Benedetta Tagliabue, arquitecta, urbanista i dissenyadora, nascuda a Milà, però afincada a Barcelona de fa molts lustres, va crear l’any 1994 amb el seu marit, el malaguanyat Enric Miralles, el taller d’arquitectura EMBT que té obres emblemàtiques com la Torre de Gas Natural, a la Barceloneta, el mercat de Santa Caterina, el parc Diagonal Mar o el Parlament d’Escòcia a Holyrood, i de qui encara es considera continuadora vint anys després de la seva mort “-es com si hi és i mantenim un diàleg, M’agrada mantenir a l’Enric encara que sigui com un esperit-”. Té obra a països com Alemanya, Holanda i últimament està molt bolcada a la Xina, on construeix ciutats senceres amb places -“fer una plaça a Nanjing Road és una cosa increïble”-, i en el redisseny dels afores de París, cosa “que és una feina increïble, quasi com fer una ciutat nova a la Xina”. La seva carrera professional ha estat guardonada amb el prestigiós Premi Riba Stirling, el de la Biennal d’Arquitectura Espanyola i el Premi Ciutat de Barcelona.

El confinament ha estat una ocasió per reordenar l’espai urbà com ha fet Barcelona? “No dic que aquest confinament és una oportunitat, més aviat ha sigut una tortura, una limitació de les llibertats que no hauria de passar. El fet de fer més espais pels vianants  es pot fer mentre la ciutat viu i quan tothom és al carrer. No cal que tothom estigui a casa perquè l’espai urbà millori, al contrari”.

Coneixedora de Xina des dels anys 80, quan encara era molt jove, i sobretot des que va dissenyar el pavelló d’Espanya a l’Expo de Shanghai, ara està treballant allà en el disseny de ciutats que compatibilitzen la densitat amb la humanitat. “A la Xina podem com fer veure la nostra concepció d’espais públics. La idea d’una plaça com a lloc on et trobes... la tenen molt diferent. Ara estem dissenyant ciutats enormes  que aquí no hem experimentat mai”. Curosa en dissenyar edificis respectuosos amb el seu entorn considera que “Ara hi ha més consciència bastant difosa de fer ciutats on viure amb una certa harmonia, No sempre és fàcil. Fer una ciutat amb cura és més costós que fer una ciutat malament. En aquest sentit, té a gal.la utilitzar materials sostenibles com la fusta o el vímet “que són vius, tornen a créixer, tenen càlides, bellesa...”.

Enamorada de Barcelona, a la que posa com a model, “on s’han fet coses maques, s’han reordenat molts espais públics, i espero que això segueixi. Aquesta condició climàtica, geogràfica... es comparable al paradís” és conscient del pas de dos mil anys d’història i no enderrocaria res. Considera que alcaldes com Pasqual Maragall i altres han tingut una sinergia entre polítics i arquitectes. “En aquests quasi trenta anys que porto a Barcelona he vist polítics que coneixen millor la ciutat que els mateixos arquitectes. I això és molt bo, aprendre un dels altres. Des de l’època olímpica, Barcelona ha estat una ciutat que ha sabut regenerar-se. Posa els voltants, la banlieu de París, com un exemple de regeneració social que de vegades ve per no tenir una estació de metro, la qual cosa genera una situació d’odi social”.

No pot deixar d’evocar l’Enric Miralles, company de despatx i de vida, al que va conèixer a Nova York i amb qui va compartir molts passejos per Central Park, objecte de la seva tesi fi al de carrera. “Els deu anys que vàrem treballar junts van ser una experiència d’aprenentatge impressionant perquè l’Enric era una força de la natura. No podies estimar l’Enric sense estimar la natura, l’arquitectura, el disseny que el feien feliç”.

La campanya #joimpulsotalent permet fer aportacions econòmiques per apadrinar talent d'una forma molt senzilla, ara i aquí.