10 joies del cinema amagades a les plataformes

Boníssima, formidable. Enviada per Alemanya a la carrera als Oscar, aquesta brillant, poderosa i colpidora adaptació de la novel·la homònima d’Erich Maria Remarque, tot un poderós referent de la literatura antibel·licista, parla sense embuts dels horrors de la guerra. El pla zenital quasi silenciós, trencat només pel soroll de fusells remots, sobre una trinxera plena de cadàvers siluetejats que obre la pel·lícula, posa les cartes sobre la taula. Nord d’Alemanya, primavera de 1917, tercer any de la Primera Guerra Mundial. No gaire conscients del què viuran, un grup de joves s’allista per anar cap al front. També ho fa Paul, el protagonista, falsificant la signatura del pare amb el permís necessari per fer de soldat. Poc després de trepitjar el front occidental del nord de França, l’eufòria i els inconscients riures inicials es convertiran de seguida en fred, pluja, atacs de pànic, sang, suor i llàgrimes.

Però no hi ha temps per plorar els morts, per amics que siguin, la guerra continua. No hi ha espai per l’èpica, només per les carreres aterrides sota una pluja de munició que va acumulant cadàvers. La pel·lícula mostra tota la cruesa i l’absurd de la guerra en escenes de batalles tan espectaculars com terrorífiques. Mentre els generals esperen a la rereguarda, omplint-se la boca amb mots tan pomposos com buits, i amb banquets que contrasten amb les pells de patata que mengen els soldats abans d’anar directes com zombis cap a l’escorxador, la guerra continua. I un sergent ens dona la clau de tot plegat: “Tot això és com una febre. Ningú no la vol però, de sobte, arriba. No la volíem. Ni ells tampoc. I aquí estem, mentre Déu observa com ens massacrem. Però què en sabré jo, si jo no sé res... Només sóc unes botes amb rifle”. Cap novetat al front, morts i més morts, cap notícia fora del normal, la guerra continua. 

Nit tancada, pluja, una dona arriba a la casa que ha reservat per airbnb. Dins hi ha un home que ha fet exactament el mateix, i, sense alternatives, tots dos es veuran obligats a passar la nit sota el mateix sostre. A partir d’aquí comença el joc proposat per una de les pel·lícules de terror més sorprenents, astutes i juganeres dels darrers anys. Constants girs de guió en una muntanya russa que obre portes al desconcert, salvatges canvis de to, fins i tot de personatges, que deixen amb la boca oberta un espectador que mai s’espera el què ha de venir.

Amb una posada en escena que treu petroli dels espais petits on passa part de l’acció i que, en molts moments, recull aires retros i pica l’ull a cineastes clàssics com Alfred Hitchcock (l’ombra de Psicosi és allargada), Wes Craven o Sam Raimi, Barbarian ens revela el talent de Zach Cregger, director i guionista d’una pel·lícula que, a banda d’espantar i fins i tot posar la por al cos, ofereix una poderosa reflexió sobre la inseguretat i la violència sexual que viuen les dones, amb referències directes al #MeToo. Una delícia tan divertidíssima com terrorífica.

La vida després de la guerra és un sucós tema, canvia el conflicte bèl·lic però no la gestió dels traumes. Uns exemples rellevants: Els millors anys de la nostra vida (William Wyler, 1948), Tornar a casa (Hal Ashby, 1978) o El franctirador (Clint Eastwood, 2014). Seguint les constants habituals del cinema indie nord-americà, Causeway juga amb la carta guanyadora de tenir com a protagonista Jennifer Lawrence, la Katniss d’Els jocs de la fam, oscaritzada per La part positiva de les coses, actriu majúscula en blockbusters o en relats intimistes com aquest, on interpreta una veterana d’Afganistan, que torna a casa després de ser ferida en una explosió, patint danys cerebrals que combat amb la rebel·lia de qui no vol passar ni un minut més en aquella llar desestructurada de la que va fugir anys enrere.

