El 28 de maig del 2023, data de la celebració de les eleccions municipals, semblava prou clar que el guanyador dels comicis a Barcelona, Xavier Trias, al capdavant de Trias per Barcelona -ara Junts per Barcelona-, tornaria a ser alcalde de la capital de Catalunya, després de ser-ho en el període 2011-2015. Tres setmanes més tard, el 17 de juny, fins minuts abans de l’inici de la sessió d’investidura del nou alcalde, Trias, que ja havia arribat a un acord de govern amb l’ERC d’Ernest Maragall, tenia la carta guanyadora per ser el nou batlle. Però sobre la botzina, un canvi de posició de Barcelona en Comú va canviar una història que ja semblava escrita. Els comuns van anunciar el seu vot per a Jaume Collboni, per evitar un alcalde de dretes i, des de la dreta mateixa, el Partit Popular va secundar la maniobra per tal d’evitar un alcalde independentista.
El resultat, prou conegut, és que Jaume Collboni, el candidat del PSC, es va convertir en alcalde de Barcelona. De tot això fa gairebé dos anys i, a l’avançada, aquesta mateixa setmana l’alcalde Collboni ha presentat un balanç de govern que, en la seva pròpia conclusió es resum en la frase i nova campanya de propaganda: “Barcelona millora”, mentre que per l’oposició es va tractar d’un discurs “d’un govern en minoria i feble”, segons Junts per Barcelona; on “tot és fum i no hi ha cap brasa”, segons Barcelona en Comú; on es van explicar iniciatives “proposades per ERC”, segons els republicans, o on la ciutat “està igual o pitjor que fa dos anys”, segons el PP.
L’alcalde, en tot cas, va treure pit d’haver complert el 85% del Pla d’Acció de Govern i va destacar els eixos de la seva política, en àmbits clau com l’habitatge, la seguretat i la neteja, així com en l’acabament d’obres públiques, la majoria, en tot cas, iniciades durant el mandat anterior. Amb tot, si hi ha un fet tangible és que, Collboni fa ja dos anys que governa i ha arribat a l’equador del mandat, malgrat comptar amb una minoria de 10 regidors i no haver estat capaç d’ampliar l’executiu tot i arribar a tenir un preacord amb ERC que finalment els mateixos republicans han acabat per descartar totalment.
Governar sense aprovar pressupostos per la via normal
De fet, en dos anys de mandat, Collboni ha patit aquesta situació minoritària en situacions clau com les dels pressupostos, de tal manera que els comptes del 2024 es van aprovar amb el comodí de la qüestió de confiança, i els del 2025, i malgrat un acord -insuficient- amb ERC, per la via de la pròrroga pressupostària. Això sí, segons els càlculs del mateix Collboni, el plenari municipal ha aprovat “el 98% dels expedients”. En un plànol, si es vol més simbòlic, Collboni ha partit revessos com el rebuig a la proposta d’atorgar la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de Barcelona a l’actriu Loles León. I tot plegat, en dos anys en que la resta de partits li ha retret per activa i per passiva, la seva situació de govern en minoria.
Ara bé, com diu la dita, qui dia passa, any empeny, i Collboni ha arribat a l’equador del mandat sense haver de superar cap crisi greu i desenvolupant una obra de govern que, d’una banda, ha vingut definida per l’herència del mandat anterior -en especial en les grans obres públiques, com Glòries, Rambla, Via Laietana, Meridiana i tramvia per la Diagonal-, i per l’altra banda, amb un enfocament nítid en les polítiques d’habitatge, amb projecció europea inclosa, jugant a negociar amb Junts la reformulació del 30% i amb les forces progressistes les polítiques de desturistificació, que comportaran l’eliminació dels pisos turístics el 2028 i, en teoria, el retorn de 10.000 habitatges al mercat de lloguer tradicional.
De fet, Collboni ha fet bandera del progressisme del seu govern, i tot i que va sondejar un acord de govern amb Trias a l’inici de mandat, sempre ha defensat la necessitat d’arribar a acords amb Barcelona en Comú i Esquerra Republicana. Ara bé, tot i que tots tres partits estarien a priori conformes a articular una majoria progressista que, a més, seria una majoria absoluta al plenari, Collboni no ha estat capaç de concretar un acord en aquest sentit i, si res no canvia, haurà de passar els dos anys que queden amb tot just ERC com a soci prioritari.
