Toluges (comtat independent del Rosselló, a l’òrbita política del Casal de Barcelona), 16 de maig del 1027. Molt aviat farà mil anys. En un prat obert als afores del poble, Oliba —abat de Santa Maria de Ripoll, abat de Sant Martí de Cuixà i bisbe de Vic— reunia una representació de magnats, de clergues i del poble menut amb el propòsit de pactar i legislar un corpus de lleis que havia de posar fi al convuls i violent escenari provocat per la mal anomenada revolució feudal en aquell racó de món. La de Toluges (1027) no seria l’assemblea pionera. Amb anterioritat, el poble menut ja s’havia reunit unes quantes vegades. Però sí que seria la primera que reuniria i comprometria tots els estaments representatius d’aquella societat. I, per tant, seria el precedent més remot del model parlamentari modern i contemporani.
Per què el món de l’època estava dominat per un escenari convuls i violent?
L’Europa de l’any 1000 vivia immersa en un escenari caòtic provocat pel trànsit del vell règim senyorial d’arrel romana cap al nou règim feudal de fàbrica netament medieval. Aquesta crisi —la que marcava la fi d’un règim i l’inici d’un altre— s’havia iniciat un segle i mig abans (843), amb el trossejament de l’Imperi Carolingi a mans dels tres nets de Carlemany (allò de "l’avi crea el patrimoni, el pare el manté i els fills el dilapiden") i havia provocat una erosió progressiva del poder i de l’autoritat central (la potestas i l’autoritats), que equival a dir, en termes contemporanis, del poder de l’estat. Amb "l’estat" en procés de descomposició, s’havia desfermat la pràctica de l’apropiació del "bé públic"; és a dir, del patrimoni reial o "de l’estat" en mans dels funcionaris delegats al territori (ducs, marquesos, comtes i vescomtes).
El "trencaclosques" feudal
En aquest context de descomposició, els barons territorials (ducs, marquesos, comtes i vescomtes) s’havien apropiat de la defensa (els castells i les hosts militars), de la fiscalitat (els impostos i les servituds) i de la justícia (suplantació dels jutges reials). I això explicaria, per exemple, l’aparició d’estructures "d’estat" en territoris perifèrics, que actuaven de manera independent. I explicaria, també, que el poder central —els reis— reaccionés adaptant les institucions existents a una nova realitat. Per exemple, el jurament de fidelitat, que ja existia, es va transformar en el pacte readaptat entre la corona i els barons territorials. El rei acceptava que havia perdut el patrimoni que li havia estat usurpat i, a canvi, els barons li reconeixien un prestigi i un ascendent i el convertien en el gran coordinador del regne.
La usurpació de la petita propietat pagesa
Però el pitjor d’aquesta mal anomenada "revolució feudal" es produiria a la conclusió d’aquest procés d’usurpacions. I és el que explica l’aparició de les Assemblees de Pau i Treva. Poc després de l’any 1000 —i després d’un segle llarg de feudalització del poder—, els magnats sorgits d’aquell procés es llançarien a la usurpació de la petita propietat pagesa. Aquest fenomen va ser general arreu de l’Europa de tradició carolíngia, però a les regions perifèriques de l’antic Imperi de Carlemany (com, per exemple, a la meitat sud de l’antiga marca carolíngia de Gòtia), va ser especialment intens. Aquesta maniobra d’usurpació consistia a "fabricar" conflictes locals entre barons territorials, crear un escenari generalitzat de guerra i terror, i impulsar els petits pagesos a cedir la seva propietat a canvi d’una pretesa seguretat i protecció.
La resistència pagesa
Aquest procés, anomenat "crisi alouera", també va crear un clima d’extrema violència. Inicialment (primer terç del segle XI), els petits pagesos van defensar les seves propietats amb força, i això convertiria el camp català en un bassal de sang. Els comtes de Barcelona —que, directament o indirectament, dominaven tot el territori de la meitat sud de l’antiga Marca de Gòtia (de les Corberes al Garraf)— havien assumit les funcions pròpies d’un rei des de la independència de l’any 987, però afectats per la inèrcia usurpadora baronial, també havien vist minvat el poder i l’autoritat i, en aquell context, es mostraven incapaços d’aturar la violència contra els petits propietaris pagesos. Ni Berenguer Ramon I, ni la seva vídua Ermessenda de Carcassona, ni el fill i hereu Ramon Berenguer I hi van poder fer res.
La intel·lectualitat versus la barbàrie
Enmig d’aquell paisatge ensangonat, apareix la figura de l’abat Oliba, la figura política, religiosa i intel·lectual més destacada d’aquells comtats primigenis. Radicalment oposada a la classe baronial catalana, molt probablement la més inculta, avariciosa i sanguinària del continent. Oliba, bisbe de Vic i abat dels poderosos monestirs i "fàbriques" de cultura de Ripoll i de Cuixà, faria ús del prestigi per a impulsar una gran reunió en què serien presents els representants de tots els estaments en conflicte. Aquella assemblea iniciàtica passaria a la història per diverses raons, però una —sovint oblidada— és que la societat catalana de l’època encara conservava la tradició germànica d’arrel matriarcal de les èpoques visigòtica (segles V a VIII) i franca (segles VIII a X), i les dones s’hi van moure en peu d’igualtat amb els homes.
Què es va pactar en aquella assemblea iniciàtica?
Oliba pretenia posar la base de futures assemblees que acabarien compilant un corpus jurídic d’equilibri i pau. Per aquest motiu, els pactes assolits en aquella assemblea iniciàtica no eren especialment rellevants, però sí que apuntaven, decididament, cap a la consolidació d’un escenari permanent de pau. Per exemple, els barons feudals van acceptar no atacar ningú entre migdia de dissabte i la matinada de dilluns. Van acceptar no arrestar ningú que s’hagués refugiat a l’interior d’un temple o dins del seu perímetre sagrat (la sagrera). I van acceptar que no atacarien els pagesos que transitaven pels camins quan es dirigien a ofici religiós. En posteriors assemblees dels anys 1030 i 1033 —celebrades a Vic—, aquestes treves s’ampliaren als dies de mercat i als espais de les cases i terres dels pagesos.
La gran aportació catalana al model polític parlamentari i a la civilització europea
L’assemblea de Toluges, fa mil anys, va posar els fonaments del sistema pactista català, que, posteriorment, s’escenificaria en les Corts (1283) i en la Generalitat (1359). Les Corts serien la representació dels tres estaments del poder a Catalunya: el braç nobiliari —militar i terratinent—, el braç eclesiàstic i el braç reial —els mercaders i els oficis de les viles i ciutats de titularitat reial. I recordem que els Usatges de Barcelona i, posteriorment, les Constitucions de Catalunya (els textos legals que serien el fonament de la vida pública catalana), eren fruit dels acords presos a les Corts. I recordem que la Generalitat seria creada com un organisme permanent de representació entre cort i cort. L’Assemblea de Toluges celebrada fa mil anys és la gran aportació catalana al model polític parlamentari i a la civilització europea.