despertar pot ser instantani i il·lusionant, quan el dia al davant es presenta clar: el cos es veu llançat amb energia davant d’un panorama que promet gaudi. Però, a vegades, aquest despertar es pot convertir en un malson, en una experiència malagradosa; al davant no hi ha un horitzó clar, més aviat una nebulosa, una tenebra terrible que et convida a quedar-te al llit i continuar el son. L’albada és un moment de semiconsciència, on la nit es barreja amb el dia: per això hi ha moltes persones que diuen que és el moment del dia que més els agrada.
L’Albada és també el títol del muntatge que, dins del Festival Grec, es presenta fins al 30 de juliol al Teatre La Biblioteca de Catalunya, un text de Jaume Viñas al qual donen vida un elenc d’onze actors (Cristina Arenas, Patrícia Bargalló, Joan Marmaneu, Clara Mir, Noël Olivé, Eduard Paredes, Maria Ribera, Oriol Ruiz Coll, Ismael Sempere, Ramon Vila i Jaume Viñas) dirigits per Oriol Broggi. La història abraça un arc temporal ampli que va des del 1936, amb el cop militar de Franco que va iniciar la Guerra Civil, fins al 1992, context on se situa l’inici de l’acció: una classe d’història en què un professor impulsa una noia de vint anys criada en un orfenat, l'Alba, a arremangar-se per descobrir el seu passat familiar. Davant l’espectador es presenten escenes de diferents moments entre les dècades del 1930 i 1990, un diàleg entre èpoques diverses que es necessiten les unes a les altres per tenir sentit. Hi ha un fil que connecta tot el que passa i, al llarg de les més de tres hores que dura l’espectacle, l’espectador es veu obligat a mantenir-lo ben agafat per no perdre’s. Tot i que en algun moment qui veu l’obra es pot sentir aclaparat per tants nexes d’unió s’ha de dir que el repte s’assoleix i la història acaba sent plenament assequible: es pot entendre.
L’obra aconsegueix transmetre una idea important pel que té a veure sobre el llegat de la guerra: la relació que hi ha entre uns personatges i uns altres, malgrat que ells mateixos no en siguin conscients. Una de les mentides més grans de la història d’Espanya és dir que la guerra va acabar el 1939. Tot aquell que va acabar al bàndol dels perdedors sap que no és així i que, probablement, la pitjor part per a molts encara havia de venir després en forma de repressió. Perquè un cop es van acabar les batalles entre exèrcits, la guerra contra els que es van salvar de les execucions va continuar a les presons on milers van morir de fam. Moltes famílies esberlades es van veure forçades per la por a adoptar el silenci, a deixar abandonats els seus éssers estimats, a adoptar noves identitats i oblidar el passat per complet. Aquest silenci encara perdura i ho sabem perfectament aquells que avui som els nets d’aquells nens que es van quedar orfes per culpa de la repressió franquista.
Moltes famílies esberlades es van veure forçades per la por d'adoptar el silenci, a deixar abandonats els seus éssers estimats, a adoptar noves identitats i oblidar el passat per complet
Un dels encerts del muntatge de L’Albada és traslladar-nos la idea que la Guerra Civil espanyola no és un zoo ple de fòssils que nosaltres contemplem, mentre passegem un diumenge al matí deixant-nos sorprendre per les creacions de la mare naturalesa. La Guerra Civil espanyola és un esdeveniment tràgic de la nostra història recent, que es va allargar amb una dictadura atroç que no va donar lloc a la reconciliació. I encara ens pica. La democràcia tampoc va facilitar que es fes justícia. La Transició i la Constitució (aplaudiments aquí perquè el muntatge les qüestiona) van ser un pacte de silenci en el qual també van participar les esquerres assimilades al nou sistema. La democràcia espanyola es va aixecar sobre uns fonaments tenebrosos i hi roman. Els arxius militars, en alguns casos, encara són forats negres de la memòria, on milers de papers esquinçats es van esgrogueint i desfent a poc a poc fins a ser insalvables: perquè probablement hi ha hagut més pressa a digitalitzar els papers de la conquesta d’Amèrica, que no pas a preservar els documents que expliquen la història de milers d’homes i dones engolits per la llarga nit franquista.
La llei de la memòria històrica estableix que tots els descendents en línia recta dels represaliats pel franquisme són víctimes del conflicte i tenen el dret de reparació i a conèixer la veritat. No és un dret que es pugui exercir de forma passiva. Cal voluntat, determinació, temps i certs coneixements per trobar informació als arxius, com li passa a l’Alba, la protagonista de la història de Jaume Viñas, que s’enfronta, entre altres coses, a impediments burocràtics i a l’arbitrarietat de funcionaris de l’Estat amb vocació de servei a Espanya. L’Albada ens recorda que bona part de la història d’aquest país, la història de la gent i de moltes famílies, està encara soterrada. Els mecanismes que la democràcia hauria d’haver habilitat per fer justícia han estat fins ara més un brindis al sol que no pas una realitat que ens obri finestres al passat i ens permeti transitar per la memòria. És important per a tots conèixer els capítols anteriors al nostre, saber en quin punt estàs de la història per participar-hi de forma conscient i no esdevenir un putxinel·li cec que balla al ritme imposat aquí des de 1939.