La remunicipalització del servei de l'aigua a Valladolid va néixer amb la voluntat de convertir-se en l'estendard de la gestió pública d'aquest servei i liderar com a exemple a seguir una suposada onada de remunicipalitzacions a tota Espanya. Gairebé cinc anys després del canvi en la gestió, la realitat s'ha imposat a la teoria i les ciutats que miraven de reüll com evolucionava la gestió a Valladolid ara miren cap a un altre costat. Un dels principals factors esgrimits pels impulsors polítics de la remunicipalització del cicle integral de l'aigua és el preu de la factura, argumentant que l'empresa gestora només té per objectiu incrementar beneficis, per davant de donar un servei de qualitat als ciutadans.

La realitat és que, des de la posada en marxa d'Aquavall -empresa municipal per a la gestió d'aquest servei-, la tarifa no s'ha reduït de cap manera: s'han limitat a mantenir-la congelada. Una acció que des del consistori es pregona com un gran pas, quan, en realitat, la tarifa de l'aigua a Valladolid està congelada des de 2014, és a dir, tres anys abans que es realitzés el canvi a la gestió pública directa del cicle integral. Un canvi que sí que va efectuar Aquavall des del primer moment d'agafar les regnes de la gestió va ser el criteri de bonificació del servei: es van eliminar les que beneficiaven jubilats més grans de 65 anys i es va canviar per ajuts a famílies que cobren el sou mínim. Una mesura de què es podrien haver beneficiat uns 12.000 abonats i que suposaria una despesa de 150.345 euros per a l'EPEL (entitat pública empresarial local).

Al seu lloc, han implementat i mantingut –segons especifiquen en el seu Pla Plurianual 2021-2023– una bonificació per a famílies que cobren el sou mínim, que són menys de 2.000 abonats de la ciutat i que té una repercussió màxima de 56.039 euros per a les arques d'Aquavall. Així doncs, els ajuts potencials als abonats amb menys recursos s'han reduït més del 62%. Un altre aspecte pregonat pels partidaris de la remunicipalització del servei de l'aigua és augmentar l'eficiència de la gestió. En el cas de Valladolid, van calcular que era necessari fer una inversió de 178 milions d'euros en 15 anys per millorar la xarxa, sobre el que des de l'ajuntament val·lisoletà assegura que estan fent una inversió d'uns 10 milions anuals per sufragar el dèficit d'inversió prèvia.

Però la realitat mostra uns números bastant diferents: ja en la presentació dels pressupostos de 2018 –els primers plenament corresponents a la gestió pública directa d'Aquavall- no només no van incrementar la dotació per a aquestes necessàries millores, sinó que van rebaixar mig milió d'euros de la seva previsió inicial d'inversió. D'altra banda, també s'ha de tenir en compte que les arques municipals han deixat de rebre els 2 milions d'euros anuals que l'empresa concessionària pagava a l'administració pública per realitzar les inversions necessàries per a la millora de la xarxa i infraestructures de l'aigua a la ciutat, que sempre han estat responsabilitat del consistori.

A més, s'ha donat un fenomen totalment contradictori amb la gestió que prediquen: en realitat s'ha trossejat la gestió en una infinitat de privatitzacions a petita escala. Per fer-se càrrec de la gestió directa del cicle, Aquavall ha augmentat el nombre de proveïdors i s'ha produït una multiprivatització encoberta. La substitució de la gestió indirecta de l'aigua per l'ens administratiu públic es converteix en una operació perniciosa per als balanços municipals i repercuteix negativament en la prestació del servei, especialment si el que es pretén és mantenir les mateixes condicions de qualitat i eficiència.

El procés es tradueix en una despesa pública més gran pels costos indirectes. Només el primer any de gestió pública del servei es van arribar a licitar més de 40 contractes per un valor de 23,5 milions d'euros per a diferents àrees de gestió, entre elles alguna considerada clau per a l'execució del servei, com el control de desbordaments de la xarxa de clavegueres, reforma d'infraestructures, bombatges a la xarxa, telectura o servei d'atenció al client. Una situació que no s'ha revertit en anys posteriors. D'altra banda, les inversions realitzades per l'EPEL tampoc han tingut una repercussió directa en la millora de la xarxa, ja que en els últims tres anys (2019-2021) s'han registrat unes 400 incidències del servei i més de 100 fuites d'aigua. Una tendència que ha anat a l'alça, any rere any, des del canvi a la gestió pública del servei.

Respecte a la plantilla, l'EPEL contempla 177 llocs de treball (dels quals actualment només n'hi ha operatius 163). Això significa que ha incrementat a 7 noves places la plantilla anterior (170 empleats que van ser subrogats com a fixos discontinus dins de la nova empresa pública). D'aquests, destaca que la major part del personal són operaris (un 67% de la plantilla), seguits per administratius (17%), tècnics (11%) i directius (5%). Això sí, observant paràmetres salarials, els directius d'Aquavall cobren un 48,54% més que els operaris (càlcul mitjana per persona). Un altre aspecte que repercutirà en les projeccions pressupostàries d'Aquavall és l'aplicació del conveni col·lectiu de personal d'empresa pública, amb l'entrada en vigor de l'increment de sou per triennis i quinquennis en els casos pertinents.

Finalment, un altre aspecte remarcat pels promotors ideològics de la remunicipalització dels serveis se centra en la transparència de la gestió. En el cas d'Aquavall, van articular un espai de portal de transparència online que compta amb una actualització de ritme baix: per exemple, fa dos anys que no publica el seu informe de sostenibilitat (l'últim disponible públicament al seu web és de 2019). D'altra banda, els grups de l'oposició municipal van reclamar des de l'inici de la gestió pública del servei de l'aigua que es realitzés una d'auditoria "externa i independent" que mai no ha arribat a materialitzar-se (sí que s'han realitzat les auditories internes que exigeix la llei). La realitat s'ha imposat al moviment de la "remunicipalització màgica" i el que havia de convertir-se en un model a seguir ha acabat sent un exemple de gestió ineficient amb gran impacte negatiu sobre les arques municipals, sobredimensionant l'aparell públic, i sense cap benefici per als ciutadans. La bombolla de la remunicipalització de l'aigua ja ha punxat.