Javier Milei ha descobert que els vents que bufen des de Washington també poden arribar fins a l'Atlàntic Sud. Després de gairebé tres anys mantenint la qüestió de les Malvines en un discret segon pla, el president argentí ha decidit recuperar una de les causes més transversals i emocionalment poderoses del país just quan Donald Trump ha obert una esquerda inesperada en l'aliança entre els Estats Units i el Regne Unit. El president argentí ha anunciat sancions contra les empreses que participin en l'explotació dels recursos naturals de les illes sense autorització argentina, ha promès accelerar la construcció d'una base naval integrada a Ushuaia i ha anunciat una nova arquitectura institucional per coordinar la reivindicació de sobirania. Buenos Aires assegura que utilitzarà "totes les eines diplomàtiques, judicials i legals" contra els actors que considera que vulneren els seus drets sobre l'arxipèlag. El canvi és especialment significatiu perquè Milei mai no havia convertit les Malvines en una de les banderes centrals de la seva presidència. Fins i tot havia expressat admiració per Margaret Thatcher, la primera ministra britànica que va ordenar l'operació militar que va derrotar l'Argentina el 1982. Ara, en canvi, parla de la recuperació de la sobirania com una causa "per damunt de qualsevol diferència política". Però, per què ara?
Trump obre la porta
La resposta comença a Washington. Quan aquesta setmana van preguntar a Donald Trump si estava reconsiderant la posició nord-americana sobre les Malvines, el president va respondre: "Sempre reviso totes les posicions. Aquesta és només una de moltes". Pot semblar una frase deliberadament ambigua, però Milei s'hi ha aferrat immediatament. Perquè la insinuació de Trump no apareix del no-res. Ja a l'abril es va conèixer l'existència d'un correu intern del Pentàgon que plantejava diverses formes de castigar els aliats de l'OTAN que Washington considerava poc col·laboradors durant la guerra contra l'Iran. Entre les opcions hi havia revisar el suport diplomàtic nord-americà a la posició britànica sobre les Malvines. I les Malvines, les Falkkands com es coneixen a l'altra banda de l'Atlàntic, s'han convertit en una palanca de pressió de Trump sobre Londres. Washington retreu als governs europeus que no aportin prou a la defensa occidental i, en particular, ha expressat irritació amb el Regne Unit per la seva limitada implicació en les operacions nord-americanes contra l'Iran. Trump ha arribat a retreure públicament als britànics que "no hi fossin" quan els Estats Units els necessitaven.
Milei ho ha entès abans que ningú i ha vist l'oportunitat de ressuscitar el vell conflicte en un moment propici pels seus interessos. El president argentí és probablement un dels aliats ideològics més fidels que Trump té fora dels Estats Units. I ara intenta convertir aquesta proximitat personal i política en un actiu diplomàtic sobre el dossier més sensible de la política exterior argentina. Les Malvines no han tornat perquè l'Argentina sigui avui militarment més forta que el Regne Unit. Han tornat perquè Milei ha detectat una esquerda en la relació entre Washington i Londres, Trump necessita instruments per pressionar els seus aliats i sota les aigües de l'Atlàntic Sud hi ha centenars de milions de barrils de petroli a punt de començar a sortir a la superfície. Una disputa de sobirania de gairebé dos segles acaba d'adquirir, de cop, valor polític, estratègic i econòmic.
El ressorgiment de la causa de les Malvines també ha tingut un component simbòlic molt potent. Durant el Mundial, després de derrotar Anglaterra, els jugadors de la selecció argentina van exhibir una pancarta amb el lema "Las Malvinas son argentinas", un gest que va tornar a situar la reivindicació al centre de l'escena pública. En un país on la sobirania sobre l'arxipèlag genera un consens gairebé transversal, aquella imatge va tenir un fort impacte polític i emocional i va contribuir a crear el clima que Milei ara intenta capitalitzar. El president, que fins aleshores havia mantingut un perfil molt més ambigu sobre la qüestió, ha passat a convertir les Malvines en una bandera pròpia just quan Trump ha obert la porta a revisar l'equilibri tradicional entre Washington i Londres.
Qui hi ha realment al darrere?
No hi ha proves que Washington i Buenos Aires hagin pactat una operació conjunta per obligar Londres a negociar les Malvines. Però sí que hi ha una coincidència d'interessos excepcional. Segons els experts, Milei necessita demostrar que la seva aliança amb Trump ofereix resultats concrets a l'Argentina. Trump pot utilitzar les Malvines per recordar al Regne Unit que el suport nord-americà als seus interessos estratègics ja no és automàtic. I Buenos Aires obté així una oportunitat que no tenia des de feia dècades: introduir una esquerda entre Londres i Washington en una qüestió en què, tradicionalment, el Regne Unit podia donar per descomptada la solidaritat nord-americana.
Això no significa que Trump hagi reconegut la sobirania argentina. No ho ha fet. La política oficial nord-americana continua sense decantar-se formalment per cap de les dues reclamacions de sobirania, tot reconeixent l'administració britànica de facto de l'arxipèlag. El que ha canviat és que la Casa Blanca ha deixat de tractar aquesta posició com una cosa intangible. Per a Milei, només això ja és una victòria.
