El segon capítol de Bojos per Molière segueix sense captar l'atenció que mereixeria una aposta del seu calat: ni les trames ofereixen grans interrogants ni els personatges gaudeixen d'una personalitat prou atractiva com per voler aprofundir en la seva història. Sembla que la seva estratègia disruptiva envers les generacions actuals (per la seva cronologia, sobretot) queda una mica insulsa, difuminada en trames merament superficials que no tenen massa color. Si bé el primer lliurament és introductori i no permet fer massa anàlisis —més enllà de rascar en una primera impressió en la qual tenen molt a veure els condicionants contextuals—, aquest segon tast no és que sigui encara lluny d'enganxar a l'audiència, si no que sembla que té tots els números de caure a la pitjor etiqueta que pot tenir una sèrie que competeix amb milions de sèries en desenes de plataformes: ser previsible i que l'espectador se li anticipi.
🟠 Bojos per Molière: repartiment, capítols i tots els detalls de la sèrie de TV3
Amb Bojos per Molière fa la sensació que TV3 es mira al mirall amb complex d'inseguretat i que no s'atreveix a pensar en gran. Un fet una mica absurd quan la cadena pública està darrere de l'èxit de Polseres vermelles o Merlí, ambdues produccions traduïdes i exportades a altres idiomes i països, o de Pa negre, coproduïda amb Televisió de Catalunya i que va ser la primera pel·lícula en català en ser preseleccionada pels Oscars. Però sembla que la cadena continua pensant que juga a segona divisió. I això és una síndrome de l'impostor com una catedral que la nostra no es pot permetre. Són molts els encerts, des d'algunes de les interpretacions a remuntar-se a la Barcelona dels 90 i tots els canvis que va suposar. La més interessant com a televisió pública segurament és ressaltar el millor del teatre i l'art que tenim a casa nostra representat en un Institut del Teatre net d'acusacions d'abús sexual. Llavors, si es vol lloar del que som capaços els catalans, per què no fer-ho en gran?
El que sí que m'ha passat durant el segon episodi és que he sentit una enorme sensació de sentir-me com casa. És per culpa dels actors i actrius que m'han (ens han) acompanyat en tantes sobretaules, i que, com a nostàlgica empedreïda que soc, em fan tenir-los un afecte anacrònic. Perquè quan miro a la mare de l'Eloi, interpretada per Rosa Gàmiz, només veig el personatge de la Marta de Temps de silenci —i que en aquest cas podrien ser cosines germanes sense exagerar—. O si apareix David Selvas, em ve a la ment en Guillem Pedrós de Laberint d'ombres, i clar, això li guanya a qualsevol. No deixa de semblar-me un homenatge bonic a tot el que TV3 ens ha donat, i aquest capítol té una picada d'ullet intraseriòfila que em dona la raó, però també soc conscient que tirar d'agenda pot ser contraproduent quan un vol material nou.
De moment em mantinc en el que vaig dir la primera vegada que vaig parlar de la sèrie de manera totalment subjectiva: crec que la proposta d'Héctor Lozano té molts ingredients per considerar-se una bona aposta, abordant temes que una cadena de caràcter públic mai no hauria de deixar de banda, i amb una fórmula bastant gastada però que pot arribar a ser funcional. Tanmateix, el com es posen aquests conflictes a debat és més important que el què es posa a debat, sobretot quan TV3 té una competència abismal en matèria de sèries i ja poques coses estan per inventar. Ara mateix, l'únic valor diferencial de Bojos per Molière és que és en català. I estic segura que en la nostra llengua podem fer molt, molt més.