Aquest divendres, 22 de març, el plenari municipal rebutjarà, si no canvien les coses a última hora, la proposta de pressupostos presentada per l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que comptarà només amb els vots a favor del seu propi partit, el PSC, i els d’ERC, amb qui va arribar a un acord a mitjans de febrer, mentre que la resta de grups hi votarà en contra. Malgrat tot, a Collboni encara li queda l’últim cartutx per aprovar els pressupostos: el comodí de la qüestió de confiança, un mecanisme pensat per garantir l’estabilitat dels governs municipals, atès que no tenen la potestat de convocar eleccions com sí que passa al Parlament de Catalunya o a les Corts espanyoles. Però, com funciona la qüestió de confiança i en quins casos es pot utilitzar?
Primer de tot, cal tenir en compte que el mecanisme de la qüestió de confiança en un ajuntament difereix de la mateixa figura utilitzada en altres àmbits, com ara el Parlament de Catalunya. En el cas dels municipis, aquesta està regulada per l’article 197 bis de la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG), que especifica que és potestat de l’alcalde presentar una qüestió de confiança vinculada a quatre supòsits: “a) Els pressupostos anuals; b) El reglament orgànic; c) Les ordenances fiscals, i d) L'aprovació que posi fi a la tramitació dels instruments de plantejament general d'àmbit municipal”, especificant, això sí, que “per a la presentació de la qüestió de confiança és requisit previ que l'acord corresponent hagi estat debatut en el ple i que aquest no hagi obtingut la majoria necessària per a l'aprovació”.
En el cas que ens ocupa, un cop Collboni hagi perdut la votació dels pressupostos en el ple de divendres, l’aprovació dels quals figura en l’ordre del dia, l’alcalde pot convocar un ple extraordinari per sotmetre’s a una qüestió de confiança. Ara bé, per a què li serviria aquesta opció si, igualment, té totes les de perdre també la qüestió de confiança? La resposta torna a estar al mateix article de la LOREG, que especifica que encara que es perdi la votació, “s'entén atorgada la confiança i aprovat el projecte si en el termini d'un mes des que es voti el rebuig de la qüestió de confiança no es presenta una moció de censura amb un candidat alternatiu a alcalde, o si aquesta no prospera”.
Moció de censura impossible
És a dir, la qüestió de confiança és un mecanisme que assegura l’aprovació dels pressupostos amb una única excepció, la possibilitat que prosperi la moció de censura subsegüent. Ara bé, Collboni juga amb la gairebé absoluta seguretat que l’oposició no serà capaç d’articular una moció de censura que, per obtenir la majoria absoluta, exigeix consensuar un candidat -i un programa de govern- entre, almenys, tres partits si es compta amb Trias per Barcelona, Barcelona en Comú i una tercera formació, o de quatre partits si es descarta en la combinació als de TriasXBCN o als comuns. La carta amagada de Collboni és, doncs, la certesa que no hi ha combinació possible que el destroni.
En aquesta situació, Collboni té lligats els pressupostos, malgrat el desgast que li pugui suposar haver-los d’aprovar per mitjà d’aquest mecanisme de seguretat, ja que trenta dies després de perdre la qüestió de confiança, els comptes quedaran automàticament aprovats si entremig no s’ha presentat -i aprovat- la moció de censura. Per tant, amb un calendari probable de convocatòria de ple extraordinari la setmana vinent, entre els dies 25 i 27 de març, en el pitjor dels casos els pressupostos quedaran automàticament aprovats a finals d’abril.
Això sí, cal tenir en compte que, sempre segons l’article esmentat de la LOREG, l’alcalde “no pot plantejar més d'una qüestió de confiança en un any, a comptar des de l'inici del mandat, ni més de dues durant la seva durada total” i que, a més, “no es pot plantejar una qüestió de confiança en l'últim any de mandat de cada corporació”. Això vol dir que si Collboni finalment aprova els pressupostos del 2024 per aquest sistema, només podrà repetir la jugada un cop més, o bé el 2025, o bé el 2026, però només en un d’aquests dos anys, i en cap cas ho podria fer el 2027.
Trias i Colau també van fer ús d’aquest mecanisme
Tot i que vincular els pressupostos a la qüestió de confiança és, al capdavall, l’últim cartutx possible per tirar-los endavant, i amb l’afegit que només ho podrà fer un cop més durant el present mandat, el cert és que els seus predecessors, Xavier Trias i Ada Colau també en van fer ús. Ara bé, amb la diferència, com va remarcar fa uns dies Trias, que quan ho van fer estaven avalats per una victòria electoral a les urnes, tant Trias en les eleccions del 2011 com Colau en les del 2015, una situació en que no es troba actualment Collboni.
Pels pressupostos del 2014 Trias va utilitzar aquest recurs perquè no va ser capaç de superar el tràmit de l’aprovació inicial dels pressupostos en la Comissió d’Economia, ja que PSC, PP i ICV-EUiA van votar en contra. En aquella ocasió, Trias va optar per portar igualment els pressupostos al plenari municipal de novembre del 2013 però ja directament vinculats a la qüestió de confiança, de manera que a finals de desembre i passat el termini de trenta dies, van quedar automàticament aprovats.
Pel que fa a Colau, el recurs a la qüestió de confiança va ser utilitzat en dues ocasions, els anys 2017 i 2018. En el primer cas, la proposta de pressupostos no va superar el tràmit inicial de la comissió d’Economia pels vots contraris dels grups de CiU, Cs, ERC, PP i CUP i es van portar al ple ordinari vinculats a la qüestió de confiança, amb aprovació automàtica en trenta dies. Pel que fa als comptes del 2018, aquests van arribar al ple ordinari del gener d'aquell any, on van ser rebutjats. A principis de febrer, Colau va perdre també la qüestió de confiança en un ple extraordinari, però, un cop més, l’absència d’una alternativa sòlida per presentar una moció de censura va comportar l’aprovació automàtica a principis de març. Aquesta serà l’opció que jugarà ara Collboni.