La Julieta Gracián (Barcelona, 2001), o senzillament Julieta, és una de les veus revelació del pop i la música urbana en català. Ara estrena 23, el seu darrer àlbum, després de fitxar per Sony Music Spain. Amb el to romanticot i desinhibit –però sensible a la vegada– de sempre, la Julieta evoluciona amb la seva música. O la seva música evoluciona amb ella. Ens trobem a la terrassa de l’Hotel Melià, a l’Eixample, per parlar de la seva proposta musical, però també per parlar d’una idea d’amor que madura amb el temps, de ser “the Catalan Dream”, i de llengua, ara que es constata el seu salt a la indústria musical espanyola.
Imaginem-nos que parles amb un boomer. Si haguessis de definir la teva estètica i la d’aquest àlbum, com ho faries?
A mi m’agrada resumir-ho dient que faig pop romàntic, perquè tinc dues cares: la de cantautora –més indie–, i la pop, més electrònica i més canyera. Amb aquest disc he aconseguit força d’ajuntar les dues cares. I he intentat fer-ho des d’un punt de vista molt honest, amb lletres personals i senceres. I molt romàntiques, és clar.
De fet, havent-lo escoltat fa la sensació que ha guanyat aquesta part més de cantautora, més íntima.
Totalment, sí. Em sembla que quan em vaig posar a l’estudi amb aquest disc, tenia ganes de fer alguna cosa potser una mica més tranquil·la. De tornar una mica a les guitarres, vaja. És un tipus de música a què em sento unida i em fa explicar les coses d’una manera més especial. Així i tot, sempre tinc aquesta cara més pop i enèrgica present, sobretot pel que fa a concepte: no tinc només aquesta cara més íntima, també tinc aquesta cara més canyera, que la gaudeixo moltíssim i que m’encanta, sobretot pel que fa a la part més performativa de l’escenari, que és una part de mi que no puc abandonar perquè me l’estimo.
A 23 m’he replantejat el concepte que jo tenia d’amor. Vol ser un comiat a la idealització que tenia de segons quines coses. I no em refereixo només a l’amor romàntic, també parlo d’amistat, de la meva mare o de la relació que tinc amb mi mateixa
A 23 hi parles molt d’amor i desamor. Bé, sempre parles molt d’amor i desamor. Ha arribat el punt en què, quan tens algun desencís sentimental, penses “bé, com a mínim en podré fer cançons”?
Evidentment, les desgràcies s’han de monetitzar sempre. Em sembla que a 23 m’he replantejat una mica el concepte que jo tenia d’amor. Vol ser un comiat a la idealització que tenia de segons quines coses. I no em refereixo només a l’amor romàntic, també parlo d’amistat, de la meva mare o de la relació que tinc amb mi mateixa. He intentat desmuntar una mica aquesta rigidesa que he tingut sempre amb moltes coses i deixar espai perquè tot sigui una mica més flexible. Sobretot em centro en això.
Una idea més madura de què és l’amor.
Sí. Al final, penso que el concepte d’amor que tenim evoluciona amb el temps. Ara no vull que sembli que dic que “ai, em sento supermadura i ho sé tot de la vida”. No, mentida. El que vull dir és que, a mesura que et van passant coses, la teva percepció va canviant. Hi ha “per sempre” que al final cauen, i em sembla que cada cançó de l’àlbum representa la caiguda d’un d’aquests “per sempre”. L’amor per sempre o l’amistat per sempre. Això no vol dir que després de la caiguda no hi torni a creure. M’agrada tornar a deixar espai per sentir i pensar el que em doni la gana.
Quin efecte creus que ha tingut per a la teva música el fitxatge amb una multinacional com Sony?
Crec que al final he tingut moltes més eines per fer música, he tingut l’oportunitat de treballar amb productors molt bons, amb un mixer que és dels millors d’Europa o de gravar vídeos increïbles. Ha estat agafar la meva essència com a artista i potenciar-la. A escala professional, he crescut moltíssim dins de Sony i penso que ha estat molt positiu pel projecte.
I l’essència és ser una diva.
Sí, una diva emocional. La meva aura com a Julieta és aquesta mescla de tot. Va haver-hi un punt del projecte en què vaig dir: “Com ho he de fer? No vull haver de triar entre un camí o l’altre, vull intentar trobar una fórmula, que és la meva fórmula personal, que ajunti la part més emocional i la més divertida”. Les meves lletres són serioses, sí, però m’agrada viure el projecte d’una manera més divertida, menys rígida.
Ser una diva, per a mi, és creure en qui ets, saber què vols i lluitar per aconseguir-ho. I defensar el que és teu, sempre
Com ho puc fer per ser una diva?
Tu ets una diva. Ser una diva, per a mi, és creure en qui ets, saber què vols i lluitar per aconseguir-ho. I defensar el que és teu, sempre. Per a mi la Mushka, per exemple, és una diva. Ella diu que no, però jo ho penso per la manera com creu en el que és seu. Em sembla molt inspirador. La meva mare també és una diva, saps? Jo crec que, al final, moltes som dives en realitat.
Una part important del teu marxandatge és la samarreta “I am the Catalan dream”, en referència a la samarreta icònica de la Britney Spears. En què somia Catalunya?
