Aquest tipus de xous, ja sigui per justificar el preu de l’entrada o per demostrar domini davant la competència, són faraònics. Gairebé tres hores de música i una gran coreografia, a l’estil de Taylor Swift l’any passat amb la seva gira mastodòntica. És quelcom que va molt més enllà del ball: pantalles, realització, moviment. Molt de moviment.
La cantant destacava aquestes setmanes la intensa preparació física que li havia suposat l’inici de la gira. Entre tanta preparació, a vegades costa trobar allò genuí. Però la catalana estava nerviosa aquest dissabte. Nerviosa de veritat.
Tot i que l’Aitana està a prop de fer una dècada de carrera —tot va començar amb el seu pas per Operación Triunfo (2017)— i ha publicat discos com Spoiler (2019), 11 Razones (2020), o discassos com Alpha (2023), i el recentment estrenat Cuarto azul (2025), el d’avui era una altra cosa: la revàlida del torero.
El 2024 va preparar el que hauria estat el seu primer concert al Santiago Bernabéu de Madrid, programat inicialment per al 28 de desembre d’aquell any com a part de l’Alpha Tour, però el club merengue es va veure obligat a cancel·lar els concerts per queixes veïnals pel soroll, ajornant-los fins al 27 i 28 de juny de 2025. Finalment, aquestes dates es van tornar a cancel·lar i es van reubicar al Metropolitano per al 30 i 31 de juliol de 2025 com a part de la seva gira Metamorfosis Season. La primera parada d’aquesta accidentada gira tenia lloc a casa, a Barcelona, en un Estadi Olímpic Lluís Companys ple de gom a gom, com els Barça-Madrid d’aquesta temporada de lloguer culer. Ple d’aficionats de veritat, més que en qualsevol d’aquells partits.
De llum i color
Aquest dissabte no hi havia ni un sol curiós a Montjuïc. Ni un sol guiri despistat. Potser algun pare emprenyat per haver de fer cua sota el sol des de les cinc de la tarda, sí. Però tan bon punt va acabar el fil musical —una cançó de Julieta, que també havia d’obrir el concert i a qui l’Aitana va felicitar en català—, els rostres es van relaxar. Com no estar content de veure, per fi, l’Aitana? O de veure com el teu petit gaudeix d’un primer gran concert multitudinari? D’aquells amb llum, color… i Endesa ben contenta.
Entre els homenatges al millor pop d’estadi dels últims anys, hi havia, és clar, polseres de colors a l’estil Coldplay. Al centre de l’escenari es va construir una plataforma amb una papallona gegant, les ales de la qual també simulaven una guitarra i que s’il·luminava més que els ventiladors de sostre aquests dies. També es va jugar amb contrastos. Escenari molt net (amb dues plataformes retràctils que pujaven i baixaven), pantalles amb fons impactants però gens carregosos, i una pila —molta pila— d’una vintena de ballarins que van sostenir les coreos de la catalana. Tots van començar vestits de blanc immaculat. Van fer de tot: geometries expertes.
Totes les seves ‘eres’ (i sorpreses)
El concert va tenir una mica de tot. Per al pare rondinaire, els hits radiofònics (la primera va ser Teléfono), i músics en directe (quatre i dues veus), per als fans més entregats, una mica de cada disc; per als nostàlgics d’OT, Ana Guerra va pujar a l’escenari per cantar Malo (feia set anys que no la cantaven juntes!); i per a la premsa, balades espectacularment ben cantades (Con la miel en los labios). La cantant no va desentonar des de l’inici amb 6 de febrero fins al final. Preciosíssima la versió amb Josep Montero (Oques Grasses) de La gent que estimo, en la seva versió original amb Rita Payés. “La meva cançó preferida del món ara mateix”, va exclamar l’Aitana. Més forçada, en canvi, la versió de Girlfriend d’Avril Lavigne. No es pot saber de tot.
Cap a la meitat del bolo, va aparèixer una banda de rock sencera (els seus habituals de fa anys, va anunciar ella després), que va deixar enrere els ritmes caribenys i el pop per tenyir la nit de foscor (i perquè l’artista pogués canviar-se de vestuari). Qui hauria dit que hi hauria emocore en un concert de l’Aitana? Amb ells a l’escenari va interpretar la juvenil i furiosa 11 razones. Una mica més despullades van sonar cap al final del concert 24 rosas, Cuando hables con él, o la que va interpretar amb en Pep Sala com a fi de festa (ell amb moooolts problemes de veu davant d’un estadi), Boig per tu.
