Un dels grans encerts de Campeones, aquell fenomen de taquilla que va portar a més de tres milions d'espectadors als cinemes i va recaptar 30 milions d'euros, va ser posar tot l'aparell que suposa aixecar una pel·lícula al servei d'un grup d'intèrprets amb discapacitat intel·lectual. Javier Fesser, el seu director i coguionista (juntament amb David Marqués), va reescriure el llibret adaptant cadascun dels personatges a les especificitats que incorporava el seu repartiment, el que donava frescor i una voluntat inequívoca de posar el focus en el que fa únic cada ésser humà.
Fem memòria: Campeones explicava com un entrenador de bàsquet (Javier Gutiérrez) cínic, egòlatra i amb problemes de control de la ira, es veu obligat a complir tres mesos de serveis socials preparant un equip de jugadors amb discapacitat. Per descomptat, les seves reticències inicials, tots aquests prejudicis que li fan utilitzar termes afortunadament expulsats del nostre llenguatge (com subnormals o mongòlics), tota aquesta por del diferent i del desconegut, queda enterrat per la tendresa, la dignitat, l'espontaneïtat i els insòlits recursos emocionals que manegen els seus nois i noies.
Campeones aconseguia aquest complicadíssim equilibri entre emoció i rialles amb un ús envejable del sentit de la comèdia, traient petroli de la gràcia d'un inspirat repartiment, tan insòlit com còmplice
El quid de la qüestió estava en el xoc de normalitats: d'una banda, la nostra; per l'altre, la que ens sembla marciana sent tan normal (o tan extravagant) com la nostra. I, si bé és cert que el film no defugia (és més, en alguns moments trepitjava l'accelerador a fons) certa sensibleria fàcil, també és veritat que Campeones aconseguia aquest complicadíssim equilibri entre emoció i rialles, amb un ús envejable del sentit de la comèdia, traient petroli de la gràcia d'un inspirat repartiment, tan insòlit com còmplice, sense por de trepitjar línies gairebé vermelles i d'incomodar, amb el respecte i l'afecte per bandera. En realitat, el gran èxit del film es trobava en el canvi de la mirada de milers d'espectadors respecte a aquells que són diferents de nosaltres.
Per contra, el remake nord-americà del film, protagonitzat per Woody Harrelson i dirigit per Bobby Farrelly (Alguna cosa passa amb Mary), i que arribarà a les nostres cartelleres al desembre, comete el gran error d'estar massa pendent de repetir el que funcionava a l'original, i de concentrar-se'n més del compte en el personatge del coach i no en els veritables protagonistes del relat. Farrelly no adapta el guió a les particularitats dels seus intèrprets, probablement forçant interpretacions contra natura, i això condiciona del tot un conjunt que resulta molt menys graciós.
Una seqüela que continua emocionant
Expert en l'insuflar humanitat a personatges amb ànima de dibuixos animats, ja fossin Mortadel·lo i Filemó, ja fossin tots els que il·luminaven aquella joia anomenada El milagro de P. Tinto, o els del mític curtmetratge El secdleto de la tlompeta, o els de la molt reivindicable Historias lamentables, Javier Fesser fa una cosa semblant amb els seus jugadors de bàsquet. L'imaginari del director, el seu colorista estil visual, també la seva composició del gag, semblen sempre hereus d'una estètica i una forma de comunicar pròpia de còmic. A les seves mans, els protagonistes de Campeones i del film que ens ocupa, Campeonex, tenen el mateix encant i carisma, idèntica desimboltura, i la mateixa, reiterem, humanitat que els marcianitos de P. Tinto o que el tipus de la Tlompeta que corria amb dues bombones de butà a sobre. La diferència fonamental dels dos lliuraments de Campeones respecte al seu corpus fílmic està en el seu coqueteig amb les emocions i la llagrimeta, amb aquest potent missatge inclusiu i empàtic.
