Melilla, 17 de juliol del 1936. Fa 89 anys. 16.00 hores. Un escamot militar (oficials de l’exèrcit) i paramilitar (falangistes armats) dirigit pel coronel a la reserva Juan Seguí Almuzara, català —de Figueres— i cap polític de Falange Española al protectorat espanyol del Marroc, assaltava la Capitania General de la regió militar del Rif i arrestava —a punta de pistola— el general Manuel Romerales Quintero, màxima autoritat militar espanyola a la plaça. Una delació que s’hauria produït unes hores abans (la d’un tal Álvaro González —de Falange Española— als dirigents locals de la Unión Republicana i del PSOE) havia obligat els colpistes a avançar els seus plans, inicialment previstos per a l’endemà a les 5.00 hores.
Però aquell contratemps no va precipitar l’operació al fracàs. Ben al contrari, a la mitjanit del 17 cap al 18, els colpistes ja tenien el control de la ciutat i havien detingut 189 persones (relacionades amb partits polítics i sindicats republicans), que serien assassinades durant els dies posteriors. Amb els deures fets, Seguí va telefonar a Franco, capità general de Canàries, per a informar-lo de la situació. Però, el general Franco era el cap de la conspiració que s’havia iniciat a Melilla i que desembocaria en la Guerra Civil? O només era una peça destacada d’aquell sinistre engranatge? I si era així, com va aconseguir convertir-se en el cap de la rebel·lió i en el cap d’estat del règim dictatorial espanyol?
La conspiració
La conspiració que va culminar en el cop d’estat del 17 de juliol (i que va desembocar en una imprevista —pels colpistes— guerra civil) es va començar a gestar mesos abans. El triomf electoral del Frente Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya (febrer, 1936) i l’amnistia al govern de Catalunya (empresonat d'ençà dels Fets d’Octubre del 1934) i el restabliment de l’autogovern català (març, 1936) van generar una gran inquietud entre els segments més reaccionaris de la societat. La CEDA de Gil-Robles, l’última esperança de la dreta, havia estat incapaç de capitalitzar la crisi del PRR de Lerroux —enfonsat per l’escàndol de l’Estraperlo (octubre, 1935)— i de concentrar el vot conservador, i aquest fracàs també seria decisiu.
Un canvi de règim, però no per a restaurar la monarquia
Tant que un grup de comandaments de l’exèrcit espanyol —amb un passat en comú a la Guerra d’Àfrica (1909-1923)— i alguns dirigents polítics de la dreta espanyola més furibundament antirepublicana i anticatalana (però sense Gil-Robles, considerat un pusil·lànime) i alguns elements de les classes extractives madrilenyes, van ordir un cop d’estat per a imposar un nou règim, que, en paraules dels mateixos colpistes, no havia de ser una monarquia. Els militars consideraven els Borbons uns traïdors per la manera en què el rei Alfons XIII havia deixat caure el general Primo de Rivera (1930), amb el propòsit de posar fi a un règim dictatorial amortitzat —però que havien creat i governat conjuntament (1923-1931)— i rentar la imatge de la corona.
Sanjurjo
La majoria dels historiadors d’aquesta etapa històrica coincideixen en la idea que els militars colpistes van ser els que van portar la iniciativa d’aquella conspiració. I en aquest context, apareix la figura del general José Sanjurjo Secanell (Pamplona, 1872) —net d’un militar català d’ideologia liberal—, un comandament militar amb un bagatge colpista contra la República —la "sanjurjada", mentre les Corts republicanes debatien el projecte d’Estatut de Catalunya (agost, 1932)— i que, per aquest motiu, estava exiliat a Portugal i estava molt ben considerat per la dreta sociològica antirepublicana i anticatalana. Molt més que Franco, que no tenia el mateix nivell de reconeixement de la "família castrense" espanyola.
