Hi ha estrenes que enamoren, altres que defrauden i després hi ha el primer capítol de Bojos per Molière. La nova sèrie de TV3 no està feta per a transgredir horitzons però tampoc no és un generador automàtic de badalls: bàsicament ha aprofitat la recepta bàsica que tenen totes les sèries d'institut però amb altres personatges, altres escenaris i altres trames. O almenys aquesta és la sensació que fan els seus primers 45 minuts. O aquesta és, almenys, la lectura fàcil, ràpida i superficial d'una sèrie que —entenc— pretén ensenyar-nos alguna cosa. Inconscientment viatjo mentalment a Merlí, també d'Héctor Lozano, per treure aquesta conclusió: la dels peripatètics també semblava una sèrie bàsica d'institut i va tancar files amb un èxit absolut i una filera de consideracions morals que va deixar a més d'un amb el cap bullint. Per exemple, que un no s'ha de fiar cegament de les primeres impressions.
🟠 Bojos per Molière: repartiment, capítols i tots els detalls de la sèrie de TV3
Val que potser a Bojos per Molière no hi ha risc, però sí encerts. Perquè que una proposta dirigida als joves en plena apologia de les pantalles estigui ambientada en una època estèril de tecnologia em sembla potser un dels assoliments més subtils, divulgatius i benintencionats que hi pot haver cap aquells que estan a dos passos de la vida adulta. Perquè entenguin les herències i vegin que hi ha món darrere de Tik Tok. Perquè ens n'adonem, segurament, que les altres generacions, totes, també van bregar amb conflictes. Perquè hi hagi una mica d'esperança en el futur. M'ha semblat valent fugir dels debats exclusivament contemporanis —la dictadura del like, l'aprovació malaltissa de les xarxes socials, el deteriorament de la comunicació en els usuaris, l'addicció als videojocs, l'ús de la violència en edats tremendament primerenques, etc. — per centrar-se en altres perspectives temàtiques i temporals que van bregar amb les seves coses. No em sembla banal que la sèrie posi de relleu els ensenyaments artístics ara que les arts són escasses, desvalorades i precaritzades. Com a televisió pública també cal ajudar a empatitzar i cal donar cobertura al nostre passat per poder entendre el futur.
Per això tampoc no em sembla una casualitat que Bojos per Molière estigui ambientada a la Barcelona de finals dels anys 90, en plena època de transformació social i canvi de mil·lenni. Crec que és la seva gràcia i la seva millor oportunitat de desobeir una mica les normes de les típiques sèries juvenils, de fer-se un forat, de plantar-li cara a l'audiència. Ens hem anestesiat tant al canvi immediat i sistemàtic de les coses que ja actuem com titelles egòlatres del nostre temps, sempre més llestos que la resta. Però Bojos per Molière ens dona un avís recordatori: que hi ha coses que fa només uns anys eren molt més injustes, petits detalls sociopolítics que ja s'entreveuen al primer capítol, com el tabú de l'homosexualitat o el classisme recalcitrant. I això també és fer un servei públic a la comunitat.
Bojos per Molière ens dona un avís recordatori: que hi ha coses que fa només uns anys eren molt més injustes
El primer capítol de Bojos per Molière és una declaració d'intencions. Pot arribar a més o quedar-se en un mer assaig, però els ingredients fan preveure que les trames aniran in crescendo i seran nutritives. I tant de bo sigui així i ens faci aprendre tots. El bon sabor de boca que deixen les primeres interpretacions d'actors ja consagrats (Pere Arquillué sempre superb, la frescor innata d'Elisabet Casanovas) es barregen amb les ganes de veure fins on poden arribar les cares menys conegudes per al públic. En realitat, el pes de la sèrie dependrà de la carn fresca: poden ser els que més es beneficiïn de l'estrena —com els va passar al seu dia als joves intèrprets de Merlí, ara ja tots ells amb certa trajectòria al món— o, al contrari, i com reflecteix la sèrie, s'hagin de conformar amb un rentat de vocació i amb un mal tancament de teló. Continuarà.