Entre els anys 2002 i 2025, 15 milions de persones han immigrat a Espanya des d’arreu del món. Aquestes xifres col·loquen l’Estat espanyol com una de les principals destinacions de la immigració a escala global i el primer a Europa, en termes relatius sobre la seva població. De fet, l’any 2025, el 19% de la seva població és d’origen estranger, per sobre del 14% de la mitjana europea. Tanmateix, tot i el gran volum d’arribades, menys de la meitat d’aquests 15 milions s’han acabat establint al país, segons indica un informe del centre d’anàlisi Funcas. L’anomenada ‘taxa de retenció’, és a dir, la taxa d’immigrants que s'estableixen al país on arriben, se situa actualment en un 51% en el període entre el 2021 i el 2025, sent una de les més baixes d’Europa. Aquesta xifra, però, ha anat fluctuant al llarg dels anys en funció del cicle migratori i econòmic, arribant a caure per sota del 5% durant els anys de la crisi financera de 2008 i a situar-se gairebé en el 90% durant el boom migratori de principis de segle. 

L’informe, titulat Los límites de la inmigración para el ajuste demográfico en España, d’Héctor Cebrolla i María Miyar Busto, subratlla que Espanya ha estat el principal receptor d’immigració a escala europea des d’inicis de segle, i el segon en nombres absoluts, només per darrere d’Alemanya. Ara bé, remarca que, en aquest període, més de la meitat dels que han arribat han marxat, ja que la població només s’ha incrementat en 7 milions de persones. L’informe descriu aquest fenomen com una “estratègia de manteniment demogràfic extern” basada en la necessitat de sostenir contínuament un nombre massiu d’entrades per compensar les sortides. Aquesta elevada rotació es deu, en bona part, a les dificultats econòmiques i, a la vegada, provoca conseqüències econòmiques. L’encariment del cost de la vida, sobretot de l’habitatge, els baixos salaris i la falta de vincles propicien que els immigrants que arriben acabin tornant al seu país d’origen o marxant a altres països europeus amb millors condicions de vida. Les conseqüències també impacten en un mercat laboral amb molts canvis constants, i la percepció de l’estada com temporal.

Els autors de l’estudi també desmenteixen, en l’informe, un dels mites més estesos sobre el fenomen migratori, que és la seva capacitat de mantenir la taxa de fecunditat. Si bé els autors argumenten que la immigració ha contribuït a augmentar el nombre de dones en edat fèrtil i, per tant, el nombre de naixements, no ha estat prou per revertir la davallada de la natalitat. Perquè, tot i l’increment d’un 33% de dones migrants en edat fèrtil en aquest període, els seus naixements han disminuït un 10%. “El comportament reproductiu convergeix amb el de les autòctones en una sola generació”, és a dir, les dones migrants han adoptat ràpidament el règim de “molt baixa” natalitat espanyola, en la mesura que viuen en un entorn i condicions semblants a les seves companyes nascudes a l’Estat. En aquest sentit, expliquen que “el context espanyol neutralitza el potencial reproductiu dels qui arriben amb una eficàcia que les dades no permeten ignorar”. 

S'està reduint l'efecte rejovenidor

A aquest escenari s’hi suma que l’efecte rejovenidor de la població que ha tingut la immigració està perdent força. Per una banda, la població migrant envelleix, igual que l’espanyola, i, per altra, els immigrants que arriben a l’Estat espanyol cada cop són més grans. De fet, l’any 2024, una de cada cinc persones que van entrar a l’Estat superava els 54 anys. Segons mostra l’estudi, els darrers anys el pes dels nouvinguts majors de 54 anys ha crescut un 42%, i, en canvi, els de 20 a 54 anys han augmentat d’un 25%. Els resultats també mostren que les arribades es concentren a les grans ciutats, pols d’atracció pel seu dinamisme laboral, i, per tant, no arriben a les zones amb l’envelliment més sever. En conseqüència, “la immigració reforça els territoris que ja creixen i deixa sense correcció els que més la necessiten”, la qual cosa agreuja les tensions demogràfiques entre les ciutats i el camp.

Per tot plegat, l’estudi conclou que la immigració “no constitueix una solució al desajust demogràfic espanyol”, sinó que funciona com “un mecanisme temporal” que ha sostingut el creixement poblacional i amortit l’envelliment, però no corregeix les tendències de fons. Els autors de l’estudi indiquen que la immigració s’ha d’entendre com un “factor d’amortiment, no com una solució permanent al repte demogràfic espanyol” i assenyalen que “el curtterminisme que domina el debat públic sobre els beneficis de la immigració no ha permès analitzar les conseqüències a llarg termini”. Això, diuen, ha afavorit que “els fluxos migratoris han ocupat l’espai que hauria d’haver ocupat, entre d’altres, la política familiar”.