En una entrevista a Toni Sala per la publicació de la seva última novel·la Escenaris, comentàvem que Rodoreda és tan clàssica que no cal ni esmentar-la: és a dir, que potser serà l’última autora catalana a caure en l’oblit impecable de la història. Vaig llegir La plaça del diamant quan era molt joveneta –i hi ha un perill, en les lectures de joventut, i és que no entenem res i més endavant hem de tornar-hi, per anar bé. I jo vaig fer justament això, tornar-me a llegir La plaça del diamant.
Tothom és socialista per si mateix i capitalista per la resta: és a dir, la seguretat (econòmica) la volem per nosaltres, però no volem pagar el preu de garantir-la als altres. Amb la qüestió del feminisme passa el mateix
L'escriptura que no era feminista (però)
Quan li preguntaven, Rodoreda deia que no era feminista. L’afirmació és ridícula, però molt significativa. Vaig llegir en alguna banda que tothom és socialista per si mateix i capitalista per la resta: és a dir, la seguretat (econòmica) la volem per nosaltres, però no volem pagar el preu de garantir-la als altres. Amb la qüestió del feminisme passa el mateix. Rodoreda era feminista per a si mateixa: una dona que no és feminista no abandonaria un fill per centrar-se a escriure, és evident que només fas això si creus que ets igual que els homes –i fins i tot superior a la majoria d’homes, perquè la majoria no sap escriure obres mestres. En canvi, el que no volia Rodoreda era ser feminista confessa de cara al públic, perquè l’escriptora sospitava amb encert que no li convenia encasellar-se amb una literatura feminista, és a dir, femenina, és a dir, de segona divisió. Però la bona literatura és com un calze diví o com una bola de vidre, que diu la veritat i omet les categories, que passa per damunt de la lògica de les classificacions.
És una crítica a les relacions heteropatriarcals, La plaça del diamant? Sí i no
Com anul·lar una dona qualsevol
Faig aquest preàmbul perquè el que més m’agrada de La plaça del diamant és la subtilesa amb què se’ns mostra la creu de la feminitat i la trampa impecable dels narcisistes com el Quimet, l’home que només conèixer-la ja li canvia el nom. Quan algú canvia el nom de les coses, estigueu segurs que sou davant d’un manipulador. D’entrada et preguntes per què es deixa tractar així, la Natàlia, per què s’arrossega tan de pressa. Després fas una mica d’introspecció i no costa gaire d’entendre, qui més qui menys, de jove, ha fet el ridícul darrere d’homes que semblaven segurs de si mateixos, com el Quimet. És una crítica a les relacions heteropatriarcals, La plaça del diamant? Sí i no. És a dir, sí, és clar, no pot ser d’altra manera si parlem de les relacions entre homes i dones, encara que Rodoreda no ho hauria dit mai així. I no, no és una ‘crítica social’, en el sentit que el problema del Quimet no és que sigui un home i que segueixi el patró clàssic del rol dominant, sinó que a més té la particularitat de ser un mal marit egoista, només centrat en si mateix i disposat a qualsevol bestiesa per anul·lar la Natàlia. I això que la Colometa no és una dona amb un caràcter fort, sinó que és mansa, i per això es deixa canviar el nom, perquè va créixer sense mare i està prou desemparada per a abusar-ne. El mateix nom ja ens ho indica: els coloms no tenen gaires eines per defensar-se i viuen engabiats als terrats de les ciutats. Jo no ho sabia, però algú em va explicar fa poc que si a totes les ciutats del món hi ha coloms és perquè els hi vam posar nosaltres com a alternativa urbana i de subsistència a les gallines.
La Natàlia no es fica amb política, però com passa en aquests casos la política s’acaba ficant amb ella
Totes érem la Natàlia
Com també passa amb les bones novel·les, La plaça del diamant té diferents plans o capes de lectura. Una és la personal, la història de la Natàlia-Colometa i del seu marit i de la posterior alliberació d’ella. L’altra és la del país, la de les dones i els homes de l’època. Van trobar-se amb la guerra, van participar-hi i la van trampejar com van poder. La Natàlia no es fica amb política, però com passa en aquests casos la política s’acaba ficant amb ella, fins al punt que ha de deixar la feina de criada a la casa d’uns senyors –saben que el Quimet és amb els republicans, i com que són rics els senyors no volen enemistar-se amb el franquisme– i dedicar-se a subsistir com pot ella sola amb la canalla. La Natàlia és de l’edat de les meves besàvies, i en aquest sentit per mi és un arquetip, la Colometa érem (i en cert sentit encara som, o podem ser) totes.
Quan la guerra fa temps que s’ha acabat i la Colometa s’ha acomodat a viure amb un altre home, un ‘esguerradet’ que la tracta com Déu mana, experimenta una epifania a la mateixa plaça de Gràcia on va començar tot. Si us hi fixeu, a la plaça del diamant de Gràcia hi ha una escultura en honor a la protagonista i a aquest moment culminant de la novel·la. La Colometa no pot adormir-se, es lleva que encara és de nit i surt al carrer empesa per una força estranya. S’adona del que ha viscut, dels errors i les penes, i així enterra el nom postís i la identitat forçada. Torna a ser la Natàlia, ara una dona madura. Si aquest final és feminista o no, ja no té importància.