Artur Mas (Barcelona, 1956) va canviar dilluns passat la plaça Sant Jaume pel passeig de Gràcia de Barcelona. El palau de la Generalitat, pel palau Robert. L'oficina de l'expresident és àmplia i ben il·luminada i encara manté aquell aire d’un espai en procés d'organització. Després d’un cap de setmana de desfer caixes i recol·locar llibres, Mas s’ha submergit en una intensa activitat de reunions. Damunt la taula del nou despatx hi té el procés de fundació d’un nou espai polític, la col·laboració -mútua- amb el president Carles Puigdemont i la creació d’una plataforma per repensar el centre polític del país. Mas assegura que la seva activitat d’expresident li devora el temps amb tanta voracitat com la de president. És conscient que el desllorigador del sodoku que havia tingut al davant des del 27S ha acabat jugant a favor seu però al preu d’un sacrifici personal. “Encara sóc viu. Però no és neutre tot això”, admet. Mas vol parlar de futur. Del futur de Convergència, el partit que lidera, i del futur del país. Entre les respostes de l’expresident, no obstant, rebufa una certa decepció per com ha anat tot plegat. La política i els polítics. Però tampoc amaga la satisfacció per la solució final.
Aquests dies s'ha vist amb molta gent del partit i de fora. Quines conclusions n’extreu? Jo estic escoltant molt, també transmetent opinió. Bàsicament estic intentant fer tres coses: la primera és ajudar el Govern perquè vagi bé i les coses funcionin. Més, en aquestes primeres setmanes. La segona, és ajudar Convergència a reinventar-se ella mateixa, a posar-se plenament al dia, a transformar-se en profunditat, que és una feina molt apassionant i molt necessària. A aquest país li fa falta una formació política que sigui capaç de vertebrar la societat catalana i, en aquest moment, unida pel fil conductor sobiranista. El que jo demano a la gent del partit és: imagineu que Convergència no existís, com faríeu un partit nou en la Catalunya d’avui?, imagineu-lo, somieu-lo, descriviu-lo i fem-lo. I la tercera cosa que estic fent és parlar amb gent que no són de Convergència i que tenen ganes d’ajudar en un procés de reflexió que tingui dos objectius, quines són les idees que han de conformar el nou país que hem de fer, i com ha de ser una nova organització política en el segle XXI.
Es tracta d'aprofitar tot allò de bo que hi ha a CDC, però no ser presoners ni esclaus del passat
Aquesta és la força que ha de substituir el paper que fins ara ha tingut Convergència? Correcte. És el que l’ha de substituir, si es pot dir així. La mentalitat que intento introduir en la gent de Convergència és: hem d’actuar amb un esperit fundacional. Quan es parla de refundació no hi estic massa d’acord. No és una re-fundació. És la mentalitat dels fundadors. Evidentment s’ha de recollir l’experiència dels últims anys, en tot el que té de bo s’ha d’aprofitar. Però, l’esquema ha de ser fundacional. Per tant, tot es pot repensar. Hi ha dues premisses, tot es pot repensar, i quan dic tot vull dir tot, i quan es repensi s’ha de repensar amb mentalitat de llarg termini. No és una operació de posicionament electoral a curt termini sinó una operació en profunditat, perquè es puguin complir aquells tres objectius.
Per tant, no és una simple rentada de cara sinó una proposta pràcticament nova... Això és el que jo pretenc. Però és la pròpia Convergència qui ha de fer aquest exercici de mentalització interna i d’agafar aquest esperit fundacional. Que no vol dir fer taula rasa amb tot, es tracta d’agafar tot allò de bo que té un instrument com Convergència, que és molt, però amb l’esquema de la Catalunya del segle XXI, que ha canviat molt de mentalitat i de pulsions internes i que requereix que les organitzacions que hagin de servir aquest país, que en part ha de ser nou, siguin també noves.
No hi ha reticències a Convergència però és lògic que hi hagi persones que puguin veure això amb dubtes
Hi veu reticències internes? No. Reticències no. Però és lògic que hi hagi persones que puguin veure això amb dubtes. Tot canvi gran comporta un debat. Un canvi molt gran no es produeix simplement perquè hi hagi un que ho diu sinó perquè molta gent ho vol. Això és el que s’ha de comprovar. Per això ara tindrem a Convergència un procés participatiu on s’ha de comprovar fins a on existeix aquest ànim renovador, aquesta mentalitat fundacional, i en quina dimensió. Jo ja avanço quines són les meves idees.
