Aquesta setmana la Mushka canta a l’Acústica de Figueres. Em crida l’atenció i la investigo una mica. Qui és, què fa, d’on és. Irma Farelo (2004), “reggaeton porc i música tristoia”, Vilassar de Mar. Això de l’estil porc i tristoi ho va dir ella a una entrevista, que consti. Mushkaa és una cantant joveníssima amb una estètica molt peculiar. I, investigant una mica més, veig que la comunitat dels Grans Puristes i Defensors de la Llengua Catalana (GPDLC) l’ha criticat molt perquè canta en un català poc normatiu. Barbarismes (loca), anglicismes (news, fast), aberracions pronominals (se li cau la gota) i altres curiositats lingüístiques que, malgrat tot, sonen bé. 

La comunitat dels Grans Puristes i Defensors de la Llengua Catalana (GPDLC) ha criticat molt la Mushka perquè canta en un català poc normatiu

Escolto tot el que té a Spotify. M’agrada. Si això em fa pitjor filòloga catalana, ho sento, ja veieu que em costa poc reconèixer que quan vull puc ser una filòloga deplorable i sense criteri, defensora del català viu i si voleu, també del catanyol. Posada a autoconfessar-me dels meus pecats lingüístics, potser també es pot afirmar que soc una mala catalanoparlant i una mala catalana. N’assumiré les conseqüències i, quan arribi l’hora, si haig d’anar a l’infern dels lingüistes per escoltar i donar suport a aquesta gent, hi aniré. Per cert, també he cantat a ple pulmó el ‘joder’ d’en Pau Vallvé, el ‘bailoteo’ dels The Tyets, l’‘em dona igual’ d’en Lildami i el ‘cumpleanys’ de la Rosalía. I és que al final haurem de tenir la màniga molt més ampla entre tots i totes perquè, entre que es faci música en català “incorrecte” (entès com a no normatiu, en una llengua massa col·loquial i fins i tot barrejada amb el castellà) o que no es faci música en català, jo sincerament prefereixo la primera opció.

Quan arribi l’hora, si haig d’anar a l’infern dels lingüistes per escoltar i donar suport a aquesta gent, hi aniré

Bé, a les cançons de la Mushka es va repetint ‘shori’. Intueixo, pel context, que es refereix a una ‘noia’, però no em queda clar. Ho busco. Es veu que ‘shorty‘ o ‘shawty’ en anglès i col·loquialment significa ‘noia guapa’. Esmaperduda i corgirada, esbufego. Es confirma que soc millennial, però em sento molt boomer, sobretot quan aquest argot de cançons “de moda” em queden tan lluny i em van tan grans. Continuo la meva investigació. Llegeixo una altra entrevista en què la Mushka diu: “algú no ha fet bé les coses si jo, amb 19 anys, he de salvar el català”, i penso que té raó. I, automàticament, connecto aquesta frase amb l’autocrítica tan necessària que necessitem fer entre tota la catalanor. No ens cansem de responsabilitzar els joves de l’estat del català. I, nosaltres, què? I, vosaltres, les institucions, què?

Entre que es faci música en català “incorrecte” (entès com a no normatiu, en una llengua massa col·loquial i fins i tot barrejada amb el castellà) o que no es faci música en català, jo sincerament prefereixo la primera opció

Quan assumirem que els joves no són els culpables de la situació en què es troba el català? Quan farem autocrítica? Quan reconeixerem que el procés ha passat i passarà molta factura a la llengua catalana? La disminució de l’ús del català no pot tenir un únic culpable ni un únic responsable, però s’explica amb les males polítiques lingüístiques dels últims anys, amb la poca inversió per promocionar la llengua i amb un llarg etcètera de coses mal fetes. I la globalització, la influència del castellà i els canvis sociodemogràfics és clar que han contribuït i contribueixen a aquesta situació tan complexa en què es troba el català, però no en són l’única causa i cal que comencem a fer autocrítica entre tots plegats. Mentrestant, i mentre no adoptem aquesta actitud d’introspecció lingüística en un àmbit general i social, estaria bé que no culpéssim ni responsabilitzéssim els joves de l’extinció del català. Preservar i salvar el català implicarà fer un esforç col·lectiu brutal i hem de ser capaços, com a societat, d’admetre tot el que hem fet malament, si més no, per no repetir els mateixos errors i buscar solucions en comptes de culpables. Així doncs, shoris, ja ho sabeu, més autocrítica i menys mestretitisme.