Panorama 2027: Collboni vol presentar-se a la reelecció
En tot cas, una cosa està clara, Collboni aspira a repetir com a candidat del Partit dels Socialistes de Catalunya en les eleccions municipals del 2027. Així ho va assenyalar en la recent sessió de balanç de govern, on va apuntar que, tot i que la decisió final correspondrà als òrgans del partit, “jo ja he dit que la meva intenció és presentar-me a la reelecció”. L’alcalde compta, en aquest sentit, amb almenys dos avantatges respecte a les eleccions del 2023. La primera, iniciar la cursa electoral des de l’alcaldia, que sempre és una bona posició de sortida, i la segona i més important, un escenari de rivals molt diferents dels del 2023.
Fa dos anys, els principals caps de cartell contra els que es va enfrontar Collboni van ser Xavier Trias, alcalde entre 2011 i 2015, Ada Colau, alcaldessa entre 2015 i 2023 i Ernest Maragall, guanyador de les eleccions municipals del 2019. Jaume Collboni, primer tinent d’alcaldia fins uns pocs mesos abans de les eleccions, va quedar segon en els comicis, però va arrabassar l’alcaldia a Xavier Trias gràcies a la rara convergència de BComú i PP a l’hora de donar-li suport. Quan queden dos anys per les eleccions, el panorama a la resta de partits ha canviat, i molt.
D’una banda, els guanyadors de les eleccions del 2023 no compten, a priori, amb Xavier Trias. L’actual president del grup municipal de Junts per Barcelona, Jordi Martí Galbis, compta a posar el seu nom sobre la taula de possibles candidats en una tria que, a més es volia tenir enllestida aquesta mateixa primavera, però que encara no ha estat definida. D’altra banda, Barcelona en Comú té ara a Janet Sanz com a presidenta del grup municipal, fet que la situa també en posicions de sortida a l’hora de triar candidat, malgrat que xoca amb els propis estatuts del partit i la limitació de mandats, però tampoc es pot descartar al cent per cent que Ada Colau es postuli. L’exalcaldessa presideix ara la Fundació Sentit Comú, el think tank dels comuns, amb l’objectiu d’engreixar la maquinària per recuperar l’alcaldia i, sobre el paper, no pensa a tornar a la política institucional, però en dos anys sempre es pot canviar de parer.
Pel que fa a Esquerra, un cop retirat Ernest Maragall, qui sembla tenir millors opcions és l’actual presidenta del grup municipal i, alhora, secretària general del partit, Elisenda Alamany, que, en una recent entrevista a ElNacional.cat, ja va deixar clar que estava “compromesa al cent per cent” amb Barcelona, i per tant tot apunta a que presentarà candidatura, malgrat el revés patit en les eleccions a la Federació de Barcelona, on va resultar escollida una presidència no oficialista. Finalment, qui sí que té clar què vol ser candidat és Dani Sirera, el cap de files del Partit Popular, que ja el 2023 defensava que el seu projecte era “ser alcalde el 2027”. Ara, en tots els casos, l’última paraula de qui seran els candidats depèn dels òrgans de cada partit, i aquest fet és especialment així en el cas del PP. Completaria el quadre electoral la possible candidatura de Gonzalo de Oro per Vox i la incògnita del nom i possibles resultats del cap de llista de la CUP així com una eventual candidatura d’Aliança Catalana.
Sigui com sigui, a dos anys de les eleccions municipals Jaume Collboni es troba amb un cert avantatge respecte de la resta de possibles candidats gràcies a la seva condició d’alcalde en exercici que, malgrat la seva situació de feblesa marcada per un govern minoritari, ha evitat veure’s esquitxat per grans crisis. Gairebé sense adonar-nos-en, Collboni ha arribat a mig mandat i ara ja es mostra amb intencions de posar la directa cap al 2027. Dos anys poden donar per a molt, però també poden passar volant.