Sí, Oppenheimer i Barbie han estat fenòmens de taquilla en un context complicat per les sales de cinema, i pel mateix negoci de la distribució i l’exhibició cinematogràfica, tal com el coneixíem abans de la pandèmia. A l’estat espanyol, els films de Greta Gerwig i Christopher Nolan han superat els 50 milions d’euros de recaptació, i, en el cas de Barbie, els rècords van caient a velocitat de creuer: aquí és la més taquillera de l’any; als Estats Units ha superat els 1.200 milions de dòlars i, en poc més d’un mes des de la seva estrena, ja està entre les 25 més exitoses de la història. En un estiu on destaquen també els èxits de Megalodón 2 o Campeonex, i, fins i tot, les magnífiques xifres de Te estoy amando locamente, es converteix en una missió quasi impossible treure el cap. Però aquest article vol reivindicar tres llargmetratges que, amb menys ambicions comercials, són perletes que no hauríeu de deixar escapar.
Tres pel·lícules més enllà del Barbenheimer
Alfred Hitchcock presenta...
Fa un parell de setmanes ens arribava la fabulosa Mi nombre es Alfred Hitchcock, escrita i dirigida per un dels grans documentalistes de l’actualitat, Mark Cousins. Després de les referencials The Story of Film: An Odyssey (2011) i Women Make Film (2018), i amb altres treballs destacables com La mirada de Orson Welles (2018) o Jeremy Thomas, una vida de cine (2021), el cineasta irlandès posa el focus en la feina i la personalitat del grandíssim Alfred Hitchcock.
L’aposta juganera de Cousins passa per analitzar la figura de l’immortal creador de Psicosi simulant que és el mateix 'Hitch' qui ens explica en primera persona les seves obsessions i inquietuds, els seus referents, en definitiva les claus de la seva obra. Gairebé un dietari íntim. Fent servir la veu del comediant i imitador anglès Alistair McGowan, perfecte en el to, la modulació i les pauses, la pel·lícula guanya una força enorme, i, pel cinèfil que compra la proposta, els efectes d’aquesta insòlita perspectiva es multipliquen.
Tota una lliçó de cinema que obre la gana, i les ganes, de repassar la filmografia del mític Hitchcock. Però també una fabulosa demostració de les infinites possibilitats creatives que ofereix un gènere com el documental
Probablement inspirat per aquelles suculentes presentacions a la sèrie televisiva Alfred Hitchcock Presents, Cousins estructura el documental en sis parts (Evasió, Desig, Soledat, Temps, Plenitud i Altura), que representen moltes de les constants del cinema de Hitchcock. Reivindica l’etapa muda del cineasta i posa el focus en la seva voluntat de fugir d’allò que és previsible, d’allò que l’espectador podia esperar. Tota una lliçó de cinema que obre la gana, i les ganes, de repassar la filmografia del mític Hitchcock. Però també una fabulosa demostració de les infinites possibilitats creatives que ofereix un gènere com el documental.
Sucre, cartró i bròquil
L’stop-motion és aquella tècnica d’animació que, fotograma a fotograma, captura un objecte que es mou lleugerament, de manera que visualitzant ràpidament les imatges de forma consecutiva provoquen l’efecte del moviment. Una forma d’animació quasi artesanal que ha donat joies com Malson abans de Nadal (1993), La vida d’en Carbassó (2016), el recent Pinocchio de Guillermo del Toro (2022) o les magistrals produccions de la factoria Aardman (Wallace & Gromit, L’Ovella Shaun...).
Ens acaba d’arribar a la cartellera No se admiten perros ni italianos, una extraordinària i poètica mirada a la immigració italiana a principis del segle XX, però també un retrat de l’Europa del canvi de segle. Amb ninots d’argila, i fent servir cartró, pedres, castanyes, terrossos de sucre o, fins i tot, bròquil simulant ser arbres d’un bosc, l’artista francès Alain Ughetto ens regala un íntim i preciós homenatge als seus avis, Luigi i Cesira, protagonistes del film. Nascuts a un poblet del Piamont italià, crescuts enmig de la misèria i els sacrificis, la parella i els seus fills passen per mil i un drames (malalties com la grip espanyola, guerres, accidents i fam, molta fam) abans (i després) de decidir deixar casa seva i provar sort en d’altres llocs.
Ens acaba d’arribar a la cartellera No se admiten perros ni italianos, una extraordinària i poètica mirada a la immigració italiana a principis del segle XX, però també un retrat de l’Europa del canvi de segle
Jugant amb la metaficció, Ughetto s’introdueix en la trama mostrant el darrere de les càmeres, l’artesanal escenografia creada pel cineasta, interactuant amb els seus personatges d’una manera tan ocurrent com eficaç. No se admiten perros ni italianos és un drama tocat amb lleus apunts d’humor que emociona l’espectador mentre toca temes com la xenofòbia (el títol del film, extret d’una vella fotografia d’un café francès que tenia aquest cartell penjat a la porta) o l’emigració forçosa, i ofereix una lectura que connecta amb els nostres dies, amb l’auge del feixisme a tota Europa.
Poliamor per a principiants
Aquest divendres arribarà als cinemes Passages, un drama que planteja un triangle sexoafectiu bisexual amb un vèrtex molt particular, al voltant del qual gira tot el que passa: Tomas és un director de cinema amb aires fassbinderians, talentós i narcisista, magnètic i insuportable, encantador i cruel, fràgil i dramàticament tòxic, un manipulador de manual casat amb un altre home i que, una nit, s’embolica amb una noia.
A partir d’aquí, tota una bomba de neutrons caiguda al nucli del matrimoni, la pel·lícula del nord-americà Ira Sachs (L’amor és estrany) navega amb honestedat, discreció i elegància per les conseqüències d’un fet que, tot i començar com una anècdota, va creixent sense pausa, arrasant amb tot el que es troba pel camí.
Tan continguda emocionalment com explícita quan es tracta de mostrar les sexuals vies d’escapament del protagonista, la pel·lícula es posa al servei de tres intèrprets en estat de gràcia: l’alemany Franz Rogowski (Great Freedom, Victoria) fa tota una exhibició de recursos amb un personatge amb mil cares que és una bomba de rellotgeria, i està magníficament acompanyat de la sensibilitat de Ben Wishaw (el darrer Q de la saga Bond) i la ingenuïtat trencada d’Adèle Exarchopoulos (La vida de Adèle).