El 23 de gener se celebra Sant Ildefons, en honor a Ildefons de Toledo, arquebisbe d’aquella ciutat al segle VII. Com que Ildefons i Alfons són una variant del mateix nom, les persones que duen aquest segon nom també celebren el sant el 23 de gener, tot i que al santoral hi ha algun Sant Alfons més. En tot cas és el dia que sa majestat Alfons XIII, rei d’Espanya, celebrava la seva onomàstica. I això, a la catòlica i monàrquica Espanya de principis del segle XX era sinònim de dia de celebració institucional de les grosses, fins que un alcalde de Barcelona va creure que no n’hi havia per a tant… i una mica més i l’afusellen, si més no, extraoficialment.
Situem-nos a Barcelona el 23 de gener del 1908, dia de Sant Ildefons. Ostenta l’alcaldia provisional el republicà Albert Bastardas i Sampere (a la imatge principal, dibuixat per Ramon Casas), perquè l’alcalde titular, Domènec Sanllehy, tenia la dèria de marxar a Madrid o posar-se malalt quan la corporació municipal no li reia les gràcies. Cal recordar que en aquella època a l’Ajuntament de Barcelona hi havia una cohabitació força incòmoda entre els regidors, escollits per sufragi universal -masculí-, i l’alcalde, que anava acompanyat de les inicials R.O., que no volia dir altra cosa que Reial Ordre, o sigui, que els partits polítics del moment ja podien esforçar-se a tenir projectes per liderar la ciutat, que al final, l’alcalde el nomenava el rei.
Aquesta situació incòmoda provocava que cada cop que un alcalde per R.O. prenia possessió, i això passava sovint, es repetís la comèdia d’acceptar-lo com a president del ple municipal i alhora se l'advertia que els regidors escollits per sufragi universal -repetim, masculí- no se sentien representats per una persona designada a dit pel rei. En el cas de Sanllehy, la cosa va anar a pitjor i fins i tot va ser sotmès a una votació de censura, que va fer que perdés el càrrec, però això va ser a finals del 1908 i per un altre tema, i va comportar que Bastardas es quedés com a alcalde, el primer per votació popular, fins a les eleccions del 1909.
Bandera sí, domassos no
Però tornem a aquell 23 de gener del 1908. La llei obligava a hissar la bandera espanyola en dies assenyalats com el del sant del rei -a diferència d’avui en dia, que la llei obliga a hissar la bandera espanyola TOTS els dies de l’any-, però la tradició incloïa penjar domassos a la façana. Cap llei ho obligava, però com que els alcaldes per R.O. ho feien, doncs semblava impossible que en algun moment això no es fes… fins que va arribar Bastardas i es va limitar al compliment estricte de la llei. I prou. Per tant, res de domassos.
Com explica amb tot luxe de detalls l’historiador Alfred Pérez-Bastardas -net d’Albert Bastardas- al llibre L’Ajuntament de Barcelona a primers de segle (1904-1909) (Edicions 62, 1980), “l’Ajuntament de Barcelona, sota la presidència accidental del republicà Albert Bastardas, es limita a hissar la bandera espanyola, sense però col·locar els domassos a la façana, tal com és costum quan hi ha alcaldes de nomenament reial”. El fet podria haver-se quedat en una anècdota, però es va convertir en un exemple clar de les relacions entre Barcelona i Catalunya i el poder espanyol radicat a Madrid i centrat en la figura del rei.
Cal recordar que en aquella època, i sense gaires diferències amb l’actualitat, les relacions Catalunya-Espanya estaven marcades per una dinàmica d’acció-repressió, i la llei de Jurisdiccions del 1906 n’era un bon exemple. Una pinzellada només per recordar com anaven les coses en aquell moment: arran de la publicació d’un acudit a la revista satírica ‘¡Cu-cut!’, militars espanyols van assaltar i destrossar la redacció de la revista i també la del diari ‘La Veu de Catalunya’. Es va castigar els militars? Al contrari, el govern espanyol va promulgar l’anomenada llei de Jurisdiccions, no per evitar nous atacs de militars contra el periodisme, sinó per evitar el contrari, que els periodistes publiquessin acudits o el que fos que molestés els militars, perquè en cas de fer-ho, no serien jutjats per la justícia ordinària, sinó per la militar, i això sempre són paraules majors.
Feta aquesta petita digressió, tornem al 23 de gener, concretament a la tarda, quan la premsa vespertina de Barcelona es fa ressò de l’absència de domassos, malgrat que a l’ajuntament se celebra una sessió ordinària sense que el tema consti en acta. El que si va constar va ser una trucada del Governador Civil de Barcelona, Ángel Ossorio y Gallardo, que va intentar forçar l’alcalde Bastardas a penjar els domassos, que s’hi va negar adduint que no hi havia cap acord del ple municipal per penjar-los. Però la cosa no va quedar aquí i, segons el llibre citat, l’endemà Madrid ja bullia per la notícia, que apareix en sengles interpel·lacions al Congrés dels Diputats i el Senat. La cosa semblava que era greu, i més si es té en compte que a l’altra banda de la plaça de Sant Jaume, a la seu de la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, no havien escatimat en domassos.
“A este alcalde que lo fusilen”
Bastardas, més murri que ningú, va defensar que no tenia cap autorització ni acord del ple municipal i, per tant, no tenia capacitat per decidir penjar uns domassos que no estaven previstos per una llei que ell havia acatat rigorosament. I escolti, si s’ha acatat la llei, però tenim el rei emprenyat i tant al Congrés com al Senat s’ha discutit acaloradament la situació, només hi ha una solució possible, un decret per la via d’urgència per assegurar que no es repeteixi la situació. I és que el malestar monàrquic va ser tan evident que Alfons XIII, en assabentar-se dels fets va reaccionar amb aquesta frase: “A este alcalde que lo fusilen”. Això sí, segons Pérez-Bastardas, ho hauria dit “segons informacions extraoficials”.
Dit i fet, el 26 de gener, només quatre dies després dels fets, el Consell de Ministres aprovava, cito Pérez-Bastardas: “un decret per tal que mai més no pogués reproduir-se el fet dels domassos o actes semblants, acontentant així l’opinió liberal i monàrquica, però donant indirectament la raó a l’alcalde accidental de Barcelona, que havia actuat amb més murrieria política i jurídica que les dues cambres juntes i que el mateix govern Maura”. El títol del decret era prou clar: ‘Real decreto disponiendo que en los días de Fiesta nacional ondee en todos los edificios públicos la bandera española, ostentándose colgaduras é iluminaciones’.
I arribem així al cap del carrer. Una actuació de l’alcalde de Barcelona va comportar un decret reial exprés i per la via d’urgència que obligava a penjar domassos als edificis oficials en dies de festa assenyalada. Si es vol, feta la trampa, feta la llei, però els fets van deixar en evidència la feblesa de la monarquia, que només podia reaccionar amb l’ordeno y mando a algú que la sabia més llarga. I que per sort, no va ser afusellat, però segur que no va ser per falta de ganes. Recordem, això sí, que l'Ajuntament de Barcelona no va honorar l'alcalde Bastardas al nomenclator fins al 1994, quan li va dedicar una avinguda a les Corts -on actualment hi ha la seu del RACC-, mentre que el rei que va insinuar la necessitat d'afusellar-lo figura, juntament amb sa mare, en la pintura que presideix el saló de plens de l'Ajuntament de Barcelona, actualment anomenat Saló Carles Pi i Sunyer, però fins fa quatre dies conegut com a Saló de la Reina Regent, que era la mare d'Alfons XIII.