Toledo, 8 d’abril del 1366. Fa 658 anys. El rei Enric II de Castella i de Lleó —primer monarca de la casa Trastàmara al tron de Toledo— lliurava la vila de Treviño i les seves pedanies a Pedro Manrique, cap d’un dels llinatges lleonesos més rellevants de l’època i que més suport li havien donat en la seva cursa al tron. La vila i el terme de Treviño, situats al centre del comtat d’Àlaba i que eren de jurisdicció reial des de la invasió militar castellana del 1199-1200 (depenien directament del rei en qüestions tan importants com el vassallatge, la justícia o la tributació) eren alienades del patrimoni de la Corona i passaven a mans privades. Treviño, de població i de cultura basca, quedava separada del comtat d’Àlaba i aïllada del món basc.
🔴 Resultats eleccions País Basc 2024, DIRECTE | Última hora de l'escrutini
Quin era l’origen de Treviño?
Però Treviño tenia una història que es remuntava, pel cap baix, dos segles abans d’aquells fets. Navarra havia estat històricament un territori dominat per un model de poblament dens però dispers, que a mitjan segle XII la cancelleria de Pamplona estava decidida a transformar. Durant la centúria del 1100, la monarquia navarresa va promoure la creació de dotzenes de nous assentaments, que tenien la funció de concentrar la població i l’activitat econòmica. Una d’aquestes fundacions va ser Treviño (1166), en temps del rei Sanç VI, anomenat el Savi, que es va poblar i articular amb pagesos de la part central i oriental del comtat d’Àlaba, i amb una petita comunitat judeonavarresa que tenia la missió d'impulsar l’activitat fabril i comercial de la zona.
Treviño passa a Castella
Durant la guerra llampec del 1199-1200 —que va enfrontar els regnes de Navarra i de Castella pel domini de l’alt Ebre i l’alt Duero—, els castellans acabarien ocupant un ampli passadís territorial que creuava la regió occidental navarresa (l’actual País Basc): des de Argantzun (a la vall de l’Ebre) fins a Hondarribia (al litoral cantàbric). Sanç VII de Navarra, totalment desbordat, es veuria obligat a signar una pau que confirmava el nou domini castellà sobre Biscaia oriental (ja tenien el domini de la part occidental des del 1153), sobre Guipúscoa i sobre bona part d’Àlaba. Vitòria havia caigut en poder dels castellans després d’un duríssim setge (1200), però Treviño havia resistit. Seria a la taula de les negociacions de pau que Trevinyo seria cedida als castellans.
Què va significar el canvi de Navarra a Castella?
La investigació historiogràfica basca contemporània ha desmentit la versió tradicional de la historiografia espanyola, que presentava la invasió castellana d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa com una empresa militar que no hauria estat possible sense la col·laboració de l’aristocràcia indígena. Els investigadors bascos actuals han provat que l’aristocràcia indígena va ser la gran perjudicada per aquell canvi de domini. Després de la conquesta castellana, els mateixos Haro, Bizkaiko Jaunak (comtes o senyors de Biscaia) i caps indiscutibles de l’estament aristocràtic indígena —nomenats per la monarquia navarresa (1040), però confirmats per Toledo quan els castellans s’apoderen de la part occidental del territori biscaí (1153)— s’exiliarien a Pamplona (1200).
Quines altres coses va comportar el canvi?
Els reis navarresos sempre havien estat molt cautelosos a l’hora de promoure la fundació de viles com Treviño. Aquests establiments, governats per les seves elits locals i sempre amb un fur municipal, eren radicalment antagòniques als interessos d’una aristocràcia d’ideologia extractiva. Però, en canvi, la monarquia castellana, delerosa de consolidar el seu domini sobre aquella nova adquisició, i conscient, alhora, del rebuig que generava entre bona part de l’aristocràcia indígena, no tan sols va enfortir —jurídicament, políticament i econòmicament— les viles i ciutats existents, sinó que va multiplicar la fundació de nous establiments. I les va articular sobre el nou camí principal entre la Meseta i els ports del Cantàbric, que passaria per Àlaba i Biscaia.
Treviño sota la dominació castellana
Treviño, situada en el camí entre Burgos (“puerto seco de Castilla”) i Bermeo (port principal de la Biscaia medieval), va viure la seva època daurada durant els primers segles de dominació castellana (XIII i XIV). Però també sota dominació castellana va conèixer una llarga decadència (segles XVI a XIX) de la qual no va poder escapar, perquè el 1366, amb la dació als Manrique, el seu fur iniciàtic patiria una progressiva erosió fins a desaparèixer. A mitjans del segle XV, Treviño era una vila de llengua i cultura basca, però ja no compartia ordenament jurídic ni casuística econòmics amb la resta de viles i ciutats d’Àlaba. I amb la crisi posterior a la derrota dels Comuneros (1523), Treviño correria la mateixa sort que les capitals castellanes de la Meseta nord.
Els liberals i Treviño
A causa d’aquella dació, durant quatre segles llargs (1366-1833), Treviño va ser un enclavament de la província castellana de Burgos a l’interior del territori foral d’Àlaba Però el 1833, amb la mort de Ferran VII i el pacte diabòlic entre Maria Cristina de Borbó (la vídua del rei) i els liberals (fins aleshores proscrits i massacrats), el flamant ministre Javier de Burgos tindria l’ocasió d’esmenar aquell atàvic despropòsit. La sorpresa seria que aquells liberals no ho eren tant. En el dibuix del mapa provincial del 1833 (que encara és vigent avui), Treviño restaria com un enclavament castellà dins del País Basc. Perquè ningú d’aquell món pretesament liberal va tenir la voluntat política de reintegrar Treviño a Àlaba i al règim foral alabès.
Treviño en l’actualitat
Passats els segles, Treviño conserva la seva adscripció al món social i cultural basc. I des de principis del segle XX, la societat de Treviño ha impulsat diverses iniciatives per a reincorporar-se a Àlaba. El 1940 va forçar un referèndum que donaria com a resultat un 98% de la població favorable a la reincorporació, i que el règim franquista condemnaria a l’oblit en un fosc calaix d’un encara més fosc despatx. Tot i això, el sentiment no desapareixeria. Des del 1977, Treviño i Argantzun (els dos principals nuclis de l’enclavament) han estat governats, en diverses ocasions, pel PNB i EH Bildu. I a les darreres eleccions municipals (2023), les formacions polítiques partidàries de la reincorporació a Euskadi sumarien el 70% dels vots (7 de 9 regidors).