Si heu seguit el cas Sixena, és probable que us hàgiu topat amb un dels apunts punyents d'Albert Velasco (Lleida, 1976). L'historiador de l'art i conservador del Museu de Lleida del 2007 al 2019 té una de les opinions al respecte més formades del país, després d'haver viscut de prop els litigis per l'art de la Franja des dels anys noranta —inclòs l'assalt de la Guàrdia Civil a la pinacoteca lleidatana el desembre el 2017. A la televisió, a la ràdio, a la premsa... però sobretot paga la pena veure'l jugar a les xarxes socials, on sembla que gaudeix de deixar en evidència gent com Marisancho Menjón, exdirectora general de Patrimoni Cultural del govern aragonès. Combina el paper d'expert amb el d'activista, fins al punt que va plegar com membre del plenari del Museu de Lleida per protestar. Gairebé un any després de l'estocada final a les obres que continuen al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), i en mig del debat sobre la viabilitat de traslladar-les a l'emplaçament original, Velasco ha publicat ara Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic, 2026), una història de la batalla política al seu voltant. I ningú no se salva de rebre: aragonesos, jutges, autoritats espanyoles, polítics catalans i, fins i tot, el mateix MNAC. A ElNacional.cat l'hem entrevistat per videotrucada aquesta Setmana Santa, a les portes de Sant Jordi, i ja ens ha avisat que ell no es mossega la llengua: "Sé que aquestes coses no agradaran, però jo soc un historiador, i he de dir les coses com són".
Per què un llibre sobre Sixena? Hi dius que ara és el "pitjor moment" per fer-lo.
La situació de les pintures del MNAC és molt excepcional, sense precedents en la història dels museus d’arreu del món. Perquè no és simplement un cas de restitució patrimonial, és a dir, d'una comunitat que reclama a la comunitat veïna unes obres d'art. Estem davant d’un conflicte polític de primer nivell que s’emmarca dins del que hem vist els darrers anys del conflicte Catalunya-Espanya. D'això no hi ha cap mena de dubte. És a dir, hi ha un rerefons polític darrere d'aquestes reclamacions patrimonials, i calia explicar-lo ben explicat en un llibre que encara no s'havia fet.
En el llibre, i fora d'ell, insisteixes en el paper absent del Ministeri de Cultura, concretament del ministre Ernest Urtasun i de la seva mà dreta, Jordi Martí Grau. Com s’explica que no hagin demanat a l’Institut del Patrimoni Cultural d’Espanya (IPCE) un informe que podria ser clau?
Senzillament, no s'explica. És com si ara, a Catalunya, tinguéssim un problema gravíssim de salut pública i no hi intervinguessin la Conselleria de Salut o el Ministeri de Sanitat. És a dir, és inexplicable. El Ministeri té un organisme, l'IPCE, que és l'institut que més sap a tot l'Estat en qüestions de conservació i restauració, les qüestions que ara afecten les pintures de Sixena en el marc de l'execució de la sentència. És inaudit i és una imprudència des del punt de vista no només polític, sinó també tècnic, no sol·licitar l'opinió d'aquest organisme. El ministre Urtasun i la seva mà dreta, Martí Grau, ho fan per raons polítiques. No ho fan per raons tècniques, ho fan per raons polítiques, perquè no volen que l’IPCE es posicioni —i, per tant, el Ministeri— en contra dels interessos d'una comunitat autònoma —en aquest cas l’Aragó— i a favor dels interessos d'una altra comunitat autònoma —en aquest cas Catalunya. En un país normal, tothom estaria demanant la dimissió d'aquestes dues persones, perquè estan actuant d'una manera molt imprudent i molt irresponsable.
I ningú no el pot demanar, aquest informe? La jutge, per exemple, a qui has acusat de no demanar-lo a propòsit? La Generalitat? El MNAC?
