L’Antàrtida és coneguda pels seus paisatges de gel, però fins i tot en aquest continent extrem hi ha vida vegetal capaç de resistir temperatures molt baixes i condicions ambientals adverses. Tot i que aquesta vegetació ocupa només uns 44 quilòmetres quadrats, una nova recerca alerta que només el 21,4% es troba dins d’àrees protegides. Per millorar-ne la conservació, l’equip científic ha identificat 92 localitzacions on seria prioritari ampliar la protecció.
L’estudi, publicat a la revista Biological Conservation i liderat per la Universitat d’Edimburg, inclou la participació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), com a únic representant espanyol. Els resultats s’han presentat al Comitè per a la Protecció del Medi Ambient del Tractat Antàrtic i contribueixen a avançar cap a l’objectiu del Marc Mundial de la Biodiversitat de Kunming-Montreal de protegir almenys el 30% de les zones terrestres i marines del planeta abans del 2030. La proposta aporta evidències científiques per identificar els indrets on cal prioritzar les mesures de conservació.
Una flora excepcional en un entorn extrem
La vegetació antàrtica és escassa, però té un paper fonamental en el funcionament dels ecosistemes terrestres. Proporciona aliment i refugi a insectes i microorganismes i contribueix a regular els cicles de l’aigua i del carboni. A diferència de la majoria de regions del planeta, a l’Antàrtida només hi creixen dues espècies de plantes amb flor: Deschampsia antarctica, una gramínia coneguda com a clavellet antàrtic, i Colobanthus quitensis, una planta herbàcia que produeix flors diminutes.
La major part de la diversitat vegetal, però, correspon a organismes menys visibles. Al continent s’hi han identificat més de 150 espècies de briòfits, un grup que inclou les molses i les hepàtiques, i prop de 400 espècies de líquens. Alguns són endèmics, és a dir, només es troben en aquesta regió del món. És el cas de la molsa Schistidium antarctici i del liquen Usnea antarctica.
La importància de conservació d'aquests organismes radica en el fet que poden ajudar a entendre com respon la vida als canvis ambientals. "Una curiositat és que els briòfits equilibren el seu contingut d’aigua amb el de l’entorn. Això els permet deshidratar-se quan no hi ha aigua i tornar-se a activar quan les condicions són favorables", explica Mariana García Criado, investigadora del Trinity College de Dublín i vinculada al CREAF en el moment de l’estudi i l’única autora espanyola. Aquesta capacitat fa que siguin especialment interessants per estudiar els efectes del canvi climàtic, ja que el seu estat reflecteix les condicions ambientals en què viuen.
On cal protegir la vegetació amb més urgència?
Per determinar quines zones necessiten més protecció, l’equip ha analitzat dades de satèl·lit d’alta resolució sobre la distribució de la coberta vegetal. A partir d’aquesta informació, ha identificat els indrets prioritaris tenint en compte diferents factors, com ara la presència d’espècies invasores, la importància de les comunitats vegetals i la proximitat a infraestructures humanes.
Un dels riscos és la presència de plantes introduïdes, com Poa annua, una gramínia que ja s’ha establert a l’Antàrtida i que pot perjudicar la flora autòctona. També s’han considerat les zones que acullen comunitats vegetals difícils de substituir dins dels objectius globals de conservació, així com els indrets pròxims a estacions científiques, on l’activitat humana pot alterar l’entorn.
Les 92 localitzacions proposades es concentren principalment en tres àrees: la península de Fildes, al nord-oest de la península Antàrtica; la vall de Taylor, al sud de la Terra de Victòria, i els turons de Vestfold, a l’Antàrtida oriental. Segons Charlotte Walshaw, autora principal de l’estudi i investigadora de la Universitat d’Edimburg, "els resultats mostren que una part important de la vegetació terrestre queda fora de la xarxa actual d’espais protegits".
La recerca proporciona un full de ruta per orientar futures mesures de conservació. El pas següent serà contrastar les dades obtingudes des de l’espai amb expedicions de camp que permetin confirmar la presència de vegetació i conèixer millor les característiques de cada localització. Tot i que la vegetació antàrtica ocupa una superfície minúscula en comparació amb la resta del planeta, protegir-la és essencial per preservar les comunitats d’organismes que depenen d’ella i els processos ecològics que manté. Identificar les zones més vulnerables és, així, un primer pas per evitar que aquesta flora única quedi desprotegida en un món cada cop més canviant.