“He deixat per escrit que si jo ara pateixo un accident greu de trànsit, no vull que intentin salvar-me la vida”. Amb només 61 anys, la Sofia Malagón ja en fa vuit que conviu amb el Parkinson. Encara no ha demanat l’eutanàsia, però és altament probable que en un futur l’acabi demanant. “He viscut intensament i he fet el que he volgut, he estudiat, viatjat, desitjat i estimat; no vull arribar al final dels meus dies feta una merda”, explica en declaracions a ElNacional.cat.
Fa tres setmanes va morir l’artífex de la Nouvelle Vague i un dels cineastes més importants que hi ha hagut mai, Jean-Luc Godard. El geni francosuís va perdre la vida a través del suïcidi assistit, una pràctica autoritzada dins la legislació suïssa tot i les condicions de Godard: no patia cap malaltia greu, invalidant o degenerativa. Tot i que ja fa poc més d’un any que a l’estat espanyol va entrar en vigor la llei d’eutanàsia, els ciutadans espanyols encara van més endarrerits del que es reclama des de la bioètica: poder demanar l’eutanàsia o el suïcidi assistit per cansament vital; és a dir, algú que no té res greu, però que considera que ja ho ha fet tot en aquesta vida, i la vol abandonar.
El cas de la Sofia és diferent, perquè ella sí que pateix una malaltia complicada: el Parkinson degenera, no té aturador i no té cura; només pal·liatius. Ara bé, durant molts anys va treballar en una Unitat de Cures Intensives (UCI), i ha estat sempre molt interessada en la bioètica. Amb les idees molt clares, té un discurs sòlid sobre el debat moral que envolta tota aquesta qüestió de la voluntat d’una persona sobre la seva pròpia vida. Ella reivindica que ara com ara encara té qualitat de vida, però té clar que “el dia que sigui completament dependent o necessiti algú per netejar-me” demanarà l’eutanàsia.
Parlar amb els familiars sobre la mort
La Sofia té una mare “cristiana i apostòlica” que de morir no en vol ni sentir a parlar, si no és una decisió de Déu, és clar. És a dir, que per molt deteriorada que de mica en mica es vagi sentint la seva mare, recórrer al suïcidi assistit no només és una possibilitat inexistent, sinó que la Sofia no li ha pogut explicar que ella sí que té la intenció de morir el dia que tingui dificultats per tirar endavant amb el seu dia a dia.
A qui també li costa d’entendre una de les decisions de la Sofia és al seu marit. Ell entén perfectament que ella vulgui recórrer a l’eutanàsia o al suïcidi assistit quan ja no tingui qualitat de vida, però sí que li costa d’entendre més un dels aspectes que la Sofia ha deixat per escrit al seu document de voluntats anticipades, tot i que “a poc a poc ho va entenent millor”. La Sofia ha demanat que, donada la seva malaltia, si algun dia pateix un accident greu que requereixi dur-la immediatament a la UCI, els metges no li intentin salvar la vida. De la mateixa manera, té molt clar que si ara li diagnostiquessin un càncer, prendria “tots els pal·liatius que existeixin”, però de cap de les maneres se sotmetria a un tractament. “Hem d’esperar a estar fets una merda absoluta? No, i ara mateix la perspectiva és la que és”, sentencia.
Què és la mort?
“Una definició cultural”. Diu la Sofia que això és de les coses que més li interessen sobre la mort, les definicions culturals que se n’han fet: “Abans només existia la mort per aturada cardiorespiratòria, i ara ja existeix el concepte de mort cerebral”, diu. De la mateixa manera, opina que s’hauria d’ampliar el significat sobre el ‘patiment’ i posa com a exemple la gent gran que perd la seva parella, després de dècades i dècades de companyia: “Hi ha gent que mor en vida”.
“A mi em preocupa la vida d’aquí, no el més enllà; perquè després de la vida no hi ha res de res; jo entenc que al meu marit li costi d’entendre que jo no m’aferri tant a la vida com per pensar que si em passa alguna cosa greu, no vull que em facin res; però a mi el que més por em fa és la demència, la dependència física i la pèrdua d’autonomia”, relata a ElNacional.cat.
Drets i responsabilitats
La presidenta de l’Associació Dret a Morir Dignament de Catalunya (DMD), Cristina Vallès, que és absoluta defensora que les persones puguin abandonar aquest món si estan en una situació de cansament vital, considera que “igual que hi ha drets, ha d’haver-hi deures”. És a dir, que “així com volíem que l’eutanàsia estigués regulada, també voldríem que el suïcidi assistit per cansament vital també ho estigui”.
Quins podrien ser els límits? La pregunta és obligada quan se sap, per exemple, que dins del món de la medicina se situa la majoria d’edat en els 16 anys. Un jove de setze anys hauria de poder accedir a l’eutanàsia per cansament vital? “Costa d’acceptar, com a societat, que una persona d’aquesta edat digui que no li agrada aquest món, i significa que el jove no troba respostes per trobar ganes de viure; si la demanda respon a un problema de salut mental, l’hem d’ajudar a sortir-se i lluitar perquè la persona vulgui continuar vivint”, diu la Núria Terribas, catedràtica en bioètica de la Universitat de Vic.
Espanya i Suïssa
Cal que Espanya s’emmiralli amb Suïssa? “El problema de Suïssa és que no té una regulació específica -com sí que passa a la llei espanyola- i les condicions no són del tot clares” respecte qui pot accedir a una mort d’aquest tipus. Sí que queda clar, però, que el cas de Godard és factible dur-lo a la pràctica en terres suïsses, però no en espanyoles, perquè a Espanya cal que pateixis una malaltia greu i que sigui irreparable. No obstant això, Terribas assenyala que la normativa espanyola pot ser interpretada d’una manera que, segons com, algú que pateixi cansament vital podria arribar a acollir-s’hi: “En determinats casos de persona gran que té diverses malalties -encara que cap sigui greu- i que és dependent, sí que podria acollir-se a l’eutanàsia”.
Terribas sí que té esperança en què d'aquí a uns anys a l’estat espanyol sí que es pugui aplicar el suïcidi assistit per cansament vital, perquè “la filosofia de la legislació sobre l’eutanàsia és prestar ajuda quan realment hi ha un context de patiment”. Malauradament, creu que molta gent considera que es tracta d’un pas innecessari perquè, si una persona ja està en les seves facultats plenes, ja es pot suïcidar per ella mateixa, però no tothom pensa que això sigui una mort plenament digna.