En la seva situació de trànsit anímic, la protagonista creuarà el seu camí amb un mecànic de cotxes amb l’ànima tan trencada com la seva. Ell és Brian Tyree Henry, vist darrerament a Eternals o a Bullet Train, actoràs que participa amb èxit del duel interpretatiu d’alçada. Commovedora i honesta, plena de silencis que criden, tendra sense fer concessions, la pel·lícula té, a la seva manera, un punt de fuga lluminós en la seva reflexió sobre les segones oportunitats quan sembla que no hi ha esperança.

El true crime està de moda, i és complicadíssim escapar de les narratives manipuladores i èticament discutibles que ens han acostumat els documentals de Netflix i els Crims de Carles Porta. En aquest film, protagonitzat per Jessica Chastain i Eddie Redmayne (el Newt Scamander de la saga Animals Fantàstics, i l’oscaritzat Stephen Hawking de La teoría del todo), ens capbussem en el cas de Charlie Cullen, un infermer implicat en quasi 300 morts en el grapat d’hospitals on hi va treballar. Però el suspens i el morbo es supediten aquí al punt de vista des del que se’ns explica la història: tot passa per la mirada de l’Amy (Chastain), companya de feina de l’assassí, una dona en una situació complicada que troba en ell l’amic i el recolzament que necessita.

En les contradiccions íntimes que viu quan es destapa el pastís, el film creix com a drama de personatges que aposta per la sobrietat i s’allunya del sensacionalisme. Per curiosos del cas, Netflix estrena demà La captura del enfermero asesino, documental sobre el mateix cas que, aquí sí, segueix fil per randa l’estil del true crime convencional.

Més true crime allunyat dels vicis habituals. Aquesta producció australiana, dirigida pel prestigiós Justin Kurzel (Macbeth, La verdadera historia de la banda de Kelly), fa una mirada íntima del monstre. A Nitram coneixerem l’home que, l’any 1996, va cometre una massacre a Port Arthur, Tasmania. Va matar 35 persones i en va ferir desenes. Què li passava pel cap? Què el va dur a provocar una atrocitat com aquella?

El director mira d’entendre les causes de la matança capbussant-se per tots els racons del cervell malalt d’un home marcat per la bogeria però també pel rebuig constant d’una mare castradora (a qui interpreta la gran Judy Davis). Tan crua com plena d’imatges bellíssimes marca de la casa de Kurzel, la pel·lícula que arriba a les plataformes sense passar per les sales tot i les boníssimes crítiques que va obtenir al seu pas pel Festival de Canes, amb premi inclòs al millor actor per Caleb Landry Jones.

I encara una tercera mostra del cas real d’un assassinat que arriba a la pantalla. Com amb Nitram, som davant d’una altra producció australiana que va passar pel Festival de Canes. En aquest cas, signada per Thomas M. Wright, explica la relació íntima que es crea entre dos personatges enigmàtics, un policia infiltrat i el sospitós d’un suposat crim sense cadàver.

Tan estrany com el personatge al què es refereix el títol, és el turbulent camí escollit pel director per desenvolupar la història: amb un muntatge que va encaixant poc a poc, a foc lent, les peces del trencaclosques, desafia l’espectador i li planteja una experiència més emocional, immersiva i sensorial que no pas narrativa. Ajuden les magnífiques interpretacions de la parella protagonista, Joel Edgerton (El gran Gatsby) i Sean Harris (Misión: Imposible. Nación secreta). Densa, atmosfèrica i angoixant, tota una troballa.

Ewan McGregor i Ethan Hawke no s’havien trobat mai davant una càmera, i, veient aquest dramedy escrit i dirigit per Rodrigo García (autor de films com Nou vides o Cosas que diría con solo mirarla, i fill del premi Nobel Gabriel García Márquez), semblen nascuts per fer de germans. Els seus personatges es retroben després d’un temps de no veure’s per culpa de la mort del pare. Enterrar-lo es convertirà en una experiència transformadora per tots dos, més encara quan coneguin la darrera parella del traspassat i el seu fill, un nen de qui desconeixien l’existència i que augmenta la família de forma inesperada.

