Aquests dies es projecta als cinemes Los caballeros blancos, del belga Joachim Lafosse. Es tracta d'una pel·lícula de ficció, però inspirada en els fets de l'ONG L'Arche de Zoé, que el 2007 va intentar endur-se 130 nens txadians cap a França fent-los passar per nens refugiats sudanesos. Una pel·lícula que obre molts interrogants sobre les relacions entre l'Àfrica i Europa, però, sobretot, entre el bé i el mal, entre la generositat i l'opressió. Una pel·lícula que va guanyar la Concha de Plata a la millor direcció al festival de Sant Sebastià l'any passat.

Les cartes sobre la taula

La gran virtut de la pel·lícula de Lafosse és la seva manca de voluntat doctrinària. Evita qualsevol tipus de judici previ: exposa una situació complicada, amb valoracions ètiques difícils, amb una gran complexitat, i deixa que sigui el públic qui valori per sí mateix com fer-ho. Presenta una sèrie de contradiccions i hipocresies, però els personatges no són gens simplistes: ensenyen els seus motius al marge de qualsevol maniqueisme.

Producció artesanal

Podríem prendre aquesta pel·lícula, gairebé, per un documental. Lafosse treballa amb una gran economia de mitjans. Los caballeros blancos no és una superproducció de Hollywood: tot és reduït a la mínima expressió, de forma gairebé teatral. Entre els actors cal destacar la tasca del protagonista Vincent Lindon, com a coordinador del polèmic projecte. El film transcorre de forma molt poc cartesiana: comença amb l'arribada confusa dels cooperants a una zona en guerra, i continua amb el vaivé dels cooperants de banda a banda del país, de forma poc efectiva i anàrquica. En un primer moment no queda clar ni qui són, ni que van a fer. Però és aquesta estructura ben heterodoxa la que ajuda a transmetre de forma magnífica les lògiques un tant caòtiques de l'acció humanitària en una zona deprimida de l'Àfrica. 

Qüestionament front a propaganda

Bona part dels cineastes, quan aborden el problema de la cooperació, s'inclinen tan sols per la propaganda. El cooperant, en el cinema d'avui, assumeix la figura d'heroi blanc que abans es reservava pel conqueridor o pel colonitzador. El cas de L'Arche de Zoé va generar molta polseguera, però va ser ràpidament oblidat, classificat simplement com un excepcional cas de comportament abusiu en un sector modèlic. La pel·lícula de Lafosse va molt més enllà d'aquests discursos i ens obliga a preguntar-nos sobre l'ètica del humanitarisme i sobre les conflictives relacions entre Nord i Sud.

El cas L'Arche de Zoé

El 25 d'octubre de 2007, les autoritats del Txad van interceptar, en un petit aeroport de l'est del país, un grup de 103 nens que anaven a ser embarcats en un Boeing 737 que es dirigia a França. Els nens anaven coberts de benes i van ser presentats com orfes ferits de la guerra del Darfur que anaven a seguir un tractament mèdic a França. La realitat era una altra: la majoria dels nens tenien família, i no procedien del Darfur, al Sudan, sinó del mateix Txad. En realitat no eren ferits, sinó que se'ls havia posat apòsits per dissimular. I, evidentment, no anaven a rebre tractament mèdic, perquè no estaven ferits, sinó que anaven a ser lliurats en adopció a una sèrie de famílies franceses que havien pagat a l'organització per la recepció dels nens.

La reacció africana

La població del Txad va reaccionar irada front a l'intent de segrest. El mateix president txadià, Idriss Déby, va acusar als membres de l'ONG d'endur-se als nens africans per a xarxes pedòfiles o per al tràfic d'òrgans. A tot el continent africà els mitjans de comunicació van veure en L'Arche de Zoé una nova mostra de la prepotència dels europeus front les societats africanes. En alguns casos es va equiparar el segrest de nens a l'esclavatge. Les sospites més greus apunten a una societat semipública francesa, Paris Biotech Santé, on treballava un germà de Sarkozy. Segons alguns mitjans, Paris Biotech Santé era part de l'estructura organitzativa de L'Arche de Zoé i podria haver usat els nens txadians per experiments mèdics.

El procés judicial

Inicialment la justícia txadiana va imputar als membres de l'ONG, a tres periodistes que estaven amb ells i a la tripulació espanyola de l'avió que havia anat a recollir-los (i que sempre va negar tenir coneixement de les maniobres de l'ONG). Després de diverses pressions diplomàtiques franceses, els periodistes i la tripulació van ser alliberats; en canvi els membres de L'Arche de Zoé van ser jutjats al Txad i condemnats el desembre de 2007 a 8 anys de treballs forçats i al pagament d'una indemnització a les famílies. Per la pressió del govern francès, van ser transferits a França per acomplir la pena, que va ser considerada equivalent a vuit anys de presó ferma. Però al cap de tres mesos el cap d'Estat txadià, Déby, va signar un perdó presidencial, pressionat per Sarkozy, i els condemnats van ser alliberats. Les famílies d'acollida, malgrat tot, van decidir encausar-los per estafa i el 2010 es va obrir un nou procés a França. Després de diverses apel·lacions, els dos líders de l'ONG van ser condemnats a dos anys de presó i L'Arche de Zoé va ser dissolta.

Neocolonialisme francès

El Txad sempre ha tingut fama de ser una neocolònia de França, que té tropes desplegades al país, i que en alguns casos han col·laborat amb les forces del dictador Idriss Déby. Les forces franceses establertes al Txad van col·laborar en diverses ocasions amb L'Arche de Zoé, tot i que els experts en emergències dubtaven de la seva transparència. Quan va esclatar l'escàndol, el president francès, Nicolas Sarkozy, va prometre als francesos que portaria de retorn a França als implicats en el cas, en una mostra de supèrbia clara, que va ser molt criticada a l'Àfrica. Les pressions diplomàtiques de França van aconseguir que, finalment, la pena per l'estafa a les famílies d'acollida fos superior a la pena pel segrest dels nens. De fet, la indemnització que va establir el tribunal txadià, i que no s'ha perdonat, no es va pagar mai. Però el problema va molt més enllà. Si bé l'acció de L'Arche de Zoé va ser criticada per totes les organitzacions humanitàries, en realitat el seu discurs és deutor d'un discurs compartit per moltes organitzacions d'ajuda. La prepotència dels que ajuden i poden imposar el seu criteri a les poblacions africanes emparant-se en l'estat de necessitat dels "negrets" no és exclusiu de l'ONG francesa. 

Bon sabor, però gust a poc

La pel·lícula de Lafosse es planteja els problemes de la cooperació des del punt de vista dels membres de l'ONG i, en conseqüència, es preocupa ben poc pel que pensen i fan els africans. D'aquesta forma, els personatges africans passen per les càmeres de forma absolutament despersonalitzada, tot i que la pel·lícula es desenvolupa a l'Àfrica. En conseqüència, l'únic dilema moral que ens presenta apareix tan sols des del punt de vista dels cooperants europeus. Els africans, o són nens, o no parlen. I, inevitablement, el debat moral que presenta Lafosse queda coix, per falta d'elements de judici. I, malgrat tot, es tracta d'una pel·lícula de gran interés, un film que val la pena veure i que apunta directament a les tenebres del nostre humanitarisme.  Una pel·lícula per a pensar, més enllà dels tòpics.