A CDC ha sortit algun posicionament, però, que està més en clau d’un congrés tradicional, més amb una cursa per a la secretaria general... On som, en realitat? Estem en un procés participatiu que està a punt de començar, que durarà dos mesos llargs, i que ha de fer possible que totes les posicions dins de Convergència s’hi incardinin. Per tant, aquells que vulguin defensar la Convergència clàssica ho podran fer. Igual que els qui prefereixin no molts canvis o simplement una evolució. Però els que són proclius a una fundació, a un naixement, també ho podran defensar. I si finalment l’esquema és la fundació o el naixement, no s’ha d’interpretar com una taula rasa respecte a l’anterior. No es tracta d’això. Es tracta d’aprofitar tot allò de bo que hi ha, però al mateix temps encarar aquests nous temps amb aquest esperit fundacional, de dir: no siguem presoners ni esclaus del passat. Bevem de les bones fonts del passat, però no siguem ni presoners ni esclaus, i anem a pensar què necessita el país de cara a les pròximes dècades. Per això l’exercici és: imagineu que CDC no existeix, quin partit faríeu ara si partíssim de zero?
L'esquema ha de ser fundacional. Tot es pot repensar i, quan dic tot, vull dir tot
Dos mesos de preparació. Procés de debat. I després, l’actual Convergència es dissol? Això dependrà d’aquest debat intern. No vull prejutjar el resultat. Es tracta que tota la militància en sentit ampli hi sigui. Vol dir que s’ha d’arribar als militants, però també a aquelles persones que estan en les fronteres de la simpatia cap al partit, i encara que no siguin militants estrictes poden col·laborar en un procés com aquest. Vol dir arribar a unes desenes de milers de persones que els propers dos mesos i mig diran la seva i aportaran els seu criteri i quan tinguem tot això, a finals d’abril aproximadament, sabrem des del punt de vista de la dinàmica interna fins a on podem arribar. Serà el moment d’orientar els dos mesos següents que seran els decisius, el mes de maig i juny.
Defenso les primàries; sobre el nom [de la nova força política] sóc més neutre
S’han plantejat qüestions molt concretes en relació a aquest procés fundacional. Per exemple, primàries? Jo les defenso. Però tot això ha de sortir d’aquest procés participatiu. I, evidentment, l’esquema primàries Sí-primàries No serà damunt la taula. Jo, particularment, en sóc partidari sobretot per elegir els principals responsables del partit i els principals responsables de les institucions, almenys de les llistes electorals. Ara, dependrà de si la balança va cap aquí o no. Jo intueixo que anirà per aquí, però no vull mediatitzar el debat.
El nom? També estarà a debat.
Es mantindrà alguna referència a Convergència? Aquí sóc més neutre. Hi veig avantatges i inconvenients. Vull veure què dóna de si aquest debat. Veurem. Tot es pot repensar. Tot vol dir tot. No vol dir tot menys tres o quatre coses.
Separació de càrrecs, model PNB? També, tot a debat.
Quan parlem de cares noves hem de combinar cares que encara no ha vist ningú amb altres que comencen a tenir experiència
Internament planteja una sacsejada de cares, cares noves. Marta Pascal en una entrevista amb El Nacional deia que els nous dirigents han de reconnectar Convergència amb la societat. Sí, sí. En part ha de ser així. Però hem de saber exactament què vol dir nou en el món en què vivim. Si parlem de gent que fa política, hem de saber explicar que això no s’improvisa. La bona política requereix bons polítics, si no hi ha bons polítics, no hi ha bona política, tot acaba sent faramalla, demagògia, populisme –i del barat- i mediocritat. Bona política vol dir bons polítics. La pregunta és: un bon polític requereix temps per fer-se, requereix experiència, haver superat proves importants? Requereix tot això o no?
