Han passat quinze anys —avui és la data, 15 de maig— d'ençà que va néixer el 15M, un moviment social (també anomenat La Revolta dels Indignats) que va esdevenir transcendental en la història política i social espanyola, i que va donar veu a tota una generació colpejada per la crisi del 2008 després de la caiguda de Lehman Brothers en l’Espanya del totxo i de la bombolla immobiliària. Un moviment que va portar al carrer la indignació per la crisi política i econòmica, l’atur juvenil, les retallades i la influència de la banca en la política i que va reivindicar una democràcia més participativa, la lluita contra la corrupció i la protecció de drets socials (habitatge, feina, sanitat) i una fiscalitat més justa. La llavor d’on va sorgir aquell moviment va ser la gran manifestació del 15 de maig del 2011 a la Puerta del Sol, que es va replicar amb concentracions per tot el territori espanyol, en què els ciutadans van mostrar el seu descontentament davant els retalls a les ajudes socials i públiques, i van impulsar el debat sobre la qualitat de la democràcia a Espanya, estimulant l’aparició de noves iniciatives polítiques i socials. En acabar l’acte a Sol, molts dels assistents a la manifestació van decidir, de manera improvisada, acampar a la cèntrica plaça madrilenya, el que va tenir un efecte crida en altres punts del territori espanyol, tot just una setmana abans de les eleccions municipals del 22 de maig. Les places s’omplien durant el dia, fins que a la nit les forces de seguretat les desallotjaven. L’última acampada a ser dissolta va ser la de la Puerta del Sol, que es va mantenir activa fins al 12 de juny del 2011, després de 28 dies d’ocupació.
La llavor de Podemos
D’aquelles reivindicacions van sorgir partits i plataformes ciutadanes d’esquerres que van intentar portar algunes d’aquelles demandes al terreny institucional i que portaven l’activitat política més enllà del bipartidisme i el domini tradicional del Partit Popular i el PSOE. L’enemic principal era “la casta”, els bancs, les retallades i el bipartidisme. Unidas Podemos va ser el principal partit que va sorgir com a resposta al 15 M, que va veure la llum en el 2014 amb l’obtenció de quatre diputats en les eleccions al Parlament Europeu. El partit morat va incorporar en els seus inicis part dels principis del 15M als seus programes electorals, tot i que no va ser l’única formació a fer-ho. També van aparèixer iniciatives com el Partit X o l’Agrupació d’Electors Recortes Cero, o plataformes com les Marees, la Marea Blanca, en defensa de la sanitat pública, i la Verda, en defensa de l’educació pública, o la marea Violeta (igualtat), la Vermella (feina de qualitat), la Taronja (serveis socials) entre d’altres. O com STOP Deshaucios, en suport a les persones que perden les seves llars, entre d’altres.
La inspiració d'"Indigneu-vos!"
El 21 d’octubre del 2010, l’escriptor i pensador francès Stéphane Hessel va publicar el manifest "Indigneu-vos!", un text en què feia una crida a una “insurrecció pacífica” contra el sistema establert. Molts assenyalen que aquest escrit, impulsat i compartit massivament a través de les xarxes socials, va acabar donant nom als participants del moviment 15M: els indignats. Hessel, membre de la Resistència francesa, supervivent de Buchenwald i diplomàtic que va participar en la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans, tenia 93 anys quan va publicar aquell manifest, un llibret d’unes trenta pàgines, que va tenir un impacte enorme a Europa, especialment entre els joves afectats per la crisi econòmica, l’atur i les polítiques d’austeritat, i que a Espanya va convertir-se en un dels textos simbòlics del moviment 15M l’any 2011.
Vells problemes, noves angoixes
La majoria dels problemes que indignaven fa quinze anys són els mateixos que indignen ara, com la corrupció, els salaris baixos, precarietat juvenil, la desconfiança envers les institucions; alguns s’han vist agreujats, com l’habitatge, però s’hi han afegit noves angoixes, com la immigració, la inseguretat, la polarització cultural, la por de perdre identitat, el cansament amb les elits progressistes, o la sensació que certs discursos oficials ignoren problemes quotidians. I molts analistes coincideixen que una part important de la indignació social que fa quinze anys canalitzava el 15M avui ha estat capitalitzada, en gran manera, per la dreta radical i l’extrema dreta, amb una joventut cada cop més escorada cap als extremismes. Si en aquell moment van aparèixer partits com Podemos, ara apareixen altres com Aliança Catalana, o creix Vox fins al punt d'amenaçar l'hegemonia del centredreta del Partit Popular. L’extrema dreta ha estat molt hàbil convertint aquestes frustracions en un relat emocional i simple: assenyalar culpables concrets (immigrants, “woke”, Brussel·les, feminisme, globalisme, etc.) i presentar-se com la veu dels “oblidats”. I la dreta radical ha ocupat el paper “antisistema” que abans tenia part de l’esquerra, una paradoxa molt comentada avui en dia: partits molt conservadors aconsegueixen presentar-se com a rebels contra l’ordre establert. Tot i això, no tota la indignació social ha passat a l’extrema dreta. També existeixen moviments progressistes forts —especialment en habitatge, feminisme, ecologisme o drets socials—, però avui el mapa del malestar social està molt més fragmentat que en temps del 15M.