I sota l'aigua, el petroli
Però aquesta nova ofensiva no s'interpreta exclusivament en clau diplomàtica. A uns 200 quilòmetres al nord de les illes hi ha Sea Lion, un dels grans jaciments petrolífers encara sense explotar de l'Atlàntic Sud. El projecte està controlat en un 65% per Navitas Petroleum i en un 35% per la britànica Rockhopper Exploration. La decisió final d'inversió ja s'ha adoptat i el primer petroli està previst per al març del 2028. Les reserves 2P certificades de les primeres fases de Sea Lion són actualment d'uns 314 milions de barrils, segons l'última avaluació independent publicada aquest agost. Si s'hi afegeixen recursos contingents i fases posteriors, el potencial total és molt més gran. El projecte, a més, s'està accelerant. Navitas estudia incorporar una segona plataforma flotant de producció que podria afegir fins a 125.000 barrils diaris de capacitat a fases posteriors, a més dels 55.000 barrils diaris previstos inicialment.
És aquí on la disputa territorial deixa de ser únicament una batalla de banderes. Qui controli jurídicament les aigües de les Malvines controla també els drets sobre una enorme reserva energètica. Per a Londres i per al govern de les illes, Sea Lion podria transformar profundament l'economia de l'arxipèlag. Per a Buenos Aires, permetre que el projecte avanci sense reaccionar equivaldria a considerar com s'exploten durant dècades uns recursos que considera propis. D'aquí les sancions anunciades per Milei.
La base d'Ushuaia no és nova
Milei també ha presentat com una de les peces de la nova estratègia l'acceleració de la Base Naval Integrada d'Ushuaia, a Tierra del Fuego. La infraestructura té un valor evident: reforçaria la projecció argentina sobre l'Atlàntic Sud i sobre l'Antàrtida i, geogràficament, se situa davant l'espai que separa el continent de l'arxipèlag. Però no és un projecte que parteixi de zero. El projecte havia començat formalment el 2022, durant el govern d'Alberto Fernández. Milei, per tant, no inventa la base naval: la recupera, l'accelera i la incorpora al relat de la nova ofensiva per les Malvines.
El factor intern de Milei
Al darrere del moviment de Milei també hi juga la política domèstica. La causa de les Malvines té una característica extraordinàriament útil per a qualsevol govern argentí: travessa gairebé tot l'espectre polític. L'economia continua sent el principal termòmetre de Milei i els darrers mesos han augmentat les dificultats en sectors intensius en ocupació. Avui els problemes més visibles per a bona part dels argentins són els salaris, l'ocupació, l'endeutament familiar i l'augment dels costos fixos. En aquest context, convertir les Malvines en prioritat nacional li permet canviar de terreny, recuperar iniciativa i situar els seus adversaris davant una causa en què resulta difícil atacar-lo frontalment. Diversos crítics de l'oposició ja li retreuen, precisament, haver passat tres anys relativitzant la qüestió abans de recuperar-la ara.
Hi ha precedents històrics que també ho poden explicar. El 1982 va ser la dictadura argentina, enfonsada en una greu crisi interna, qui va intentar utilitzar les Malvines com una fugida endavant. La guerra va acabar accelerant la seva caiguda, mentre que la victòria militar va reforçar Margaret Thatcher al Regne Unit. Però no hi ha cap escenari comparable militarment en l'actualitat. Milei insisteix en els instruments diplomàtics, econòmics i jurídics i no ha formulat cap amenaça d'invasió. Però la temptació política de convertir les Malvines en un gran element de cohesió nacional continua intacta.
Londres no es mou
La resposta britànica també ha estat contundent. El Regne Unit continua defensant que el futur de les illes correspon als seus habitants i recorda el referèndum del 2013, en què el 99,8% dels votants va optar per mantenir l'estatus de territori britànic d'ultramar. Londres ha insistit que el seu compromís amb els habitants de les Falkland és "inamovible". Argentina rebutja aquest argument perquè considera que es tracta d'una població implantada després de l'ocupació britànica del 1833 i defensa que la qüestió és una disputa bilateral de sobirania pendent de descolonització. Aquesta incompatibilitat explica per què el conflicte fa dècades que està bloquejat. Londres defensa l'autodeterminació dels habitants, Buenos Aires respon: integritat territorial argentina. Cap de les dues doctrines deixa gaire espai per a una solució intermèdia.
L'estela de Ceuta i Melilla
I és aquí on el cas de les Malvines connecta amb el clima internacional que també envolta Ceuta i Melilla. No perquè els conflictes siguin jurídicament equivalents —que no ho són—, sinó perquè tots dos mostren fins a quin punt les disputes territorials que semblaven congelades poden tornar a convertir-se en instruments de pressió geopolítica quan canvia l'equilibri entre les grans potències. Trump ha introduït una lògica especialment perillosa per als aliats europeus: els compromisos tradicionals dels Estats Units poden deixar de ser automàtics i convertir-se en moneda de canvi. Avui pot ser la posició nord-americana sobre les Malvines. Demà poden ser altres disputes.