Els darrers episodis d'incidències a Catalunya i l'accident ferroviari d'Adamuz (Còrdova) ha generat una de les crisis més greus dels últims anys per al Ministeri de Transports. L'esdeveniment no només ha posat en evidència els possibles riscos del sistema, sinó que ha col·locat sota escrutini l'estratègia de gestió i la composició de l'equip directiu d'Óscar Puente.
El ministre, que va prendre les regnes del departament amb la promesa de modernitzar i canviar la inèrcia d'aquesta complexa maquinària, es troba ara al capdavant d'una resposta institucional amb múltiples implicacions.
En el centre d'aquesta acció es troba el secretari d'Estat de Transports, José Antonio Santano. Amb una trajectòria política consolidada com a alcalde d'Irun durant dues dècades i figura rellevant del Partit Socialista d'Euskadi, Santano actua com el responsable operatiu del ministeri en aquesta crisi. La seva funció, tot i ser menys visible que la del ministre, és vital per dur a terme l'execució de les decisions tècniques.
El nucli polític de Puente
Una presència més pública ha estat la del president de Renfe, Álvaro Fernández. Enginyer de camins i vinculat professionalment a Puente des dels temps de l'Ajuntament de Valladolid, on dirigia l'empresa pública d'autobusos.
El seu nomenament l'ha situat ara al capdavant de l'operadora estatal en un moment de gran vulnerabilitat. A més de les conseqüències d'Adamuz, Fernández ha d'afrontar la tensió persistent amb el col·lectiu de maquinistes després de l'accident mortal de Gelida, i l'herència d'una empresa que ha passat per tres presidents en pocs anys degut a successives crisis tècniques.
Pel que fa estrictament a les infraestructures, el pes de la crisi recau sobre el president d'Adif, Pedro Marco de la Peña. El seu nomenament per part de Puente va suposar un gir cap a un perfil amb un clar rerefons polític i institucional a Euskadi, després d'una llarga etapa en càrrecs d'alta direcció d'empreses públiques basques.
La seva tasca actual és particularment delicada: supervisar la investigació tècnica de l'accident mentre gestiona la pressió política i social sobre l'estat de conservació de xarxes crítiques. Les demandes, fins i tot des d'altres ministeris, per a un pla d'emergència o per a la transferència d'aquestes infraestructures, afegeixen una capa de complexitat institucional a la crisi tècnica.
L'engranatge administratiu
Donant suport a la primera línia hi ha alts càrrecs amb funcions més internes. El subsecretari, Rafael Guerra, també antic col·laborador de Puente a l'Ajuntament de Valladolid, s'encarrega de l'engranatge administratiu, financer i jurídic del ministeri.
En l'àmbit tècnic pur, la direcció del sector ferroviari recau en Carlos María Juárez, un professional amb una llarga trajectòria dins del sistema, mentre que la investigació oficial dels accidents és competència de Pedro Lekuona, al capdavant de l'Agència Estatal de Seguretat Ferroviària.
La crisi d'Adamuz i els posteriors esdeveniments amb Rodalies, per tant, han aparegut com una prova d'estrès per Puente. Els darrers esdeveniments posaran a prova la capacitat de coordinació entre els seus alts càrrecs, majoritàriament seleccionats per la seva lleialtat i experiència política.
El resultat marcarà no només el futur d'aquesta legislatura en matèria de transports, sinó també la credibilitat d'un model de gestió que ha prioritzat el control polític en un departament tradicionalment basat en els coneixements tècnics.