La política islandesa ha fet un pas que pot marcar una generació. La primera ministra, Kristrún Frostadóttir, ha anunciat des de Polònia que el seu govern posarà en marxa els preparatius per celebrar un referèndum sobre la represa de les negociacions d’adhesió a la Unió Europea. No és una decisió menor. És un gest carregat de simbolisme i, sobretot, de conseqüències pràctiques per a una illa que sempre ha sabut jugar la carta de la singularitat.
En una roda de premsa compartida amb el primer ministre polonès, Donald Tusk, Frostadóttir va defensar que una major integració amb Europa no ha d’implicar la renúncia a la identitat pròpia. “Els islandesos volen més Europa, però amb respecte per la nostra especificitat”, va remarcar. La frase no és improvisada: resumeix l’equilibri delicat entre l’obertura internacional i la protecció d’un model econòmic i social molt particular.
Un gir empès per la realitat
Islàndia no és aliena als sotracs globals. L’augment del cost de la vida i l’impacte indirecte de la guerra desencadenada per la invasió russa d’Ucraïna han reconfigurat prioritats. En aquest nou context, la seguretat energètica, la cooperació en defensa i l’estabilitat financera guanyen pes en el debat públic.
Frostadóttir va admetre que la situació geopolítica d’Islàndia és “específica”. No és un Estat continental, depèn fortament del comerç exterior i té una economia marcada per la pesca, l’energia geotèrmica i el turisme. Aquestes particularitats expliquen tant les reticències històriques com la prudència actual.
Tusk, per la seva banda, va coincidir en la diagnosi: Europa viu un moment de redefinició estratègica. I en aquesta redefinició, el nord també compta. El suport explícit de Polònia no és casual; Varsòvia vol projectar la idea d’una Unió cohesionada i amb capacitat d’atracció.
Una història inacabada
No és la primera vegada que Islàndia s’acosta a Brussel·les. El juliol del 2009 va presentar formalment la sol·licitud d’ingrés i va negociar durant quatre anys. Però el 2013 el procés es va congelar, enmig d’un clima polític intern marcat per l’escepticisme. Aquell fre encara pesa en la memòria col·lectiva.
Ara, l’Executiu vol que sigui la ciutadania qui decideixi si cal reprendre el camí. La ministra d’Afers Exteriors, Þorgerður Katrín Gunnarsdóttir, ha avançat que la votació podria celebrar-se a tot estirar el 2027 i que presentarà la resolució parlamentària corresponent aquesta mateixa primavera. El calendari és ambiciós, però busca evitar que el debat s’eternitzi.
Europa en expansió
El moviment islandès coincideix amb una nova onada d’ampliació. Des de l’adhesió de Croàcia el 2013, la Unió no ha incorporat cap altre membre, però actualment hi ha vuit països amb l’estatus de candidats oficials: Bòsnia i Hercegovina, Geòrgia, Moldàvia, Montenegro, Macedònia del Nord, Albània, Sèrbia i Ucraïna.
Aquest escenari projecta una Unió potencial de fins a 36 estats membres. La pregunta és si Islàndia vol formar part d’aquesta nova arquitectura o prefereix mantenir una relació estreta però externa, com fins ara.
Identitat i pragmatisme
El debat que s’obre no serà només tècnic, sinó emocional. Islàndia ha construït el seu relat sobre l’autosuficiència, la gestió pròpia dels recursos naturals i una cultura política de consens. La integració plena a la UE obligaria a cedir competències i a acceptar regles comunes, especialment en àmbits sensibles com la pesca.
Però també ofereix estabilitat monetària, accés ampliat al mercat únic i un marc de cooperació reforçat en matèria de seguretat. En temps d’incertesa, aquestes garanties pesen.
Frostadóttir ha obert una porta que feia anys que estava entreoberta. Ara serà la ciutadania qui haurà de decidir si vol travessar-la. I en aquesta decisió, Islàndia no només definirà la seva relació amb Europa, sinó també la seva manera d’entendre’s a si mateixa en un món que canvia amb una rapidesa implacable.