“Heu pensat alguna vegada en la mort?” La pregunta fa saltar totes les alarmes, també la pròpia. Com si la veu qüestionadora fos aliena i hagués irromput de profunditats desconegudes. D’un dia per l’altre, la Barbie veu aparèixer escletxes en la seva vida perfecta: sigui en forma de reflexions existencials, sigui en forma de peus plans i cel·lulitis a les cuixes, sigui en forma de llet caducada i aigua de la dutxa matinal ben freda. “Heu pensat alguna vegada en la mort?”, deixa anar la protagonista, trencant la pau social a Barbieland, el món colorista, concretament de color rosa, on viuen totes les versions de la nina (més enllà de cossos i color de pell, la diversitat inclou la Barbie embarassada o la que va en cadira de rodes), i tots els Kens, i que li ha valgut 8 nominacions als Premis Oscar. Un assolellat paradís de fantasia on elles tallen el bacallà, governen, guanyen Premis Nobel i ocupen les dotze cadires del Tribunal Suprem, mentre ells són simples accessoris que amb prou feines recorden el seu nom sense patir un ictus.
🔴 Oscars 2024, DIRECTE | Horari de la gala i última hora de la catifa vermella
🎬 Guanyadors dels Oscars 2024: tota la llista de pel·lícules i artistes
🎞️ Oscars 2024: data, nominats, on veure'l i tots els detalls de la gala de Hollywood
🟠 Nominats als Oscars 2024: tota la llista de nominacions als premis
🟠 Prediccions als Oscars 2024: qui guanyarà el premi a millor actriu, actor i pel·lícula?
Aviat sabrem que l’aparent desconnexió de la Barbie té a veure amb la nena desencantada que, en el món real, ha perdut la fe en la nina. I la nostra heroïna haurà de viatjar fins a Califòrnia per solucionar el seu funcionament defectuós. Ho farà acompanyada (sense voler) del seu Ken, tan babau com insegur, tan ruc com ingenu. La parella aterra a Santa Monica com Paco Martínez Soria i José Luis López Vázquez arribaven a la Costa del Sol a El turismo es un gran invento. Peixos fora de l’aigua, en un món, el real, el nostre, en el qual, oh sorpresa, és el patriarcat el que marca les normes.
La Barbie i el Ken no entenen absolutament res. Però, si ell es troba reconfortat amb el que es troba, a ella li explota el cap: i més quan, convençuda que és una figura inspiradora, s’adona que algunes adolescents del segle XXI l'odien i, fins i tot, la qualifiquen de feixista. Convé no explicar gaire més d’un argument enginyós i sorprenent, mordaç i delirant, que juga a buscar l’equilibri entre el seu potent discurs polític i feminista i la seva part més superficial i còmica (i rosa). També, i des del primer minut, s’entesta a posar el focus en les contradiccions que la icònica joguina ha suportat des de la seva aparició al mercat.
🟠 On veure els Oscars 2024 en directe: horari i on veure per televisió
A cada onada històrica del feminisme, la nina de Mattel ha passat, alternativament, de bon exemple d’empoderament (el claim del producte deia a les nenes que podien ser el que volguessin ser, trencant les convencions de les nines de l’època, nadons que alimentaven les fantasies infantils envers la maternitat) a ser estigmatitzada per la seva hipersexualització, la lloa al consumisme que representa i les conseqüències d’establir estàndards de bellesa gens realistes que podien afectar les nenes que hi jugaven. La mateixa pressió, tot sigui dit, en la qual participen les sempre perfectes estrelles de Hollywood.
Convé no explicar gaire més d’un argument enginyós i sorprenent, mordaç i delirant, que juga a buscar l’equilibri entre el seu potent discurs polític i feminista i la seva part més superficial i còmica
Dues d’elles, Margot Robbie i Ryan Gosling, esdevenen revolució i clatellada, participant amb el seu carisma i el seu infinit talent de la befa que proposa l’intel·ligentíssim guió parit per la també directora Greta Gerwig i Noah Baumbach. Tota una sacsejada a allò que es resisteix a ser sacsejat, tot un al·legat que convida a la deconstrucció dels contes de fades, també del mateix Hollywood (què és, la Meca del Cinema, si no?) i a l’extinció dels comportaments i de les masculinitats tòxiques.
A l’hora de repartir estopa, la pel·lícula també se'n fot de qui paga la festa: la peripècia de la protagonista la porta fins a les entranyes de la companyia Mattel, amb un consell d’administració format per senyoros i/o cunyats, encapçalat pel sempre genial Will Ferrell, encaparrat a tancar la Barbie dins una capsa per evitar que la plàcida normalitat perilli. La comicitat de la sàtira corporativa és tan divertida com el pròleg que remet a 2001: Una odissea de l’espai, com l’al·lusió a la Liga de la Justicia de Zack Snyder, com els exemples de mansplaining dels Kens (sensacional el moment Godfather) o com la nota de la directora que escoltem explicant-nos que Margot Robbie no és, probablement, la millor elecció d’una actriu que interpreti un personatge que afirma sentir-se lletja. Són només alguns exemples de la col·lecció d’acudits i gags afortunadíssims, que eleven la comicitat del film de forma sorprenent.
Amb la gràcia de La LEGO pel·lícula, l’encant de Toy Story i l’esperit d’El Màgic d’Oz o d’Els paraigües de Cherburg (per allò dels seus coloristes números musicals), i visualment aclaparadora, Barbie aposta per la subversió, per reivindicar que la perfecció femenina és un absurd, i per la bufetada al patriarcat i a la misogínia. I ens convida a una deliciosa i delirant festa pop. Come on, Barbie, let’s go party!