Pausada, tranquil·la, posant el focus en els personatges i les seves complexitats, sense que aparentment no passi gaire cosa, Raymond & Ray va conquerint poc a poc amb la seva barreja de costumisme i humor negre, i amb uns inspirats actors: a la parella McGregor-Hawke cal sumar-li l’apassionada intervenció d’una estupenda Maribel Verdú. 

Més fosca del què era habitual, El retorno de las brujas (Hocus Pocus a la seva versió original) es va convertir en un clàssic del cinema familiar de principis dels anys 90, gràcies a la barreja de fantàstic i comèdia adolescent i, sobre tot, al carisma de les seves protagonistes, Bette Midler, Kathy Najimi i una Sarah Jessica Parker que encara no s’havia deixat conquerir pels encants del sexe a Nova York.

Quasi 30 anys després de l’original, Disney rescata aquelles tres bruixes de Salem que busquen venjança. Sense abandonar l’esperit de producte adreçat a tota la família, mantenint els efectes especials de l’època que li donen una pàtina entranyable, i amb un buscat punt decadent, la pel·lícula torna a funcionar com un rellotge. Només per veure cantar One Way or Another a la grandiosa Bette Midler, tota una respectadíssima figura de l’espectacle als Estats Units, val la pena gaudir d’una seqüela que, tot i no ser tan rodona com l’original, és francament simpàtica.

A la dècada dels 90, i gràcies a un grapat de comèdies salvatgement passades de rosca (Dos ximples molt ximples, Un parell de sonats o, per sobre de tot, Algo pasa con Mary), els germans Farrelly es van convertir en referents de l’humor. L’any 2018, en solitari, Peter Farrelly va guanyar l’Oscar amb Green Book, una benintencionada crònica sobre dos personatges, un xofer blanc i un pianista negre, que s’enfronten al racisme instal·lat al país.

En la mateixa línia d’aquella mena de Passejant a Miss Daisy, entre l’humanisme i l’antibel·licisme, es mou el nou llargmetratge del cineasta, que parteix de la història real de Chickie Donohoue, un paio que decideix viatjar a la Guerra del Vietnam per donar suport als seus amics del barri que són al front de batalla. I ho fa amb una motxilla plena de llaunes de cervesa, com a acte d’agraïment pels que donen la cara i ofereixen la vida en aquella guerra absurda, iniciant un viatge iniciàtic que li canviarà la vida. Amb Zac Efron com a protagonista, i papers secundaris per Russell Crowe i Bill Murray, Yo me encargo de la cerveza acaba sent una tragicomèdia amable i entranyable. 

“És l’ambaixador del jazz, no n’hi ha hagut cap com ell”, diu el gran Count Basie. “Va deixar emprempta en la gent”, afirma el músic Wynsto Marsalis, una de les veus que més es deixen escoltar en aquest homenatge a la figura de Louis Armstrong, un home que ha passat a la història de la música, però també de les relacions entre nord-americans blancs i negres durant 70 anys del segle XX. L’abast i el llegat de Satchmo és incalculable, com aquest apassionant documental s’encarrega d’il·lustrar. Però també és interesantíssima la mirada que ofereix sobre la vessant política d’algú a qui es va acusar d’Oncle Tom per una suposada submissió a l’home blanc.

Quan la lluita pels drets civils convertia el país en una olla en ebullició, Armstrong no opinava mai en públic, però, com explica la seva quarta esposa, sí tenia opinió. De fet, quan li posaven un micròfon al davant, era contundent amb les injustícies que es vivien a tot el país. Però mai participava de les manifestacions creixents. Les contradiccions íntimes del músic tenien a veure amb un camí iniciat a la seva infantesa i desenvolupat en dècades creuant Estats Units de punta a punta: com diu el clarinetista Artie Shaw, “Louis no estava a la lluita pels drets civils, estava a la lluita per la supervivència”. A través d’imatges molt poc, o gens, vistes, però també de moltes de les cartes que va escriure, i d’una insòlita col·lecció de cintes d’audio que Armstrong enregistrava de forma quasi compulsiva (i que, entre d’altres coses, permet escoltar què va fer la nit de la seva mort), Black & Blues ofereix un retrat polièdric i apassionant sobre una figura immortal.