Segurament... Quan diem cares noves és evident que n’hi ha d’haver. Però per cara nova no hem d’entendre una persona que mai ha fet política, que no té cap experiència de res. D’aquestes també n’hi ha d’haver, perquè són l’escola de formació i amb el pas del temps acabaran sent els bons polítics. Però no es pot començar a enfrontar amb la realitat des de dalt. Hi ha d’entrar per baix i ha de picar pedra, s’ha de menjar un munt de coses no agradables, i si no fa aquest procés, no serà un bon polític, serà un mediocre, un populista, un demagog o un nouvingut que farà un discurs més o menys que engresqui i després no hi haurà res.
On és el punt d’equilibri de tot això? Aquest és el punt màgic. Dependrà de la nostra organització trobar aquest bon equilibri entre aquesta gent que porten una trajectòria i ja estan bregats i saben de què va i que són capaços de saber els codis de conducta de la política, que és una feina molt dura que no es pot improvisar, i al mateix temps tota la saba nova que hi ha d’haver sense tanta experiència però que algun dia, formada, agafarà el relleu dels anteriors. Quan parlem de cares noves hem de combinar les cares que encara no ha vist ningú amb aquelles altres que no fa molt temps que existeixen però ja fa un cert temps i que ja comencen a tenir una experiència.
Carles Puigdemont podria ser un exemple d’això? No havia estat conseller de res, no havia tingut cap càrrec important a nivell de partit i ara es president de la Generalitat. Això vol dir que nosaltres som capaços de generar cares noves, però que al mateix temps són gent bregada, formada, per això ha sorprès Carles Puigdemont.
Puigdemont i jo ens ajudarem mútuament
Hi ha rivals de Carles Puigdemont que diuen que el president no deixa d'estar tutelat pel president anterior... No ho està en absolut. La gent que diu això no em coneix a mi i no coneix Carles Puigdemont. Si em coneguessin a mi sabrien que estic per ajudar, no per controlar-ho tot. I si coneguessin Puigdemont sabrien que té personalitat pròpia, i que no només li respecto jo la seva funció sinó que a més se la farà respectar ell mateix. El que és obvi és que jo hi tinc plena confiança, que està en sintonia amb el projecte, que ens entenem bé i que ens ajudarem mútuament. Jo l’ajudaré a tirar endavant el procés polític però també la feina del Govern en allò que se’m demani i ell ajudarà aquest moviment de posada al dia d’aquest espai polític. Això és una ajuda mútua. Tots estem al mateix vaixell, portem el mateix rumb, la mateixa tripulació i volem arribar al mateix port.
Parlen molt sovint? Parlem sovint.
CDC i ERC som dos partits que estem en un mateix govern i volem que les coses funcionin bé
I amb Oriol Junqueras? Amb Oriol Junqueras, de moment, no tant. Però és lògic, no? Parlo més amb el president que amb la resta del Govern, no només Junqueras, sinó en general la resta del Govern. Però és evidentment que en la mesura que Oriol Junqueras és president d’ERC i jo sóc president de Convergència tindrem un espai de diàleg rellevant. Som dos partits que estem en un mateix govern i que volem que les coses funcionin bé.
El seu pas al costat ha estat la decisió més difícil que ha pres a la seva vida política fins ara? Podia haver convocat eleccions en comptes de fer aquest gest... Sí. De fet ho tenia al cap. No sé si és la més difícil. Potser no. Si em dieu la més bèstia... Hauria de fer memòria perquè n’he pres un munt.
La que té més costos personals? No. Més aviat en té menys que més. Jo, a nivell personal, tenia molts motius per no seguir amb aquesta pressió tan dura. Personalment, no.
El pas al costat no ha estat la decisió més difícil. Ha estat, segurament, la més decebedora
Políticament? Constates, i això val per a tots els països, no només pel nostre, que a la societat hi ha pulsions negatives i destructives que a vegades no surten del seu cercle de destrucció. Això sí. Les misèries de la condició humana en política es multipliquen, perquè es veuen més. Afloren més i s’engrandeixen. Les qualitats, també. Fa pocs dies vaig dir que hi ha poques persones, molt poques, com Muriel Casals, per exemple, que aconsegueixen reunir totes les virtuts de la política, les seves qualitats, i aconsegueixen no acumular les misèries i els defectes. Això és gairebé impossible perquè demostra una qualitat humana gairebé excepcional. En política no és normal. Per tant, no és la decisió més difícil. Ha estat segurament la més decebedora. Jo n’he tingut moltes, de decebedores. I de difícils segurament n’he tingut algunes que ho han sigut més que aquesta.