És clar que el podrien demanar. De fet, el MNAC ja l’ha demanat. Però, quin és el problema? Que el Ministeri ho ha d’autoritzar, i tenim el senyor Urtasun i el senyor Martí Grau fent de dic de contenció, maniobrant políticament perquè aquest informe no surti del Ministeri. I també és evident, efectivament, que la jutgessa el podria demanar, ella més que ningú. Fins i tot, per protegir-se, perquè no té una papereta fàcil. Té sobre la taula un dels problemes més importants que s'ha donat en matèria de conservació i restauració en els darrers anys arreu del món, i ha de prendre una decisió. El MNAC, amb molt bon criteri, li va dir: "Senyora jutgessa, demani l'informe a l'IPCE. Faci el favor, que serà millor per a tots". I la jutgessa, saps què va dir? "No. En aquest estat de l'execució de la sentència, aquest informe ja no és necessari". És evident que la jutgessa, que és d’Osca i que és aragonesa, va per feina i té un objectiu molt clar, que és que les pintures tornin al monestir de Sixena. Però això és una imprudència per part de la jutgessa terrible, fins al punt que la demanda contra ella que han anunciat ara fa poc cinc consellers és, en part, per això. Perquè ella podria estar prevaricant no demanant aquest informe. És que és molt greu. S'ha denunciat el possible delicte que està a punt de cometre una jutgessa: si les pintures es comencen a desmuntar i es malmeten, això és un delicte que atempta contra el Codi Penal, contra la Constitució espanyola, contra la llei del patrimoni històric espanyol, contra la llei del patrimoni cultural català… És molt greu. Que la jutgessa no hagi demanat aquest informe a l'IPCE és, novament, una anomalia més d'aquest cas.
De la Generalitat i del MNAC, què en diem?
En el cas del MNAC, el que podem dir és que han adoptat una posició, com no podia ser de cap altra manera, eminentment tècnica. I han demanat els informes que s'havien de demanar. Estan intentant demostrar que moure les pintures és una aberració, des d'un punt de vista tècnic i museològic. Estan fent el que s'ha de fer. Ho adverteixen des de fa deu anys: els primers informes que van demanar a diverses institucions de molt prestigi per alertar sobre el perill de moure les pintures són de just després de la primera sentència, és a dir, de l'any 2016.
Qui no ho ha fet bé darrerament és la Generalitat. Es va destapar que hi havia la voluntat, per part del president Salvador Illa i del seu entorn més proper, de retornar immediatament les pintures, de no generar més rebombori amb això, de no fer enfadar els veïns aragonesos. Perquè ens havien de donar suport per al finançament singular. És una posició absolutament naïf per part de tot un president de la Generalitat, que demostra un desconeixement gravíssim de la situació. A més, amb l’agreujant que els seus alts càrrecs del Departament de Cultura no l'havien informat adequadament. Aquestes maniobres que la Generalitat estava fent en contra del MNAC són una cosa inaudita. La Generalitat maniobrant en contra dels interessos del MNAC per retornar les pintures, la Generalitat maniobrant en contra dels interessos de tots els altres, com a comunitat, com a propietaris simbòlics d'aquest patrimoni. Perquè estan en terres catalanes, i mentre estiguin en territori català, les pintures de Sixena seran patrimoni català, per molt que des de l’Aragó diguin que no ho són. Mentre estiguin en territori català, seran en patrimoni català perquè així ho diu la llei. És molt greu que la Generalitat maniobri en contra dels interessos de tots nosaltres com a comunitat.
Es va publicar una entrevista falsa a Colalucci. Il·lustra molt el nivell de putrefacció al qual s'ha arribat
Dius que les pintures de Sixena són patrimoni català. S'ha parlat molt de la qüestió tècnica, però de vegades sembla que el relat polític sobre de qui són les pintures queda relegat. Cap al final del llibre, explores el debat entre conservació i propietat. Està perdut el relat sobre la història de les obres? A més, parles de Josep Gudiol i de com s'ha atacat la seva figura…
Hi ha un relat tècnic, i és el que està imperant aquests dies, perquè estem en el moment de si les pintures poden anar o no a Sixena, i si poden viure per sempre més a Sixena o no, i aquest és el relat fonamental. Però, evidentment, el tema de Sixena té molts relats adjacents. Un és el relat polític i el combat pel control del relat històric. És a dir, des de l'Aragó s'ha manipulat la història d'una manera indigna en relació amb aquest tema. S'ha volgut presentar Josep Gudiol com un espoliador, com algú que va saquejar el monestir. Fins i tot s'ha arribat a dir que ell va ser una de les persones inductores de l'incendi per poder endur-se les pintures. S'han dit tota mena de bajanades no només per persones desinformades i amb mala fe, sinó fins i tot per persones amb qualificació tècnica. La realitat és que el senyor Gudiol es va comportar d'una manera irreprotxable. Li hem de donar les gràcies cada dia de la nostra vida per haver salvat les pintures, juntament amb dues persones que no se les esmenta tant: Antoni Robert i Antoni Llopart. Ells tres van ser les persones assignades per la Generalitat l'any 36 per anar al monestir de Sixena i salvar el que havia quedat d'aquestes pintures que havien estat destruïdes, incendiades.
