Hem viscut una pandèmia mundial, la crisi climàtica ja és irreversible i últimament s’especula amb la possibilitat d’una apagada global que ens deixaria sense electricitat durant setmanes. La nostra realitat ja és una distopia. És per això que està bé recordar que podríem estar pitjor, i les ficcions televisives ens en donen molts exemples: podria col·lapsar tot i haver de lluitar per sobreviure, les dones podrien perdre tots els seus drets o els robots d’un parc temàtic podrien prendre consciència. Avui us portem, doncs, una llista amb les sèries que parteixen d’aquestes premisses, obres que plantegen possibles futurs de la nostra societat sent força pessimistes i que ens ensenyen tots els camins que no hauríem de triar.
Per moltes vegades que hàgim vist la fi del món retratada a la ficció, quasi mai ha estat d’una forma tan realista com en aquesta sèrie creada pel col·lectiu gal Les Parasites. Ja al primer episodi veiem una situació curiosament familiar: l’escassetat de productes en un supermercat com a primer indici del col·lapse de la civilització. A partir d’aquí, cada capítol ens mostra el procés d’esfondrament del sistema des de diferents espais i punts de vista, creant una cronologia coherent a través de vuit històries que s’entrellacen de forma subtil però eficaç. Però el que fa la sèrie encara més especial és el com narra aquestes històries, amb l’ús constant del pla seqüència, que genera encara més sensació de realisme i angoixa en l’espectador.
Basada en la novel·la homònima de Margaret Atwood, El cuento de la criada estableix una crítica a l’opressió que pateix la dona plantejant una societat totalitària on aquestes han passat a formar part de l’Estat amb l’objectiu d’incrementar una natalitat que està pels terres. En aquest context, Elisabeth Moss interpreta magistralment el paper de Defred, una criada que intentarà l’impossible per sortir de la seva situació d’esclavitud i retrobar-se amb la seva filla. La missió no serà fàcil, perquè si alguna cosa caracteritza aquesta obra de Bruce Miller, a banda de la impecable factura tècnica, és la seva capacitat de fer-li passar realment una mala estona a l’espectador.
Al parc temàtic de Westworld ambientat en el salvatge oest, els visitants paguen grans quantitats de diners per actuar com vulguin amb els androides hiperrealistes que l’habiten. Però què passa quan aquests robots dissenyats per entretenir comencen a prendre consciència d’ells mateixos? Aquesta macroproducció d’HBO que ha viscut alts i baixos al llarg de les seves tres temporades, garanteix grans dilemes filosòfics, una fotografia espectacular i excel·lents interpretacions d’un repartiment liderat per Anthony Hopkins, Ed Harris i Evan Rachel Wood.
Aquesta minisèrie britànica ens mostra el possible futur de la humanitat des de l’actualitat fins al 2034 des de la perspectiva d’una família anglesa de classe mitjana. No es tracta, però, d’un futur de cotxes voladors ni robots assassins que se’ns han girat en contra, sinó d’un futur basat en el transcurs lògic de la història, on problemes com la immigració, les recessions econòmiques o els polítics demagogs apareixen com ho han fet sempre. Així, observem la fascinant evolució dels personatges de la família al llarg de 15 anys mentre naveguen com poden una realitat cada vegada més aterridora.
La darrera recomanació distòpica és la d’aquesta sèrie d’animació per adults dirigida per Tim Miller i David Fincher. Es tracta d’una antologia de curts capítols que planteja qüestions morals i existencials a través de situacions fantàstiques i de ciència-ficció. Com sol passar en aquest tipus de produccions, amb històries i fins i tot animadors diferents a cada episodi, no tots acaben sent igual de memorables. Els que ho són, però, ho són molt, gràcies a l’atreviment i creativitat que demostren tant en la forma com en el fons, oferint interessants debats i reflexions en cada visionat.