Tinc algunes dificultats, però estic a disposició del tribunal. Amb aquestes paraules, el president Jordi Pujol contestava telemàticament, des del seu domicili a la ronda del General Mitre, al tribunal de l'Audiència Nacional, quan se li va preguntar si sabia per què compareixia davant dels hereus del Tribunal d’Ordre Públic. Justament quatre dies després dels actes del 50 aniversari de la mort de Francisco Franco i de l’arribada al tron de Joan Carles I, com a hereu del dictador a títol de rei. La família del president i els seus advocats haurien preferit una altra resposta, molt més d'acord amb el seu estat de salut: no està en condicions de seguir-lo per poder defensar-se, si arribés el cas. Però Jordi Pujol ha dit aquests últims dies que volia defensar-se, portant la contrària a tothom. Sense afluixar. Perquè debilitat, fràgil, amb records la majoria de vegades borrosos, extenuat pel calvari d’aquests anys i amb enormes dificultats de moviment, no està disposat a fer pena, ni de la seva boca en sortirà una petició de compassió per estalviar-se el judici.

El passat dijous va abandonar l'hospital en el qual havia estat ingressat durant sis dies per una pneumònia, que als 95 anys sempre és una situació de risc. A l'informe dels forenses, que el van examinar per encàrrec de l'Audiència, van concloure que no estava en condicions físiques ni cognitives per comparèixer a un judici, ni comptava amb la capacitat processal necessària per poder defensar-se de manera autosuficient. Però el tribunal presidit pel magistrat progressista José Ricardo de Prada, que va contribuir a fer caure el govern de Mariano Rajoy i que va ser vetat fa uns mesos pel bloc conservador del CGPJ com a magistrat del Suprem, va considerar que eren raons insuficients, almenys per ara.

Quin sentit té enjudiciar algú que, encara que se'l condemni, no se li podrà fer complir la pena?

Si de Prada tingués pensat actuar com a jutge garantista, no hauria permès que es jutgés Jordi Pujol. Amb el munt de vegades que va donar suport a excarceracions d'etarres amb malalties greus! I quan la seva sala no volia, moltes vegades feia vot particular. Avui, lamentablement, no ha actuat així i s'ha comportat aparentment com si es tractés d'aplicar un revenja de classe. Quin sentit té enjudiciar algú que, encara que se'l condemni, no se li podrà fer complir la pena? Valia la pena que la humanització del dret penal saltés pels aires? Malament ha començat el judici i esperem que no sigui el símptoma de res pitjor. Jordi Barbeta ha parlat de crueltat judicial, i això que se suposa que José Ricardo de Prada és progressista. 

El sempre prudent Jaume Padrós, expresident del Col·legi de Metges de Barcelona i metge personal del president, ha manifestat el seu desconcert i la seva indignació i ha apuntat que la justícia no ha de ser deshumanitzadora. En aquest cas concret, és difícil sostreure's a una voluntat d'escarni públic de qui ha estat president de Catalunya durant 23 anys. De la Catalunya de la identitat nacional catalana, de la llengua catalana a l'educació, de la televisió pública insubornable a discursos espanyols, dels anys més pròspers de benestar i del promotor de Catalunya, un sol poble, un projecte polític basat en una idea comuna de país. També hi ha, a la decisió del tribunal de mantenir viu el cas, una evident vulneració de drets, ja que ara se sap sense cap mena de dubte que l'inici de la investigació va ser il·legal.

Certament és el judici a una època. Molts ho han dit i hi estic d'acord. Però no aquesta que va suposar la governança de Catalunya pel president Pujol, com es tracta en moltes ocasions de presentar, en una controvèrsia inventada d'una Catalunya opaca i moltes vegades corrupta. És, en canvi, el judici a una època, la que transcorre entre la humiliant sentència del Tribunal Constitucional l'any 2010, impulsada per la dreta judicial, política i mediàtica, amb l'aquiescència, en part, del govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Aquella resolució va donar peu a l'aixecament d'una part significativa de la societat catalana i la posterior demanda de concert fiscal, estat propi i independència. La resposta espanyola va ser la policia patriòtica, l'operació Catalunya i la persecució judicial. També condemnes, presó i exili. Aquesta època és la que es jutja, i per això hi ha en les acusacions al president Pujol, de manera exagerada i impròpia, associació il·lícita, en el seu cas com a director, i se li demanen nou anys de presó.