Compartim parets, sostres i ascensors, però cada cop menys moments. A les escales dels edificis, la convivència es mou entre salutacions breus i silencis còmodes —o incòmodes—, amb converses que rarament van més enllà d’un “quin fred fa avui”. La vida en comunitat persisteix, però sovint es queda a la superfície, com si la proximitat física no acabés de traduir-se en relacions reals.

Aquesta és una de les conclusions principals de l’Enquesta de Convivència i Relacions Veïnals del 2024, elaborada per l’Institut Metròpoli amb el suport de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. L’estudi dibuixa un escenari en què la cordialitat es manté, però els vincles entre veïns són cada vegada més febles i esporàdics.

"Hola i adeu"

Segons les dades, dos de cada tres residents es limiten a saludar-se, i menys de la meitat mantenen converses breus. Les relacions quotidianes, doncs, existeixen però amb poca profunditat, fet que evidencia una transformació en la manera com es viu la proximitat urbana.

Els conflictes tampoc desapareixen. L’enquesta indica que un 9,6% de la població de l’àrea metropolitana ha tingut alguna desavinença amb els seus veïns en l’últim any. El soroll és, amb diferència, el principal motiu de disputa, present en gairebé la meitat dels casos (46,1%). A continuació apareixen les discussions (14,7%) i els problemes relacionats amb la neteja o el manteniment dels espais comuns (11,6%).

Malgrat aquestes tensions, la majoria dels conflictes es resolen sense intervenció externa: en tres de cada quatre casos, són els mateixos veïns qui gestionen la situació de manera informal. Aquest fet apunta a una convivència funcional, però no necessàriament a una relació estreta.

Un dels factors que expliquen aquesta distància és la dificultat per consolidar arrels en un mateix lloc. Segons apunta la responsable de l’estudi, Marta Murrià, la creixent presència de pisos turístics i les dificultats d’accés a l’habitatge fan que moltes persones no s’estableixin durant gaire temps en un mateix barri. Aquesta mobilitat constant dificulta la creació de llaços duradors.

Diferències entre persones de diferents edats

Les dades també mostren diferències clares segons el perfil de la població. Les persones majors de 45 anys i amb habitatge en propietat són les que mantenen més relació amb els seus veïns. En canvi, els vincles són molt més febles entre altres col·lectius: només un 16% dels residents es fan favors entre ells, i tan sols un 4% es visiten.

En aquest context, la soledat emergeix com un element preocupant. Un 35% de la població afirma haver-se sentit sola o exclosa en algun moment, i un de cada deu ho experimenta sovint. Contràriament al que es podria pensar, els més afectats no són els més grans, sinó els joves d’entre 16 i 29 anys, així com persones nascudes a l’estranger que han perdut part de la seva xarxa social.

La soledat també presenta una dimensió de gènere: les dones declaren sentir-se soles en una proporció gairebé doble que els homes. Paral·lelament, la participació en activitats associatives és més baixa en les grans ciutats que en municipis petits, fet que contribueix a la debilitat dels vincles comunitaris.

Tot i això, un 21% dels residents assegura haver-se mobilitzat amb altres veïns per resoldre problemes del barri en els últims anys. Una dada que suggereix que, malgrat la distància creixent, encara persisteix un cert esperit col·lectiu latent.