Madrid, any 1876. Fa 150 anys. La impremta Miguel Ginesta, fundada a principis del segle XIX pel barceloní Miquel Ginesta Clarós i, en aquell moment, regentada pel seu fill i successor Miguel Ginesta de Haro, editava el primer volum d'Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, obra del jurista i historiador valencià Benvingut Oliver i Estellés —Catarroja (País Valencià), 1836 - Madrid, 1912. Aquell primer volum contenia el primer esment documental del nom Països Catalans. A la pàgina 20 hi diu: “lo mismo en los países catalanes que en el resto de Europa”. I a la 22 hi diu: “la legislación de los países catalanes en el siglo XIII”.
El professor Oliver no era un llunàtic. La seva trajectòria l’avala com un gran intel·lectual i un extraordinari professional. Abans de documentar el nom Països Catalans, s’havia doctorat en dret (1858). I havia estat sotssecretari de l’Audiència de Barcelona (1858-1867); vocal de la Junta Directiva de l'Acadèmia Valenciana de Legislació i Jurisprudència (1862-1867); acadèmic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1864-1867); lletrat de la Direcció General del Registre de la Propietat i del Notariat (1870-1874); sotsdirector general dels Registres i del Notariat (1874-1899), i acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història (1874-1912). Però, què volia dir, exactament, el professor Oliver quan parlava de Països Catalans?
La primera idea de Països Catalans
L’obra del professor Oliver tenia l’únic objectiu de divulgar l’existència d’una tradició jurídica comuna a Catalunya, Mallorca i València que s’explicava a partir d’un origen i d’una història comuns. Fins aquí, i al marge de la seva inqüestionable categoria acadèmica, l’obra d’Oliver no passa de ser un assaig amb un propòsit divulgatiu que no vol anar més enllà del món de la jurisprudència. Però, tot i això, aquest assaig ens revela que l'autor tenia una idea de comunitat jurídica a partir d’una comunitat històrica, lingüística i cultural formada a partir d’una matriu: la Catalunya primigènia del segle X i la seva posterior projecció expansiva del segle XIII. Els Països Catalans jurídics.
Qui va prendre el relleu d’Oliver i el va transportar cap al camp cultural?
Els fets posteriors revelen que el nom Països Catalans no va quedar reclòs dins l’obra d’Oliver. Passats, tan sols, dos anys (1878) i a València cap i casal, els intel·lectuals valencians Constantí Llombart, Teodor Llorente i Fèlix Pizcueta fundaven l’associació cultural Lo Rat Penat, amb l’objectiu de crear i impulsar una renaixença cultural valenciana inspirada en la que ja es produïa a Catalunya. Lo Rat Penat, a través dels seus fundadors, seria el primer col·lectiu cultural que proclamaria la unitat de la llengua i proposaria anomenar-la català-valencià. La conseqüència immediata seria la reivindicació d’una comunitat cultural comuna que Oliver ja havia anomenat Països Catalans.
Qui va prendre el relleu de Lo Rat Penat i el va transportar al camp polític?
La Renaixença catalana mai no va formular un idea de comunitat nacional catalana a partir de la reunió dels països de llengua i cultura catalanes. Víctor Balaguer, fent ús d’una terminologia anacrònica, havia parlat dels països llemosins. I Joan Maragall, de l’Espanya Gran. No seria fins al 1906 —trenta anys després de la publicació de l’obra d’Oliver— que Enric Prat de la Riba, en aquell moment un dels líders de la Lliga Regionalista i fundador i primer president de l’organisme preautonòmic de la Mancomunitat de Catalunya (1914), projectaria la creació política dels Països Catalans. Però la seva prematura mort (1917) i el desinterès de Puig i Cadafalch i de Cambó impedirien la continuació del projecte.
Qui va ressuscitar el nom 'Països Catalans' després de dècades d’oblit?
Després de la mort de Prat de la Riba (1917), el catalanisme polític va evolucionar cap a projectes centrats exclusivament en el Principat. Tant el regionalisme monàrquic de la Lliga (Cambó, Ventosa i Calvell), com el republicanisme obrerista (Companys, Layret), com l’independentisme interclassista (Macià), van abandonar totalment el projecte Països Catalans. No seria fins a la dècada de 1960 i en plena dictadura franquista que, un altre cop, un gran intel·lectual valencià, Joan Fuster, recuperaria el nom i el projecte Països Catalans i el projectaria al món cultural, polític i, fins i tot, econòmic com una gran oportunitat per a restaurar la plenitud perduda després de la devastadora ocupació borbònica de 1707-1715.
Per què el nacionalisme espanyol detesta el nom 'Països Catalans'?
El nacionalisme espanyol, format a partir de l’ideari liberal del segle XIX, detesta tot allò que el posa davant d’un mirall i li mostra les seves vergonyes. Que li mostra que és una identitat de fàbrica borbònica i castellana imposada a sang i foc i que, més enllà dels països castellans, no tan sols no genera consens, sinó que alimenta un fort sentiment de rebuig, i que, per tant, és un projecte fracassat. I mostra la llardosa ignorància que habita en els seus cenacles. Els seus predicadors, sobretot al País Valencià, ignoren que el nom, la idea i el concepte Països Catalans va néixer tres vegades (1876, 1878 i la dècada de 1960) al cor de la societat valenciana.