Fins i tot, i això ho explico al llibre, els franquistes mai es van atrevir a dubtar de l'honorabilitat de Gudiol ni de les persones que el van ajudar. Els franquistes sempre van considerar que allò va ser una operació de rescat in extremis, en un context bèl·lic. En canvi, avui tenim una jutgessa, tot un govern aragonès, tot l'Ajuntament de Vilanova de Sixena i bona part de l'opinió pública aragonesa dubtant de l'honorabilitat de Gudiol i de quin va ser el seu ànim quan va anar a rescatar les pintures: si a rescatar-les i salvaguardar-les, o bé a lucrar-se econòmicament. El que no es van atrevir a fer els franquistes ho han fet persones en ple segle XXI. I això és terrible, però no és d'estranyar en un context en què l'extrema dreta i aquestes opinions tan furibundament espanyoles i anticatalanes estan a l’ordre del dia. Darrere de tot això hi ha una component anticatalanista fonamental.
Les restitucions de patrimoni en casos com els de Sixena i la Vall de Boí són desaconsellables
Un d'aquests assetjadors imagino que és l'advocat de Vilanova de Sixena, Jorge Español. Al respecte, el més noticiós del llibre potser són els correus sobre ell de Gianluigi Colalucci —restaurador Capella Sixtina, mort el 2021.
El que dona a conèixer el llibre són els correus electrònics que Colalucci va intercanviar amb una persona amiga seva d'aquí, que he mantingut en l'anonimat, en què ell, Colalucci, es queixava amargament l'assetjament al qual l'estava sotmetent l'advocat. Per què? Perquè Colalucci, que era en aquell moment el màxim especialista mundial en pintura mural pel que fa a conservació i restauració, s'havia posicionat a favor de no tocar les pintures del museu i això, evidentment, perjudicava els interessos aragonesos. Español va iniciar una croada de persecució a aquest expert per fer-lo canviar d'opinió, cosa que no va aconseguir. Però el més greu és que, des de l'Aragó, i també amb la implicació d'Español i el periodista aragonès Ángel Huguet, es va publicar una entrevista falsa al Diario del Alto Aragón en què feien dir a Colalucci el contrari del que havia dit en els mitjans catalans. Va ser gravíssim. Il·lustra molt el nivell de putrefacció al qual ha arribat aquest tema.
Com és que no es va demanar l'opinió d'aquest expert? Per què no es van aprofitar aquests correus?
En el llibre desvelo que la part catalana també ha fet coses malament, i una és aquesta, no comptar inicialment amb l'opinió de Colalucci. Per què a Colalucci no se li va demanar, per exemple, que anés a declarar al judici del 2016 a Osca? És inexplicable. Com és que a Colalucci, quan es va començar a demanar informes a experts internacionals per carregar-nos de raons i d'arguments, per defensar la permanència d'aquestes pintures a Catalunya, no se li demana un informe? Això el MNAC ho va fer malament. Sé que aquestes coses no agradaran, però jo soc un historiador, i he de dir les coses com són. He de fer una anàlisi crítica de tot el que ha passat en aquests dos anys, i de la mateixa manera que carrego les tintes contra la part aragonesa en aquelles coses que han fet malament —que són moltes—, també ho faig en relació amb la part catalana.
D'aquest joc brut, n'hem vist molt. Quan ja havia sortit el llibre, per exemple, es van atrevir a demanar el préstec d’unes pintures.
Van demanar el préstec dels fragments del retaule major de Sixena que es conserven al Museu de Lleida, perquè el Museu d’Osca està muntant una exposició temporal sobre ell. El Museu de Lleida, amb molt bon criteri, no va cedir aquestes peces perquè formen part de la seva exposició permanent. Des de l'Aragó s'han escandalitzat, però és habitual que els museus no cedeixin peces que ocupen un espai sencer de la seva exposició permanent. A més, en el context actual, és normal que el Museu de Lleida no cedeixi les peces, perquè no haurien tornat mai més. Els aragonesos ja ho han fet, això. L'any 2008 van demanar dos arcs del Palau de l'Aljaferia que estaven al Museu Arqueològic Nacional de Madrid des del segle XIX, i no s'han retornat. És un robatori amb llums i taquígrafs. Hi ha precedents, i per això el Museu de Lleida ha fet bé de no cedir aquestes peces, perquè estic segur que no haurien tornat. Perquè, en aquest sentit, els aragonesos no són de fiar.