“Intentarem passar per totes les nostres eres”, va destacar ella mateixa, apropiant-se del vocabulari swiftie. Moltes d’aquestes eres les va recórrer amb mashups trepidants dels seus temes. Immediatament després, va fer una pausa, i va deixar anar un comentari que, malgrat les pantallotes i la producció, va sonar sincer: “Gràcies. No pensava que podria fer això. He passat tantes vegades per aquí... Estic intentant mantenir la compostura. Per a què, si ja em coneixeu?”. La comunicació, aquesta estranya amistat que es pot establir amb un artista, encara que sigui a través de xarxes, és clau per entendre el fenomen. La papallona és el símbol d’aquesta gira. De la metamorfosi que posava sobre la taula el documental confessional del mateix nom.
Aitana a l'Estadi Olímpic de Barcelona / Foto: Andreu Dalmau / EFE
Papallones a l’estómac
Al documental Aitana: Metamorfosis, estrenat aquest mateix any a Netflix, l’Aitana parla obertament de l’impacte emocional que va suposar la cancel·lació dels concerts al Bernabéu —reflectint frustració, decepció, plor i una confrontació profunda amb la seva identitat—, incloent-hi un diagnòstic de depressió.
El documental explora aquesta tensió entre l’estrella pública i la persona privada, revelant com, malgrat el patiment d’aquells concerts impossibles, ella intenta transformar el dolor en un procés d’autodescobriment i metamorfosi.
Renaixement de les cendres
La música és la messies. El més proper a una Jesucrista Superstar, amb el permís de Rigoberta Bandini (que també ha fet seu el concepte, d’una altra manera, per al seu darrer disc). És un tòtem per als seus fans, d’edats diverses però majoritàriament joves (molta enganxina de, endevineu, papallones, i alguna família que havia passat el dia al punt habilitat per customitzar samarretes —també molt swiftie, això). Però també per a la seva generació: la cerca del per què, del propòsit, de la vocació. I la caiguda.
Més enllà dels seus àlbums, i com el disc de 1970 de Tim Rice, l’argument de la seva vida —documental i declaracions a la premsa incloses— s’ha centrat en aquells últims dies tan feixucs (en el seu cas, mesos), començant pels preparatius del seu particular Jerusalem i acabant amb la crucifixió. En el musical conceptual original no hi ha resurrecció de manera intencionada, per evitar referències a la divinitat del protagonista; però l’Aitana sí que ha trobat el seu propi renaixement.
A Cuarto azul tira de la infantesa, de la zona de confort, i també carrega contra les misèries de l’amor. Aquesta mateixa reflexió va tenir espai al concert, des de bon començament amb Superestrella, cantada a pulmó pel públic (com totes, de fet). Com diu ella, no és fàcil ser una “superestrella”.
Els concerts al Bernabéu no es van fer ni es faran, ni el desembre del 2024 ni el juny del 2025 (finalment es van reubicar a l’estadi de l’Atlètic de Madrid). I què? El que compta és el camí. Convertir, un cop més, aquella creu en una cosa artística, universal. En una cosa que es pugui cantar i ballar. Que bona falta ens fa.
Cel pop
Aquest dissabte al matí, la reacció de l’Aitana en veure per primera vegada l’escenari de la seva gira ho deia tot: “No us ho imagineu”, anunciava a les xarxes, amb cara de por i expectació a parts iguals. Segurament s’estava meravellant amb la pedassera de papallona; no deu ser gens fàcil ni barat muntar una cosa així. L’Aitana s’ha convertit en referent de la salut mental després d’anunciar el col·lapse que la va portar a la depressió.
Després d’aquests concerts, reduirà la medicació, avançava a Vogue. Cal ser sobrehumà per carregar amb tot això a l’esquena. Potser era el que li faltava per arribar a la primera divisió del pop, aquella a la qual deia que no pertanyia, la de la Rosalía i companyia: autoexigència justa, resiliència i alguna que altra caiguda. La resta —veritat, cançons, veu, emoció i espectacle— ja ho tenia. Per créixer, filla meva, cal canviar, li deia la mare de petita. I sí, encara que faci mal.