També per aquests motius, Sanjurjo era el personatge destinat a liderar el cop d’estat i el règim resultant. Sanjurjo era l’"home de consens" entre les diverses faccions que alimentaven la conspiració: des de la "família castrense", amb el seu nucli dur "africanista" (els oficials guardonats a la Guerra d’Àfrica), fins a certa dreta parlamentària (alguns dirigents de la dreta —com Serrano Suñer o Escrivà de Romaní—, decebuts amb la corruptela de Lerroux o amb el tacticisme de Gil-Robles), passant per les classes extractives madrilenyes (terratinents, banquers, especuladors); el tradicionalisme carlí; les jerarquies eclesiàstiques o, fins i tot, els monàrquics del deposat i expatriat Alfons XIII.
Mola
El general Emilio Mola Vidal (Cuba colonial, 1887) —fill i net de militars catalans liberals (més o menys com Seguí, Sanjurjo o els Milans del Bosch del segle XIX)— va ser l’autèntic arquitecte de la conspiració, extrem que es confirma quan, abans del cop d’estat, els conspiradors es refereixen a la seva figura amb el nom en clau del "director". Des de la seva capitania general de Pamplona, va redactar, per exemple, la “Instrucción reservada nº. 1”, que transmetria el 25 de maig del 1936 i que ordenava als conspiradors que quan es produís el cop: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta; dirigida a directivos de partidos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares”.
Mola era el cervell de la conspiració i de la repressió que havia de venir a continuació. En una “Instrucción” posterior ordenaria que: “Hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio, eliminando sin escrúpulos a todos los que no piensen como nosotros”. Però sobretot, i per aquest motiu, ostentaria la direcció de la conspiració (del movimiento, en la terminologia dels colpistes): tenia una extraordinària capacitat per a teixir complicitats. En un esbós de memòries que va deixar escrit poc abans de morir, explica com, malgrat la seva tradició familiar liberal —coneguda per tothom—, aconseguiria la importantíssima participació dels carlins en el cop d’estat i posterior repressió.
Primo de Rivera
A l’esbós de memòries de Mola, documentades i publicades contemporàniament, diu: “Mi abuelo Joaquín (...) peleó contra los carlistas (...) por tierras catalanas (...) mi padre luchó contra los carlistas en Bilbao (...) Con estos antecedentes cualquiera puede preguntar qué estoy haciendo en este pesado verano del treinta y seis junto a la masa carlista [el requetè de Navarra i de Castella], movilizada en España a mis órdenes. La respuesta es sencilla: compartimos los mismos ideales, idénticas ilusiones y, por si esto no fuera suficiente, son gente inasequible al desaliento, capaces de dar ánimos en estos momentos difíciles al más timorato”.
En canvi, José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Primo de Rivera i fundador de Falange Española (1934), tenia una visió simplificada del movimiento, inspirada en l’organització corporativa de la societat i de l’estat. En l’escenari ideal que pretenien construir els falangistes, i que pretenien imposar amb l’ús de la violència, els tradicionalistes carlins, els monàrquics alfonsins o certs sectors de les classes extractives madrilenyes (com els terratinents latifundistes) que alimentaven —discursivament i econòmicament— la conspiració, no hi tenien cabuda. I, en l’univers de la conspiració, aquella posició no era fàcil de gestionar, perquè Falange tenia molta predicació a Castella i a Andalusia.
Els avions de Franco
El 18 de juliol, a les 14.00 hores, quan el cop d’estat ja havia travessat l’estret de Gibraltar i s’havia estès per bona part de la Península, el general Franco embarcava en l’hidroavió Dragon Rapide —de matrícula britànica—, que, des de les illes Canàries, el conduiria a Tetuan (Protectorat espanyol del Marroc). A partir d’aquell moment, des de diferents punts d’origen, però amb una mateixa destinació, s’enlairarien una sèrie d’avions tripulats per personatges clau en aquella conspiració, que patirien uns estranys i misteriosos accidents, i que, sorprenentment, desbrossarien el camí de Franco cap al poder en solitari. En el lliurament de demà examinem aquest camí d’accidents i el seu sorprenent resultat polític.