El cas Sixena té un altre debat adjacent, que és el d’on han d'estar les obres. Han d'estar en el seu emplaçament original o ja estan bé on són? Un exemple és el de Sant Climent de Taüll, i si les pintures han de ser al MNAC o han de tornar a la Vall de Boí. Què ens n’ensenya Sixena?
Aquest cas, efectivament, ens ensenya moltes coses. D'entrada, et diré que qualsevol historiador de l'art al qual li preguntis et dirà que les obres han d'estar al seu lloc d'origen. Això és inqüestionable. Perquè els llocs d'origen del patrimoni religiós, en aquest cas, són les esglésies, que li donen sentit i context. Són la comunitat per a la qual aquelles obres van ser concebudes, pintades, realitzades. Per tant, que existeixin els museus és una anomalia, però són fruit de la història. Quan estem parlant de pintura mural —com les pintures de Sixena i les de la Vall de Boí—, un cop les pintures han deixat aquelles esglésies, és a dir, que s'han arrencat i han passat per uns processos molt traumàtics de conservació i restauració, no poden tornar. Ni les de Sixena, ni les de la Vall de Boí. Fixa't, estàs parlant amb un de Lleida, i jo soc el primer a defensar que les pintures de la Vall de Boí no han de tornar a la Vall de Boí! És una aberració des d'un punt de vista tècnic, de la mateixa manera que ho és que tornin les pintures de Sixena. Per tant, tot i que les restitucions de patrimoni són molt recomanables quan tècnicament siguin viables, en casos com els de Sixena i la Vall de Boí són altament desaconsellables.
El més probable és que aquestes pintures no s'acabin instal·lant a la sala capitular de Sixena
Per acabar: d'aquí a un any, o d'aquí a dos, podrem veure les pintures de Sixena?
És possible que continuïn a Barcelona perquè l'execució de la sentència encara no hagi conclòs. És que això no serà ràpid ni fàcil. De fet, és possible que d'aquí a 25 anys les pintures de Sixena encara siguin a Barcelona. Hi ha dues possibilitats: que marxin o que no marxin. I que no marxin és una possibilitat. Per què? Perquè podria ser que, finalment, la jutgessa, que fins ara s'ha mostrat molt intransigent i amb poca capacitat per escoltar el que se li diu, és acabi fent marxa enrere i que s'adoni que el que vol fer és una absoluta aberració, des d'un punt de vista tècnic i museològic. Per tant, hi ha esperances que no es cometi aquest atemptat contra el patrimoni. Perquè, en definitiva, el que pot arribar a passar si es tira endavant aquesta operació és que acabem tots plegats cometent un atemptat contra el patrimoni. Esperem que això no acabi passant i que les pintures, per molts anys, es puguin veure Barcelona.
I si marxen, no les tornarem a veure? Ni aquí, ni a l'Aragó, ni enlloc?
Si marxen, serà perquè l'execució de la sentència ha tirat endavant, i llavors les pintures aniran a l'Aragó, però està per veure què passarà. L'Aragó no ha explicat què pensar fer amb les pintures quan les tingui allà, que és una altra de les qüestions gravíssimes. El MNAC està demanant per activa i per passiva, per poder procedir a l'execució de la sentència —desmuntar les pintures, embalar-les, traslladar-les—, saber quines intencions té el govern de l'Aragó. És a dir, com les vol muntar i de quina manera. Una cosa va lligada amb l'altra. Fins ara, el govern aragonès no ho ha explicat. Jo crec que no ho saben. És un cas tan complicat que no té precedents en la història de la museologia mundial, i les inseguretats i els riscos són altíssims. Et diria que, fins i tot, és normal que el govern d'Aragó no hagi explicat encara com ho vol fer, perquè segurament no ho sap fer. El més probable és que aquestes pintures no s'acabin instal·lant a la sala capitular de Sixena, i que s'acabi construint un edifici adjacent al monestir i que s'exposin allà. O podria ser que les portin al Museu d'Osca o al Saragossa. No les veurem mai a la sala capitular de Sixena perquè, tal com estan muntades sobre els bastidors actuals, les teles i els bastidors, no es poden desmuntar i adaptar a l'arquitectura original de la sala d'on procedeixen.