Frases com “hem fet molts amics entre els estrangers que hi ha a la ciutat, però el nostre castellà i el nostre català no milloren”; “no és pas que hagi viscut en una bombolla, perquè he après una pila de coses sobre els sentiments i la vida dels estrangers que viatgen amunt i avall”, o fins i tot “aquí no puc aprendre a parlar castellà, la gent només parla aquesta cosa estranya del català”, es podrien atribuir perfectament a l’actual colònia expat, aquesta munió d’estrangers que viuen i treballen en una Barcelona que no va gaire més enllà de la bombolla on estan instal·lats de locals de brunch, lloguers inassequibles per als barcelonins i comunicació limitada a l’ús de l’anglès.
Ja no és tan previsible ubicar les frases als anys 30 del segle XX i atribuir-les als seus autors reals, la primera i la tercera de Charles Orr i la segona i més significativa pel que té de negació de l'afirmació, de Lois Orr, marit i muller, ell de 30 anys i ella de 19, dos joves dels Estats Units que van viure a la Barcelona revolucionària entre setembre del 1936 i el maig del 1937, vinculats al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), la vida dels quals es pot descobrir a Cartes de Barcelona. Una americana a la revolució i la guerra civil (L’Avenç, 2024) un llibre publicat en anglès el 2009 editat per l’historiador britànic Gerd-Rainer Horn i traduït ara al català pel també historiador Josep Grau Mateu, que aplega principalment les cartes de Lois, amb les que recull les vivències de la parella, però sobretot d’ella, en una Barcelona marcada per una revolució estroncada pels Fets de Maig, que els Orr van viure del costat dels perdedors.
De fet, a banda de diversos estudis contextualitzadors de Horn i alguns escrits de Charles Orr, el gruix del llibre el forma la correspondència de Lois Orr, fet que revela, de forma gairebé inèdita, la vida quotidiana d’una estrangera enrolada voluntàriament en la revolució obrera del principi de la Guerra Civil, revelant detalls com la forta politització, la importància del menjar o, com s’ha vist en els exemples inicials, el xoc cultural i la formalització del que ara en diríem una bombolla expat dels estrangers -justificada, això sí, en un internacionalisme obrer- que van arribar a Catalunya per donar suport, al front o en el cas de Lois Orr a la rereguarda, a la Segona República davant l’escomesa del feixisme.
“És una crònica de la Barcelona revolucionària en primera persona d’algú que no coneix del tot de què parla i que és alhora la crònica d’un desencís d’algú que va perdent l’esperança davant la davallada progressiva de la revolució”. Així resumeix el llibre el seu traductor i “impulsor” de la versió catalana, Josep Grau Mateu, que en conversa amb ElNacional.cat apunta que, efectivament, “hi ha paral·lelismes” entre Lois Orr i el funcionament de la comunitat de joves estrangers que venen a treballar o estudiar a Barcelona i que ara anomenem expats, ja que a través de les seves cartes revela una “certa endogàmia” en les relacions que mantenen els estrangers a la Barcelona del 1936-37 fins al punt que la mateixa Lois, en comptes d'aprendre català o castellà, aprofitarà el temps per… perfeccionar el seu alemany!
“Un testimoni de la revolució molt més complet que el d’Orwell”
Recordar el pas dels estrangers a Catalunya durant la Guerra Civil és recordar necessàriament George Orwell i el seu Homenatge a Catalunya. De fet, Cartes de Barcelona recull un escrit de Charles Orr on aquest explica que va ser ell qui va rebre Orwell -de fet Eric Blair, el seu nom autèntic- a l’Hotel Falcon de la Rambla, seu central del POUM, quan aquest just acabava d’arribar a Barcelona. Grau contraposa Cartes de Barcelona a Homenatge a Catalunya apuntant que el segon “té un títol enganyós, encara que als catalans ens reconforta”, mentre que les cartes de Lois Orr recopilades al llibre, “mostren molt més, perquè testimonis d’estrangers a Barcelona durant la guerra n’hi ha força, però no hi havia cap crònica del dia a dia durant deu mesos, sense interrupció”, que és el que ofereixen les cartes que Lois va enviar a familiars i amics dels Estats Units.
Per tot plegat, segons Grau, Cartes de Barcelona conforma “un testimoni de la revolució molt més complet que el d’Orwell”, a més escrit per una jove “amb pulsió molt important d’escriptora” que, malgrat que es tracta de cartes no destinades a la publicació, revelen un domini del llenguatge literari amb l’ús de tècniques com “el monòleg interior”. De fet, Lois Orr escriu llargues cartes als seus familiars on els posa al dia des de la situació política fins a la roba que es posa, amb especial èmfasi en el menjar, donant així sortida a una visió transversal de la vida a Barcelona entre 1936 i 1937. Això sí, relacionant-se gairebé en exclusiva amb altres estrangers, entre els quals Eileen O'Shaughnessy, dona de George Orwell, que va fer de secretària de Charles Orr.
Una presó estalinista… al Portal de l‘Àngel
De fet, Charles Orr va treballar de redactor del butlletí en anglès del POUM The Spanish Revolution i de notícies en anglès a Radio POUM, mentre que Lois Orr, també vinculada al POUM, treballava per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Com a Orwell, els Fets de Maig els van atrapar a la ciutat i la parella es va dedicar a tasques sanitàries a les barricades. A diferència d’Orwell, això sí, no es van escapar de la batuda estalinista posterior als Fets de Maig que van portar a la il·legalització del POUM i la detenció i assassinat del seu líder, Andreu Nin.
Lois Orr i el seu marit van passar deu dies en un centre de detenció controlat pel PSUC o, com s’explica al llibre, “una presó estalinista”, situada a l’avinguda del Doctor Pavlov, número 24, el nom que va tenir durant la guerra civil una via molt més coneguda pel seu nom tradicional i actual… l’avinguda del Portal de l’Àngel. I és que Cartes de Barcelona és, també, un llibre sobre la ciutat que permet, entre altres coses, fer el descobriment que en ple centre comercial de la ciutat va haver-hi durant la Guerra civil un dels més sòrdids centres de detenció, del que la parella només va aconseguir escapar gràcies a la mediació del cònsol dels Estats Units. No tothom va tenir la mateixa sort...
En conclusió, aquest Cartes de Barcelona ofereix una visió molt completa d'una jove que veu i viu la ciutat des de l'òptica d'una revolucionària estrangera que no acaba d'entendre del tot la realitat que té al davant, amb una visió internacionalista que li impedeix entendre la realitat catalana -"Aquesta gent són uns fanàtics d'això del catalanisme"-, però que alhora li permet enamorar-se de la ciutat -"Barcelona m'agrada, és clar"- i que, com tot bon turista, no passa per alt una visita a la Sagrada Família, això sí amb més bona impressió que la d'Orwell -"Vam anar a veure una catedral d'estil 'neo-català' que és certament impressionant"-. Tot plegat fa de Lois Orr una expat revolucionària que val la pena descobrir.