La descomposició dels morats
Un altre factor que ressalten els experts és que part de l’energia transformadora del 15M va acabar institucionalitzada dins de Podemos i altres espais polítics. Quan aquests partits van entrar a les institucions, una part de la població va percebre que aquella indignació s’havia convertit en “política tradicional”, perdent frescor i capacitat de protesta. Podemos va néixer el 2014 com la gran expressió política de l’esperit del 15M, amb un discurs contra “la casta”, la corrupció i les polítiques d’austeritat, i en pocs mesos va sacsejar completament el sistema polític espanyol. Entre el 2015 i el 2016 va arribar a convertir-se en la tercera força estatal, arribant a superar els cinc milions de vots i una enorme presència mediàtica. Però amb els anys, les divisions internes, el desgast institucional i les lluites de lideratge van anar debilitant el projecte. Molts d’aquells nous líders que van transformar la política, estan avui fora del focus i fins i tot han abandonat la política activa. I tenim alguns exemples.
Pablo Iglesias, va ser la gran cara visible del partit, va arribar a vicepresident del govern amb Pedro Sánchez, però va abandonar la política institucional després de les eleccions madrilenyes del 2021. Avui es dedica sobretot als mitjans de comunicació, l’activisme i projectes audiovisuals i digitals. Íñigo Errejón, un dels ideòlegs més importants del primer Podemos, va acabar trencant amb Iglesias després de fortes disputes internes i va impulsar Más País, després integrat dins l’espai de Sumar. Avui en dia està completament fora de la primera línia política i la seva figura ha quedat molt marcada per les denúncies de presumpta agressió sexual que van esclatar el 2024 i que van provocar la seva dimissió immediata de Sumar i l’abandonament de la política institucional.
Juan Carlos Monedero, cofundador i figura intel·lectual del partit, continua sent una figura molt present en l’espai mediàtic i ideològic de l’esquerra espanyola, tot i que ja fa anys que està allunyat de la primera línia institucional. A diferència d’altres dirigents de Podemos, ell mai no va tenir un paper tan orientat a governar, sinó més aviat d’intel·lectual, estrateg i agitador polític. Irene Montero és una de les dirigents més influents dels últims anys. Va ser ministra d’Igualtat i continua sent una figura central de Podemos, especialment després de la ruptura amb Sumar. Podemos és avui en dia un partit molt més reduït, més ideològic i amb menys capacitat d’influència que durant els seus anys d’explosió política. Té una representació molt menor al Congrés, on forma part del Grup Mixt, amb quatre diputats. Alberto Garzón, que tot i venir d’Izquierda Unida i no directament del 15M, va acabar integrant-se en l’espai polític sorgit d’aquell cicle, va deixar la primera línia política després del final del govern de coalició. I Ada Colau, procedent de la PAH i de les lluites per l’habitatge vinculades al clima del 15M, va ser alcaldessa de Barcelona durant vuit anys i avui en dia està allunyada de la primera línia política tot i que continua sent una referència de l’esquerra municipalista.
Una placa i un lema
A la plaça del Sol de Madrid hi ha una placa commemorativa dedicada al moviment 15M, instal·lada per l’Ajuntament de Madrid el desembre del 2018, durant el mandat de Manuela Carmena. La placa es troba al número 10 de la plaça, molt a prop del lloc on van començar les acampades dels indignats el maig del 2011. El text diu: “El pueblo de Madrid, en reconocimiento al movimiento 15M que tuvo su origen en esta Puerta del Sol. Dormíamos, despertamos”. El lema “Dormíamos, despertamos” era una de les frases més simbòliques del moviment i ja havia aparegut en una placa improvisada col·locada pels mateixos activistes quan es va aixecar l’acampada el juny del 2011. Aquella placa original va ser retirada, però anys després l’Ajuntament la va recuperar de manera oficial. La placa es troba a pocs metres del punt on hi havia la gran lona publicitària —un anunci de cosmètica protagonitzat per l’actriu Paz Vega— que durant les protestes del 15M va ser intervinguda i transformada amb la imatge del dirigent nazi Heinrich Himmler portant orelles de Mickey Mouse sota el lema “No ens representen”.
Molts dels joves que fa quinze anys tenien entre 20 i 35 anys avui tenen entre 35 i 50, i han acabat seguint camins molt diferents. Alguns d’aquells activistes continuen en política, altres en moviments socials, molts simplement van tornar a la seva vida quotidiana carregant encara amb la precarietat que denunciaven fa quinze anys. Els joves d’ara, especialment la generació Z comparteixen algunes angoixes de fons, com la precarietat o la dificultat per emancipar-se. La gran diferència és que els joves del 15M encara creixien amb certa idea de futur: creien que, si estudiaven i s’esforçaven, podrien viure millor que els seus pares. Els d’ara, creixen amb el convenciment que això ja no serà possible.