Felip VI farà finalment el pas que durant dotze anys havia quedat pendent. El rei i la reina Letícia visitaran Ceuta i Melilla els dies 13 i 14 d’octubre, l’endemà de la Festa Nacional espanyola, en el que serà el seu primer viatge oficial a les dues ciutats autònomes des que el monarca va arribar al tron el 2014. La data ha estat acordada entre la Zarzuela i el govern espanyol i l’agenda es donarà a conèixer els pròxims dies. Però en aquest viatge hi ha molt més que una visita institucional. Felip VI i Pedro Sánchez ja han posat data a la visita a Ceuta i Melilla. Ara falta saber fins on voldrà arribar Rabat per contestar-lo. Les ciutats autònomes continuen sent un dels punts més delicats de les relacions entre Espanya i el Marroc, que en reivindica la sobirania. I el precedent és prou eloqüent: l’última vegada que un cap d’Estat espanyol va trepitjar les dues ciutats, el 2007, Rabat va convertir el viatge en una crisi diplomàtica. La gran pregunta, per tant, ja no és només què faran Felip VI i Letícia a Ceuta i Melilla. És què farà Mohamed VI i com reaccionarà el règim alauita, perquè segons els precedents, és probable que aquest gest sigui vist amb hostilitat.
Sánchez, pot intentar posar una tireta a la ferida. Segons El Debate, no acompanyarà als reis a Ceuta i Melilla per no emprenyar Mohamed VI i evitar una altra Paiporta, en referència al viatge que el president del govern i els monarques van fer el 3 de novembre del 2024, després de la dana del País Valencià. Aquell dia, Felip VI, Letícia, Pedro Sánchez i Carlos Mazón van visitar la zona devastada i es van trobar amb una protesta molt hostil: crits d’"assassins", insults i llançaments de fang i objectes contra la comitiva. Sánchez va acabar sent evacuat per seguretat, mentre els Reis van continuar una estona parlant amb alguns veïns.
Un viatge carregat de simbolisme
La visita dels reis a Ceuta i Melilla arribarà només dos mesos i mig després de la greu crisi fronterera que va començar el 30 i 31 de juliol, quan desenes de milers de persones -uns 80.000 segons les fonts- van entrar a Ceuta procedents principalment del Marroc. La crisi ha tornat a situar la frontera, la sobirania i la relació amb Rabat al centre del debat polític espanyol, després que diferents ministres del règim alauita hagin reivindicat Ceuta i Melilla com a territori marroquí des que es va iniciar la crisi. Fa tot just un mes, l'1 de setembre, la Casa del Rei va assegurar a RAC1 que el monarca no tenia prevista cap visita imminent a Ceuta, i en aquell moment s'interpretava que un viatge a les ciutats autònomes es podrien interpretar com una provocació al Marroc tot just quan les relacions ja són prou complicades. Ara, però, la Zarzuela ha canviat d'opinió.
Felip VI no s’ha limitat a observar la crisi des d’un paper estrictament protocol·lari, sinó que ha fet gestos i intervencions relacionades amb Ceuta i Melilla: ha parlat amb el president de Ceuta, ha expressat públicament preocupació pel que en va passar, s'ha interessat per la situació militar de la ciutat i ha manifestat la voluntat de visitar les ciutats. El rei ha reconegut que la situació a les ciutats autònomes és "d'extraordinària complexitat" i aquesta setmana Felip VI va aprofitar la visita d’Estat d’Emmanuel Macron i el discurs de la cena de gala al Palau Reial per europeïtzar la crisi de Ceuta: va qualificar d’"inacceptable" l’entrada massiva de migrants i va recordar que la frontera de Ceuta no és només espanyola, sinó també exterior de la Unió Europea. A més, l’endemà Macron sí que va expressar públicament solidaritat amb Espanya davant la crisi migratòria de Ceuta i va defensar respostes europees comunes, de manera que hi va haver una sintonia pública sobre el plantejament europeu del problema.
La Zarzuela sosté que el viatge ja es preparava abans de la crisi migratòria, però els esdeveniments de l’estiu li han conferit inevitablement una dimensió política molt superior. Pedro Sánchez ja havia avançat a principis de setembre que el rei visitaria les dues ciutats perquè existien "arguments i raons suficients" per fer-ho i perquè la presència del cap de l’Estat havia de transmetre el compromís de les institucions espanyoles amb Ceuta i Melilla, però que calia trobar el moment més adient per fer-ho. Paradoxalment, Sánchez, en tornar de les vacances, va estirar les orelles Felip VI per no haver visitat encara Ceuta i Melilla malgrat que "fa més de vint anys de reina", tot i que el president del govern va sumar uns quants anys al regnat.
El fantasma del 2007
L’antecedent més clar obliga a mirar cap al novembre del 2007. Aleshores, Joan Carles I i Sofia van visitar Ceuta i Melilla durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La resposta marroquina va ser contundent. El Govern de Rabat va expressar el seu "rebuig total" al viatge, va qualificar Ceuta i Melilla de territoris marroquins i va acabar cridant a consultes el seu ambaixador a Madrid, Omar Azziman, per un període indeterminat. També es van ajornar contactes bilaterals d’alt nivell. Mohamed VI va elevar encara més el to després del viatge, mentre al Marroc es van produir manifestacions contra la presència dels monarques espanyols.
