Després d’un silenci televisiu que s’ha allargat més de quinze anys, el gènere de la comèdia de situació torna a Catalunya amb La casa nostra, la nova aposta de Dani de la Orden per a la plataforma 3Cat. Un format que reivindica amb orgull els referents de sempre —esmentats sovint: Plats Bruts, Friends, The Big Bang Theory o Cómo conocí a vuestra madre— i alhora procura reformular-los en clau contemporània.
Un retorn a celebrar
La sèrie presenta un escenari tòpic, habitual, però sempre potent: en Miqui (Marc Rius) i el seu amic Eric (Adrian Grösser) viuen junts fins que, per motius diversos, els pares del Miqui -interpretats per Llum Barrera i Albert Ribalta- tornen a envair l’espai domèstic. Amb aquest element de convivència intergeneracional al centre, La casa nostra juga a consciència amb la tensió entre amics, germans i família —un terreny tan arquetípic com fèrtil. La fórmula remet al passat: escenaris reduïts, públic de plató, ritme àgil, acudits fàcils però ben mesurats, final emocional a cada episodi. I un bar, sempre un bar, on els protagonistes de la sèrie s'acaben trobant. Són convencions que la sèrie abraça amb convicció. Però, a diferència d’alguns referents, hi afegeix un acabat local: humor català, participació d’actors i influencers de la nova generació i una mirada quotidiana sobre l’habitatge, la parella i l’amistat.
La casa nostra és un retorn a celebrar, el de les comèdies de situació a l'escena televisiva catalana. I sota aquest prisma s'ha de valorar, ja que mai ha promès reinventar el gènere, sinó recuperar els títols referencials i apropar-los al nostre temps i les nostres singularitats
El repte de qualsevol sitcom és, principalment, no caure en la previsibilitat del gag convencional o en la sedimentació del format. I aquest, en molts moments, és el principal punt a criticar a La casa nostra. Dani de la Orden, que a més de ser un molt bon realitzador és un paio extremadament intel·ligent, es guaria la ferida abans de fer-se mal declarant que "existeix el monstre del referent, l’ombra de Plats Bruts o Friends", i aquest només pot esquivar-se amb personalitat pròpia. Amb tot, La casa nostra és un retorn a celebrar, el de les comèdies de situació a l'escena televisiva catalana. I sota aquest prisma s'ha de valorar, ja que mai ha promès reinventar el gènere, sinó recuperar els títols referencials i apropar-los al nostre temps i les nostres singularitats.