Per exemple? Per exemple, per a mi va ser molt difícil fer la successió, 12 anys enrere, de Jordi Pujol. Va ser molt complicat. Molta incomprensió, molt desconeixement de molta gent, molts entrebancs de molts tipus, molta comparació odiosa. Allò va ser molt complicat per a mi.
El tripartit? Dos tripartits seguits guanyant les eleccions i assistint als actes de presa possessió de dos presidents que no havien guanyat et posa un estómac a prova de gripaus. Aguantar allò va ser molt més difícil que no pas el que he fet ara. Tot el procés de negociació de l’Estatut amb Zapatero, el PSOE, el president Maragall, el tripartit de l’època,... va ser una operació política complicada i en algun sentit decebedora. Em vaig tornar a empassar un munt de gripaus. I, després de tants esforços i tanta brega i tant sacrifici, arribar a la presidència de la Generalitat en un moment que la sensació era que havia passat la crisi i anàvem a remuntar i que tot plegat caigués en picat una altra vegada. I haver de conviure amb una nova majoria absoluta del PP, com la que recordava de l’Aznar de quinze anys enrere. Això va tornar a ser dur. Nosaltres aquí en minoria, però al davant un govern del PP amb majoria absoluta que ens obligava a fer retallades fora de mida.
Encara sóc viu. Però no és neutre tot això
I el procés... I després va venir tot el procés polític català del dret a decidir, de la sobirania. Jo he hagut de fer 3 eleccions en cinc anys, Jordi Pujol va ser president de la Generalitat 23 anys i es va presentar 6 vegades, jo ho he estat cinc anys i m’he presentat cinc. Ell va guanyar sis vegades i jo cinc, ell va ser president 23 anys i jo n’he sigut 5. Això no és neutre. I encara sóc viu. Però no és neutre tot això. Comparat amb la decisió que he pres ara, que també ha sigut complicada, probablement jo he tingut dos avantatges. El primer és que estava molt bregat, que havia rebut molts cops, i que m’havia menjat molts gripaus, i això et fa veure les coses de manera diferent. I el segon avantatge és que el meu codi de funcionament polític és diferent dels polítics tradicionals.
Suposo que una decisió de les que també l’han decebut va ser el juliol del 2014 quan va retirar les prerrogatives d’expresident a Jordi Pujol... Va ser una decisió dolorosíssima, de les més difícils que he hagut de prendre.
I la conversa amb Pujol també deuria ser de les més difícils... No, perquè ell ho va posar fàcil. Hauria pogut ser-ho, però no ho va ser. Jo crec que la seva molt llarga experiència en política també li va fer veure que les coses eren com eren i que ningú era responsable dels seus errors, i ell havia d’assumir-ne les conseqüències. Humanament ho podia haver complicat molt, però políticament va tenir la coherència personal de posar-ho fàcil. Ho va entendre. No li va agradar. Això no li agrada a ningú i menys a una persona que ha dedicat la vida al país i a la política, però, no agradant-li, ho va posar fàcil.
L’ha decebut? Una decepció existeix per part meva, com per tanta i tanta gent, però és així. Això t’ajuda a no crear mites.
El pas al costat es va perfilar el novembre. Em vaig plantejar convocar eleccions i 48 hores abans es va encendre una llum
En quin moment decideix fer el pas al costat? Vaig tenir la idea perfilada en la segona quinzena de novembre de l’any passat. La vaig escriure i la vaig comentar amb una persona propera, col·laborador intern. El 3 de desembre començava la campanya del 20D, em vaig plantejar fer-ho abans d’això. Però no em vaig atrevir. A més, ens arribava de la CUP que al final se’n podien sortir per votar la investidura, com de fet es va posar en evidència a Sabadell. Per tant, estava dissenyat, pensat, escrit però no executat. Van passar les eleccions espanyoles, el procés intern de la CUP i quan va ser una evidència que no donarien suport a la investidura va tornar a sortir aquest plantejament. Tot i que jo també em vaig plantejar molt seriosament acabar aquella història amb una convocatòria d’eleccions. Al final, 48 hores abans d’allò, es va encendre una llum. De tant en tant, a vegades, s’encenen llums que acaben oferint guia i camí, i, aleshores, com que jo em comporto amb codis de conducta que no formen part dels tradicionals...