Feia temps que Catalunya volia que hi hagués aquesta figura. Quan vaig arribar se’m va veure com la diva o la popstar que tots esperàvem tenir. I quan vaig començar a fer música ho vaig veure molt clar, vaig pensar: “Aquest lloc és buit, ningú l’està omplint”. És el meu lloc 100%. Aprofitar la samarreta de la Britney va ser intentar traslladar una cosa que és molt de cultura pop cap aquí, perquè ens faltava aquest rotllo més divertit, potser. És veritat que després cadascú s’ha fet el lema seu, i això ha estat molt bonic. La idea va ser innocent. Jo no m’esperava que la gent s’empoderés amb aquest concepte i se’n creés un lema, però sorpresa i contenta de viure-ho així.
Aprofitar la samarreta de la Britney va ser intentar traslladar una cosa que és molt de cultura pop cap aquí, perquè ens faltava aquest rotllo més divertit
“I am the catalan dream”, però a 23 hi ha cançons com Taxi o Tornado que són en castellà. I a Loba hi barreges les dues llengües. Per què? No hi ha una contradicció, aquí?
A mi no m’agrada canviar la meva manera de compondre. I sempre ho he fet en català i en castellà, des de l’inici del meu projecte. No tinc planejat escollir una llengua o l’altra. Si sempre he treballat en el projecte d’aquesta manera, ara seria estrany per a mi haver de canviar la meva ruta. Sí que em passa que hi ha gent que no sap que des de les meves primeres cançons i als primers discs ja hi ha cançons en castellà. Al final el meu projecte sempre ha estat així i no tinc intenció de canviar-lo perquè és qui soc. Per a mi és natural cantar en les dues llengües perquè sempre he escoltat música en català i música en castellà i no tinc cap problema a fer-ho d’aquesta manera.
Ara que has saltat al mercat espanyol amb aquestes cançons en castellà, entens que hi hagi una part del teu públic català que se senti traït?
No. O sigui, entendre-ho no ho entenc. És el que dic: si tu estimes el meu projecte i el coneixes des del principi, saps que sempre he treballat en les dues llengües. Soc una persona molt honesta i faig les coses d’una manera molt genuïna. No m’agrada pensar-m’ho massa i no vull que m’influenciï l’opinió d’altres persones. A part, que he arribat a cantar a Madrid i allà també canten en català. A mi se m’han fet famoses les cançons en català, i em sembla que la gent no té cap mena de problema en aquest sentit. Amb com n’és de maca aquesta llengua, que és preciosa, i saben valorar-la i apreciar-la. Em sembla que la gent que m’ha d’acompanyar també entén el projecte tal com és. No vull haver de canviar el meu projecte per això.
Soc una persona molt honesta i faig les coses d’una manera molt genuïna. No m’agrada pensar-m’ho massa i no vull que m’influenciï l’opinió d’altres persones. A part, que he arribat a cantar a Madrid i allà també canten en català
I no tens la sensació que els artistes catalans –com els Tyets o la Mushka–, per no ser encasellats com una cosa carrinclona, han d’acceptar una quota de castellanitat i pagar aquest peatge?
No, de veritat que no. Tant els Tyets com la Mushka tenen la seva manera de parlar en català. Evidentment, sempre és guai i interessant millorar el teu català, és molt important i molt maco. Però em sembla que això ha acostat públic que potser parla un català diferent, que no és tant de l’escola i és un català més de carrer. Tenen el català que tenen i si volen cantar així, doncs que cantin així, no? Òbviament, abans que no cantar, prefereixo que cantin així.
Diries que la qualitat del català –i del castellà, clar– que fas servir quan cantes és una cosa que et preocupa?
Sí. T’he de dir que potser abans no tant, i que he agafat una mica més de consciència en aquest sentit. De vegades soc conscient que en algunes lletres meves hi ha coses que no són correctes, però les canto igualment perquè sonorament m’agrada més o funciona millor. Amb aquest disc he treballat les coses amb molta més pausa, me les he mirades quaranta mil vegades. Les meves lletres tenen un punt una mica poètic, i per mi és molt important com estan explicades les coses. En aquest sentit, m’ho miro molt.
Interpel·len la mena de públic a qui penses que interpel·laran les teves lletres?
Sempre hi ha aquest punt de sorpresa, que ja és una mica la gràcia de la música. Quan faig un disc, abans que surti és meu. I quan surt ja és de la gent. Cadascú se’l fa seu i interpreta les lletres i les històries d’una manera. Sempre em sorprèn en positiu el fet que la gent faci interpretacions de coses que potser jo no m’esperava. De vegades als concerts veig gent del públic cantant i plorant d’emoció, i entenc que es deuen haver sentit identificats amb la lletra d’una manera molt especial, fins i tot diferent de com ho he fet jo.
Davant la perspectiva d’aquest nou àlbum, què li diries a la Julieta de fa cinc anys si la tinguessis al davant?
Que confiï en la seva essència i que no es distregui, que estigui centrada i focalitzada en el seu projecte, en acceptar totes les seves versions com a Julieta i en intentar trobar la fórmula d’encaixar-ho tot.
I a la Julieta d’aquí a cinc anys, què li diries?
Que no perdi aquesta part més innocent i més genuïna que tens quan comences a fer música. Perdre la part més espontània de mi mateixa em faria molta por.