1. El sector de la música és una farsa. Ho són les cançons, els grups, els activistes, els festivals, els fans, les xarxes, els periodistes musicals i la premsa. El sector. Tot mentida.

2. Ja ningú no arrisca. Tothom s'omple la boca amb l'urbà. Amb les barreges. Amb l'avantguarda. Amb la innovació, amb no sé quantes mentides més. La realitat és que totes les cançons sonen igual. Siguis un reggaetonero de Puerto Rico o un paio que fa bedroom pop a Madrid. Tot és inofensiu. I segueix la clàssica regla de l'esnob: "De veritat no coneixes això? T'encantarà!". Sí, fins que ho descobreixi el teu veí l'electricista.

La realitat és que totes les cançons sonen igual 

3. Els grups són els més babaus de la piràmide: cotitzen menys que un gorrilla, però senten que són EL TINGLADO. No importa que les bandes no sonin. Què importa si sonen o no: la música popular mai no va anar d'això. Però que no tinguin res a explicar? Agafen el bombo, les guitarres, el fraseig o els arranjaments electrònics que més ho peten a les charts, en xarxes, i ale, amb això ja tenen la proposta que els ha de portar a embarcar-se –en el millor dels casos– a titàniques gires, dormir poquíssim, matxirulejar al màxim (si són tio), beure, drogar-se i estar de ressaca el 90% del temps per després tornar a casa als vint-i-pocs i adonar-se que no van guanyar un duro i que han de treballar a la botiga de bicis de la família. Fins que el pròxim disc –mai– ho peti.

4. Els activistes culturals són més hipòcrites que un ecologista en Vespino. Et venen que la Cultura va amb "C" majúscula, que cal lluitar pel popular i, quan poden, a mamar de les institucions, que els tornen dòcils. Els domestiquen per catorze pagues.

Et venen que la Cultura va amb "C" majúscula, que cal lluitar pel popular i, quan poden, a mamar de les institucions, que els tornen dòcils

5. Els festivals. El turbocapitalisme fet esdeveniment Cultural. Amb "C" majúscula. Amb "C" de Criptomonedes. L'últim patrocini vergonyós d'escenaris en els esdeveniments més grans.

6. Tractar com a hordes els fans és una mica orwel·lià. Però la veritat és que, veient les seves reaccions amb els mòbils, davant de qualsevol cançó de Nicki Nicole, fins i tot és generós anomenar-los només hordes. Per a quin cony volen tot aquest metratge?

7. Les xarxes socials. El metratge el volen per a molar. Per estar sense estar. La gent està tota l'estona sense estar. Et parlen, però en realitat s'estan monitorant els passos, mirant les calories perdudes, bitxejants els últims Whatsapps.

La gent és tota l'estona sense estar. Et parlen però en realitat s'estan monitorant els passos, mirant les calories perdudes, bitxejant els últims Whatsapps

8. Els periodistes musicals són la punta de la picota. Hi ha dos grans grups de professionals de la premsa: els que saben molt i no ho volen compartir. S'amarren a les seves categories inventades, a les seves referències absurdes. Al seu temible melic. I després estan els que no tenen ni puta idea, els que només volen estar. Els torna boig que els paguin amb entrades de concert, amb zones VIP on el més VIP és el cantant d'un grup de Madrid que en dos anys ningú no recordarà.

9. La premsa és la que permet que, d'això, no es denunciï ni la meitat: no editen, no comproven, no fan periodisme. Només li segueixen la corda als artistes i els seus mànagers, que fan declaracions quan volen. No hi ha gira, no hi ha info.

No editen, no comproven, no fan periodisme. Només el segueixen la corda als artistes i els seus mànagers

10. I el sector. El més fàcil: el sector no existeix en aquest país. Només són rics, promotors i empresaris, que de tant en tant s'ajunten en una associació i editen un anuari amb els números espaterrants de la indústria. Una indústria en la qual el mantra de la venda de discos ha estat substituïda pel del directe, pel dels festivals i ara pel de les carreres 360 graus: màxima difusió en xarxes, amunt l'stream i els músics guanyant menys que quan es portaven els walkmans.