Jo em mereixo –crec- després de tots els esforços que he fet, que se’m reconegui una actitud de servei important al país
A què es refereix amb això? Un polític tradicional no hauria fet el que jo vaig fer. Les eleccions podien haver sortit bé o malament però era una oportunitat. Un polític tradicional s’hi hauria acollit probablement amb la comoditat d’un escenari que allargava el procés i no comportava d’entrada un sacrifici personal. Però jo no ho vaig contemplar en aquest sentit, no vaig pensar en mi primer. Vaig pensar en tres coses, per aquest ordre: si anem a unes noves eleccions, com queda el procés polític català que ha despertat tantes esperances i anhels, i tanta gent que s’hi ha mullat?. Queda com una derrota. Dos, si una persona del món Convergència demostra que és capaç de sacrificar-se perquè el projecte tiri endavant a nivell de país, hi haurà gent que veurà que Convergència és un instrument útil per al país, que no és una colla de gent que estan agafats a la cadira, sinó gent que quan arriba el moment son capaços de prioritzar el país. Vaig entendre que això per a Convergència era un actiu per renovar a fons el partit. I tres. També vaig pensar que una persona que ho ha donat tot per aquest procés polític, que se l’ha jugada com jo, que no li ha costat posar-se davant de totes les amenaces i totes les accions de venjança per part de l’Estat, que ara aparegui com una persona que acaba la seva presidència posant-se ell al davant de tot i que es pugui interpretar per part de molta gent d’aquest país que aquesta persona està pensant més en ell que en el conjunt... Vaig pensar: això tampoc no m'ho mereixo jo. Jo em mereixo –crec- després de tots els esforços que he fet, que se’m reconegui com una persona que, com a mínim, encertadament o no, en les seves decisions ha tingut una actitud de servei important per al país. Posant tot això per aquest ordre a la balança, vaig prendre la decisió. Punt i final. I a lo hecho pecho.
Fins que no vaig tenir els cinc punts signats per la CUP no vaig trucar a la presidenta del Parlament perquè convoqués el ple
Aquell divendres 8 de gener? No, dissabte al migdia. I la vaig prendre quan vaig tenir els cinc punts signats per la CUP damunt la taula. I no abans. Perquè no em fiava de res. Fins que no vaig tenir els cinc punts no vaig trucar a la presidenta del Parlament perquè convoqués el ple d’investidura.
Quan parlava de les misèries de la condició humana que surten a vegades en la política... No. Les misèries de la condició humana surten sempre en la política i multiplicades.
Quan parla d’això i de pulsions negatives i destructives, sembla que està pensant en la CUP... No només. I no en tota la CUP. Perquè dins de la CUP hi va haver gent que va tenir actituds ben diferents.
He quedat alliberat del compromís de no tornar-me a presentar. No perquè m'hi vulgui presentar. Estic a l'aguait que les coses surtin bé
El seu pas al costat és un parèntesi de 18 mesos? No. Si no és un pas enrere és perquè en aquest moment la situació política de Catalunya és la que és. I perquè les coses han anat com han anat. Jo he de veure en quines condicions l’estabilitat pactada al Parlament es respecta, i en quines condicions la paraula que es va donar i l’escrit que es va signar tira endavant i, per tant, si el nou govern i el nou president poden fer la feina que han de fer. Això es veurà en el transcurs dels propers mesos. Jo m’havia establert una autocondició que era molt solemne. Quan a mi, a través de les arts que se m’han aplicat, se’m diu que ni 18 mesos, que marxi ara, poso unes condicions per marxar i al mateix temps quedo alliberat de l’autocondició que m’havia posat de no tornar-me a presentar a unes eleccions. Però no perquè m’hi vulgui presentar, sinó perquè estic a l’aguait. I com he demostrat que el que vull és que les coses surtin bé, estic a l’aguait que les coses surtin bé.
Fotos: Sergi Alcàzar / Vídeo: Pilar Carracelas