Rabat encara no ha ensenyat les cartes
Aquest dijous, després de l’anunci oficial de les dates, no consta encara una resposta institucional del govern marroquí, però durant les últimes setmanes la possibilitat del viatge ja havia generat incomoditat en determinats sectors del país. A principis de setembre, fonts polítiques marroquines consultades a Rabat advertien que una visita del Rei podia "revifar la crisi", encara que el govern de Mohamed VI no s’havia pronunciat formalment.
La premsa marroquina també ha seguit amb molta atenció tots els moviments de la Zarzuela. Hespress, un dels mitjans més llegits del país, presenta habitualment Ceuta i Melilla com a territoris "ocupats" i ha recollit les advertències de col·lectius que reclamen la seva incorporació al Marroc. Un d’aquests grups, encapçalat per l’activista Yahya Yahya, ja ha anunciat mobilitzacions en resposta al viatge i fins i tot ha amenaçat amb "vessar fins a la darrera gota de sant" si Felip VI visita Ceuta i Melilla. Cal precisar, però, que no representa el govern marroquí ni és una organització oficialment reconeguda per Rabat. La verificadora Maldita va advertir precisament d’aquest matís després que circulessin vídeos que presentaven les seves amenaces com si fossin una resposta institucional del Marroc.
¡Yahya Yahya amenaza al rey Felipe VI con la guerra! Me pregunto seriamente si Marruecos no cuenta con instituciones constitucionales como el Palacio Alauita y el ejército marroquí para enviar un mensaje a España... Además, ¿acaso el Comité de Yahya Yahya, tiene un brazo armado? pic.twitter.com/XaPZgLMnK2
— بدر العيدودي Badr Laidoudi (@Laidoudi_Badr) September 21, 2026
Què pot fer el Marroc?
El primer escenari és el més clàssic: una protesta diplomàtica. Rabat podria emetre un comunicat de condemna, convocar l’ambaixador espanyol al Ministeri d’Exteriors o, en un nivell superior, tornar a cridar temporalment a consultes el seu representant a Madrid. És exactament el que va fer el 2007.
Un segon nivell seria refredar simbòlicament les relacions bilaterals: ajornar reunions, visites ministerials o contactes institucionals previstos. També té precedent el 2007, quan la visita real va afectar la convocatòria de trobades d’alt nivell.
El tercer escenari és que Rabat deixi que la protesta es visualitzi al carrer, especialment a Nador, Tetuán o els passos fronterers, però sense elevar formalment el conflicte entre els dos governs. Alguns col·lectius marroquins ja fa setmanes que preparen possibles mobilitzacions coincidint amb el viatge.
I després hi ha el terreny més sensible: la cooperació migratòria i fronterera. És un dels principals instruments de la relació bilateral, i és una de les principals raons per les quals el govern espanyol no vol tensionar les relacions amb el Marroc. No hi ha ara mateix cap anunci oficial marroquí que vinculi el viatge amb una reducció de la cooperació fronterera. Al contrari, el ministre d’Exteriors marroquí, Nasser Bourita, va reiterar fa només uns dies a Nova York la disposició del seu país a cooperar en el retorn de migrants des de Ceuta, i Albares assegura haver rebut garanties marroquines per evitar noves entrades massives.
Una protesta calculada?
Hi ha, de fet, un element que pot canviar completament la lectura del viatge. Alguns mitjans, citant fonts diplomàtiques i de Defensa, especulen amb la possibilitat que la visita comptaria amb el coneixement i l’aquiescència de Mohamed VI i del seu entorn de poder. En cas de ser així, la reacció marroquina podria estar deliberadament calibrada: prou per deixar clar que Rabat no renuncia a la seva reivindicació territorial, però sense provocar una ruptura amb Madrid.
La diferència amb el 2007 seria substancial. Espanya i el Marroc mantenen avui una relació molt més interdependent en qüestions de migració, seguretat, lluita antiterrorista, comerç i control fronterer. I totes dues parts tenen molt a perdre en una escalada.
Això no elimina el conflicte de fons. El Marroc continua considerant Ceuta i Melilla part del seu territori, mentre Espanya descarta qualsevol discussió sobre la seva sobirania. El ministre José Manuel Albares ho va tornar a deixar clar al setembre quan va qualificar d’absurda qualsevol hipòtesi de cosobirania i va afirmar que Ceuta i Melilla són espanyoles i formen part de la Unió Europea.
L’endemà del 12-O
Tampoc és menor la data escollida. Felip VI i Letícia aterraran a les dues ciutats immediatament després del 12 d’octubre, la Festa Nacional espanyola, una jornada especialment carregada de simbologia territorial i militar. La combinació converteix el viatge en un gest institucional difícil de separar del debat sobre la integritat territorial d’Espanya.
Mohamed VI i el règim alauita estarà obligat a moure fitxa, però també a avaluar fins on arriba. Si Rabat no reacciona, pot transmetre la impressió que accepta amb normalitat la presència del cap d’estat espanyol en uns territoris que reivindica. Però si replica amb la contundència del 2007, corre el risc de reobrir una crisi diplomàtica amb Madrid quan tots dos governs intenten mantenir oberts els canals de cooperació.