El malestar docent no s’explica només pel sou. El rebuig majoritari al preacord entre part dels sindicats i el Departament d’Educació ha deixat clar que una part important del professorat considera que les mesures plantejades no resolen el problema de fons: la dificultat creixent per atendre tot l’alumnat dins l’aula amb els recursos actuals.
Les reivindicacions que més força han agafat entre mestres i professors tenen a veure amb el dia a dia als centres. Demanen menys ràtios, més professionals de suport, més personal per desplegar l’escola inclusiva, reforç en salut mental i una millor atenció a l’alumnat nouvingut. En definitiva, reclamen condicions que els permetin dedicar-se a ensenyar sense haver d’assumir, sovint sols, situacions educatives, socials i emocionals cada cop més complexes.
Menys alumnes per aula i més recursos per a la inclusió
Una de les demandes més repetides és la reducció del nombre d’alumnes per aula. El pacte de març ja preveu arribar als 20 alumnes a primària el curs 2026-2027 i als 25 a l’ESO el 2027-2028, però una part del professorat ho veu insuficient i massa lent. Els docents volen ràtios petites i blindades, especialment en centres amb més pressió demogràfica o amb alumnat amb més necessitats.
També reclamen accelerar el desplegament de l’escola inclusiva. El Govern ha previst incorporar 6.400 professionals en quatre anys, amb un miler de noves incorporacions el curs vinent, però als centres es considera que aquesta resposta arriba tard. El decret d’escola inclusiva del 2017 aspirava a garantir l’escolarització de tot l’alumnat als centres ordinaris, independentment de les seves necessitats, però els docents denuncien que no va anar acompanyat dels recursos ni de la planificació necessaris.
Més professionals per atendre la vulnerabilitat i l’acollida
Entre els perfils que es reclamen hi ha mestres d’educació especial, orientadors, tècnics d’integració social, educadors socials, personal d’atenció educativa i vetlladors. Precisament, un dels punts més criticats del preacord és que deixava fora el personal d’atenció educativa, un col·lectiu que treballa directament amb alumnat vulnerable i que, segons el material consultat, arrossega una situació de precarietat.
La salut mental és un altre dels fronts oberts i els equips interns dels centres, com els psicopedagogs, no donen l’abast, i els serveis externs, com els centres de psiquiatria, acumulen llistes d’espera. Els docents situen aquest problema entre les conseqüències encara visibles de la pandèmia, juntament amb altres factors socials que han impactat en infants i adolescents.
L’atenció a l’alumnat nouvingut també apareix entre les prioritats. El curs vinent es preveu obrir noves aules d’acollida amb ràtios de 16 alumnes, però part del professorat prefereix les aules d’acceleració, pensades perquè els alumnes acabats d’arribar puguin passar uns mesos aprenent català abans d’incorporar-se plenament al ritme ordinari. Són més cares, però també ofereixen un acompanyament més intens, amb professionals especialitzats en llengua i suport psicològic.
L’"emergència educativa" no queda resolta només amb una millora de nòmina
El vot contrari al preacord també expressa la idea que l’augment salarial plantejat, de 450 euros, no es tradueix automàticament en millores dins les aules. Una part del col·lectiu el considera insuficient i, sobretot, desvinculat de les necessitats educatives més urgents. El missatge que s’ha estès entre els partidaris del ‘no’ és que l’"emergència educativa" no queda resolta només amb una millora de nòmina.
Amb la consulta docent i el triomf del ‘no’, el conflicte entra en una nova fase. Els sindicats minoritaris, les assemblees docents i part de les direccions han qüestionat els acords assolits fins ara i mantenen la pressió sobre el Govern. Més que una protesta salarial, el que els professors demanen ara és temps, recursos i mans per poder atendre una escola que ha canviat més de pressa que les mesures que l’havien d’acompanyar.