L'imaginari del director, el seu colorista estil visual, també la seva composició del gag, semblen sempre hereus d'una estètica i una forma de comunicar pròpia de còmic
En la seva seqüela (encara que Fesser insisteixi a fugir de l'etiqueta, ho és), el cineasta potencia la complicitat amb el seu grup de meravelloses i entremaliades criatures d'esperit cartoon. Ara, sense la presència de l'entrenador que interpretava Javier Gutiérrez, els nostres herois es veuen en mans d'una joveníssima coach (quina soltesa la d'Elisa Hipólito) que fa constantment honor a la seva fama de malastrugança, també quan arriba tard a la inscripció dels seus nois al campionat nacional de bàsquet. Les presses fan que l'equip s'inscrigui en una competició d'atletisme, i l'embolic està servit. La cosa no queda allà, els esdeveniments es complicaran i els nostres esportistes favorits acabaran participant en un torneig que barreja curses físiques amb habilitats en el camp dels videojocs.
En la seva seqüela (encara que Fesser insisteixi a fugir de l'etiqueta, ho és), el cineasta potencia la complicitat amb el seu grup de meravelloses i entremaliades criatures d'esperit cartoon
Campeonex torna a ser un exemple d'integració, no només pel seu elenc majoritàriament compost per persones amb discapacitat intel·lectual. S'incorpora la discapacitat funcional amb el gran fitxatge del film, Brianeitor: amb més de dos milions de seguidors a tiktok, més de 200.000 a twich i més de 100.000 a youtube. Brian Albacete és un famosíssim gamer, que penja els seus vídeos jugant al Full Guys. Conegut a les xarxes com Brianeitor, té 21 anys i una atròfia muscular degenerativa que el manté en una cadira de rodes, amb un aparell que l'ajuda a respirar a través de la tràquea. Tot just pot moure el cap i el dit polze, però, i allà hi ha l'inspirador missatge del film, qui diu que el nostre campió no pot formar part d'un equip d'atletisme?
Afirma Fesser, i afirmen les seves dues pel·lícules, que al món de la discapacitat intel·lectual succeeix que es percep el món amb un sistema operatiu diferent, des d'una caòtica manera d'entendre la vida que ha de veure més amb el cor que amb el cap. I aquest no deixa de ser un element comú amb les criatures de còmic que tant estima el director. Amb el lema intacte d'explicar una història sobre acceptar l'altre tal i com és, Campeonex manté gairebé totes les virtuts de l'original. Obre algunes portes aparentment delicades: el director confessava recentment que la primera versió del guió aprofundia en les relacions amoroses de les persones amb discapacitat, i el film manté un divertidíssim running gag a base de morrejades; i es rendeix de nou al carisma de Jesús Vidal i el seu hilarant llançament de javelina, Gloria Ramos, Jesús Olmo, Alberto Nieto o José de Luna, i de la química entre Sergio Olmos i Brianeitor, en realitat els grans protagonistes d'aquesta aventura.
Amb el lema intacte d'explicar una història sobre acceptar l'altre tal i com és, Campeonex manté gairebé totes les virtuts de l'original
Tan indiscutible és l'eficàcia del film com que a Fesser se li escapa de les mans l'esgotador clímax estil Tron que condiciona massa l'equilibri del conjunt, amb una competició que potser enganxi al públic més jove, però que resulta molt menys potent que la de l'original, i que xoca amb els recursos cinematogràfics que el cineasta sol dominar. Òbviament, també es perd la capacitat de sorpresa del primer film, del que mai no aconsegueix desenganxar-se. Però en qualsevol cas, ampliar l'univers de Campeones és una de boníssima (i integradora) notícia. Deien els protagonistes al final de l'original: "Hem quedat subcampions, i això és millor que ser campions. Perquè... què és millor? Un marí o un submarí?". Una cosa que resumia a la perfecció l'esperit divertit i la moral del film. I en aquesta seqüela, a Brianeitor li pregunten pel seu somni: "Sortir corrents", contesta. Bravo!