Davant de les eleccions generals del 29 de novembre del 2026, hi ha una part de la ciutadania que es planteja quina és la millor manera de mostrar el seu desencís o, fins i tot, el seu rebuig cap a l'oferta política disponible. Una de les opcions és el vot en blanc, que és una fórmula a la qual recorre molta gent però que també és sovint molt malinterpretada. Lluny de ser una decisió neutra o inofensiva per a l'arc parlamentari, com molta gent podria pensar, el vot en blanc té conseqüències aritmètiques concretes que acaben afavorint de manera indirecta determinats partits. Anem a veure a qui beneficia a les eleccions generals 2026 el vot en blanc.
Per entendre com repercuteix en el resultat final i a qui afavoreix, abans cal distingir entre les tres maneres que té un ciutadà de no donar suport a cap candidatura en concret. Per la seva banda, el vot en blanc es produeix amb la introducció d'un sobre oficial buit a l'urna, en el cas del Congrés; en el cas del Senat, la papereta oficial no ha de tenir cap casella marcada. Una altra opció és el vot nul, que té lloc quan el sobre conté paperetes estripades, objectes estranys, més d'una papereta, models no oficials... I, finalment, l'abstenció, que consisteix simplement a no exercir el dret a vot. La principal diferència és que el vot blanc és l'únic considerat vàlid i, per tant, s'afegeix al total de sufragis positius emesos i entra directament en els càlculs percentuals de la circumscripció.
Quin és l'impacte del vot en blanc?
Com que el vot en blanc forma part del total de vots vàlids, la seva presència fa augmentar el nombre absolut de vots necessaris per superar el llindar del 3% que necessita una candidatura. Quin 3%? El cas és que el sistema electoral per al Congrés fixa una barrera d'exclusió: cal obtenir com a mínim el 3% dels vots vàlids emesos en una circumscripció electoral per accedir al repartiment d'escons. Així doncs, el vot en blanc perjudica les llistes més petites que es troben a la vora del mínim exigit per lleig per tenir opcions d'entrar a la cambra baixa. En altres paraules, beneficia els partits majoritaris perquè dificulta l'entrada de formacions minoritàries.
Vegem-ho amb un exemple pràctic. Si les candidatures sumen 100.000 en una circumscripció i no hi ha cap vot en blanc, el llindar del 3% se situa en 3.000 vots; si s'hi afegeixen 10.000 vots en blanc, la barrera del 3% puja fins als 3.300 vots. Aleshores, una candidatura amb 3.100 vots hauria superat el tall en el primer escenari, però quedaria automàticament descartada en el segon.
Com beneficia als partits majoritaris?
És habitual que s'estengui la idea errònia que el vot en blanc s'atribueix directament a la llista més votada, però no és així. Formalment, cap vot en blanc no es transfereix a cap partit, però l'efecte que produeix sobre el repartiment de diputats sí que afavoreix de manera indirecta les forces hegemòniques. Per què? Perquè quan una candidatura minoritària queda eliminada de la cursa perquè no arriba al llindar del 3%, els escons es reparteixen únicament entre les forces que sí que han superat el tall. Una assignació que es fa mitjançant la llei D'Hondt, que tendeix a premiar les llistes amb un volum més alt de vots a l'hora de distribuir els darrers escons en disputa. En conseqüència, quan una força emergent queda desqualificada per culpa del llindar, l'escó que hauria pogut obtenir sol caure en un dels grans partits que encapçalen els resultats de la circumscripció.
Un altre error és creure que una allau de vots en blanc pot buidar de diputats un parlament: la legislació espanyola no preveu cap mecanisme perquè el vot en blanc es tradueixi en escons no ocupats. Tots els diputats i senadors sotmesos a elecció s'adjudiquen tant sí com no a representants de candidatures que han concorregut als comicis. Malgrat que hi hagi hagut iniciatives civils per deixar escons buits en proporció als vots blancs emesos, mai no s'ha traduït aquest supòsit a la Llei Orgànica del Règim Electoral General (LOREG). Així doncs, en les eleccions del 29N, el vot en blanc continua funcionant com un mecanisme de protesta cívica que, al cap i a la fi, fa el camí més costerut per als partits petits i consolida la posició de les formacions majoritàries.