Quan es parla de la pesta, el nostre imaginari ens remet automàticament a l'Edat Mitjana, l'època en què Euràsia i el Nord de l'Àfrica van veure morir a més 80 milions de persones o, el que és el mateix, entre el 30 i el 60% de la població que la zona tenia llavors. Els anys més crus de l'epidèmia van ser els compresos entre 1347 i 1353 i, del total de morts, 25 milions es van registrar a Europa. La resta –entre 40 i 60 milions- es van registrar a Àsia i el Nord de l'Àfrica. De la pesta negra, que així es va anomenar aquella epidèmia, s'ha escrit llargament, però del que s'ha parlat molt menys és de la pervivència d'aquesta malaltia causada pel bacteri Yersinia pestils i que s'encomana a través de picades de puces de rata fins a èpoques molt properes. Ireneu Castillo, estudiós de la història de l'Hospitalet de Llobregat, la segona ciutat de Catalunya, en parlava fa poques setmanes en el seu blog: l'últim brot d'aquesta malaltia a Catalunya es va registrar el 1931 precisament a la ciutat riberenca.
Sis morts
I no va ser un brot menor perquè els morts registrats van ser sis. El brot es va registrar a començaments d'agost de 1931 i la primera notícia del mateix va arribar a orelles de l'Institut Municipal d'Higiene de Barcelona, organisme que es va informar sobre un cas al barri de la Torrassa. La malalta tenia 13 anys i, encara que es va ordenar el seu trasllat a l'Hospital del Mar de Barcelona, va morir abans que arribés l'ambulància. Per què es va registrar un brot epidèmic així en l'avui segona ciutat de Catalunya? La resposta la detalla el mateix Ireneu en el seu blog: darrere del brot hi havia la particular (i insalubre) manera com es gestionaven en l'època els residus que produïa llavors Barcelona, segona ciutat espanyola en habitants ja en aquells anys.
Els setials
L'Hospitalet, que tenia en l'època menys de 5.000 habitants, era des de finals del segle XX una mica semblant al pati del darrere de Barcelona. Barris com Santa Eulàlia acollien indústries de tota mena que no tenien ja cabuda en els límits del terme municipal de Barcelona i, també, altres espais de difícil definició compartits amb el desaparegut barri de Can Pi en els quals les escombraries que produïa Barcelona s'utilitzaven per alimentar porcs. En l'època, i així ho detalla l'historiador hospitalenc, les escombraries urbanes era orgàniques gairebé en la seva totalitat. El sistema de funcionament d'aquests espais anomenats setials –en realitat no eren més que aplanades a cel obert- era molt simple: els propietaris recorrien els carrers de Barcelona en carros amb què recollien deixalles de tota mena i que, una vegada plens, tornaven a aquelles singulars bases d'operacions i abocaven allà el seu contingut, que era sotmès a una primera tria que eliminava les escombraries no susceptibles de ser consumida per porcs que vivien en quadres habilitades entorn de l'esplanada que constituïa el centre de cada setial. El que no es consumia, acaba convertit en abonament|adob orgànic. Les mesures d'higiene eren nul·les i a la matèria orgànica en putrefacció se li sumaven també les dejeccions dels porcs i d'altres animals com gallines i cabres que també se solien criar en aquests singulars equipaments. Les rates, per descomptat, abundaven també. Des de 1890, la instal·lació de complexos d'aquest tipus només es permetia a més d'1 km de zones urbanes, però el creixement poblacional de l'Hospitalet en els anys 30 del segle XX va fer que ningú no tingués en compte tal límit. Fins a un miler de persones va arribar a treballar en aquests precaris complexos de valorització de residus creats quan ningú no parlava ni de residus ni de valorització ni, per descomptat, d'economia circular encara que l'activitat no deixés –sense cap tipus gairebé de mesura higiènica- de ser quelcom semblant.
Més brots
Amb tot, cal indicar que el brot de L'Hospitalet no va ser l'únic que es va registrar a Barcelona durant el primer terç del segle XX. Durant 1905 i 1931 es van registrar un total de vuit. El 1905 van morir 23 persones, el 1919 en van morir nou en l'entorn del Port després de localitzar-se un focus en un magatzem de gra, el 1920 es van detectar dos casos, el 1922 se'n van identificar 28, el 1923 es va tenir notícia d'altres dos i el 1925, d'un cas aïllat. En aquests casos últims (1920, 1922, 1923 i 1925) no hi va haver morts. El 1930 es va registrar un altre brot més a la carretera de la Bordeta (molt a prop de la zona de setials) amb quatre morts i, ja el 1931, el que ens ocupa, amb sis morts vinculats directament a les precàries activitats de gestió de residus que es desenvolupaven a l'Hospitalet.
Des d'aleshores, l'Ajuntament de Barcelona i el de l'Hospitalet van activar brigades permanents de desratització. La cria de porcs de tan poc higiènica manera va començar a preocupar de manera seriosa a les autoritats municipals de Barcelona i l'Hospitalet, però ni les successives prohibicions ni els intents, després de la Guerra Civil, d'ubicar aquests espais de valorització de residus i cria d'animals en zones (àrees despoblades del municipi d'El Prat) ubicades encara més lluny de Barcelona van servir per erradicar una activitat insalubra a la qual només va posar fi, paradoxalment, el canvi d'hàbits de consum que va comportar la generalització del plàstic i l'aparició de les grans superfícies comercials. Amb un mix de residus més difícil de gestionar, els antics i precaris sistemes de tractament van deixar de ser vàlids i l'activitat va acabar desapareixent sense més ni més. On era Can Pi? Doncs molt a prop del que avui és Fira Barcelona II.