Quan surts per fer el viatge a la vegueria de l'Alt Pirineu i Aran, el primer que has de saber és que Google Maps no diu ben bé la veritat. Per un error endèmic del sistema, el navegador assenyala per exemple que entre Barcelona i Sort hi ha uns dos mil tres-cents quilòmetres, però lògicament qualsevol pirinenc sap que això només passa en una direcció. En l'altra, per sort, el navegador no s'equivoca: per anar de la capital del Pallars Sobirà a Barcelona cal conduir uns dos-cents trenta quilòmetres. Diuen que fins i tot el bisbe de la Seu ha reportat l'error a Silicon Valley, però una vegada rere altra el sistema s'equivoca sumant un zero més a la distància, per aquest motiu masses catalans han anat moltíssimes més vegades Madrid, Londres o Roma que no pas a Gerri de la Sal. Més d'un, segur, ha descobert abans les pintures romàniques de l’absis de Cap d’Aran al Metropolitan Museum of Art de Nova York que no pas entrant un dia qualsevol en una ermita d'Arties.
Ja sabem que hi ha territoris que són lluny per culpa dels quilòmetres, sí, però n'hi ha que ho són, també, perquè els hem convertit en una idea. L'Alt Pirineu i Aran és una mica totes dues coses, per això quan un barceloní diu "anem al Pirineu", normalment vol dir "anem a esquiar", "anem a Andorra a comprar" o, més recentment, "anem al poble aquell de lo del Carles Porta on es van matar a tiros". Per culpa d'això, un tant per cent alt de catalans coneixem el Pirineu català com es coneix un avi que viu lluny i en un lloc perdut de la mà de Déu: sabem que hi és i l'estimem molt, però només el visitem dos cops l'any. Sí, les persones que no vivim a més de 500 metres d'altitud ni tenim la sort de fer footing cada matí per camins dignes d'un anunci de Veri, és cert, pensem sovint erròniament que la civilització acaba allà on comencen els revolts i les carreteres de gairebé un sol carril, potser per això les corbes maregen tant: perquè obliguen a conduir a poc a poc, sense presses i, a vegades, per trams on no hi ha ni cobertura 4G. Per això, en un món en què hi ha gent que pateix ansietat si no pot mirar les notificacions del WhatsApp cada cinc minuts, pujar al Pirineu -perquè al Pìrineu s'hi puja- i passar-se trenta minuts conduint sense passar de tercera marxa és la major part de les vegades una aventura que, d'entrada, genera la impressió que ens estem allunyant massa del món, però en realitat és al revés: ens hi acostem.
La Costa Brava sense mar
El Pirineu català té forma la forma d'un boomerang pintat de blanc amb dues puntes ben lluents com la Cerdanya i l'Aran, plenes d'hotels, restaurants i turistes, però un cos interior al qual sembla que li hagi saltat la pintura. Malgrat ser una de les comarques més boniques de Catalunya, la Cerdanya té fama de ser un territori dur, ja que tothom hi passeja amb cara de pocs amics. D'una banda, la majoria dels turistes catalans hi arriben amb el malhumor de qui acaba de pagar 12€ de peatge per passar un túnel. De l'altra, la majoria dels cerdans, fills d'allà, viuen amb mala lluna perquè n'estan farts dels pixapins i cada cop han de fer més equilibris per trobar un pis de lloguer en el qual viure.
La Cerdanya és una comarca tan massificada com oberta, ja que sembla feta expressament per desmentir tots els tòpics que tenim sobre les muntanyes. Potser per això és l'única de les comarques de la vegueria que té un nom associat, també, a una idea: 'la Cerdanya' és alguna cosa concreta, dins de 'el Pirineu'. És una terra de pas, tant entre l'estat espanyol i França com entre el català central i el català nord-occidental, però també una terra de pas entre l'estrès i la desconnexió dels mateixos estiuejants. La majoria hi van a descansar, però, després s'acaben omplint l'agenda amb totes aquelles activitats que no fan a casa i se'n tornen a la ciutat, dos dies més tard, absolutament esgotats després d'haver-se passat el cap de setmana esquiant, anant amb bicicleta o traginant el carro de la compra durant dues hores pel Carrefour d'Ur comentant que "quins iogurts, eh, aquests francesos tenen de tot!".
Per anar rapidet i permetre fer encara més coses, la Cerdanya Experience té l'amabilitat, com a mínim, de no fer perdre el temps dient el nom dels pobles, per això duren menys d'un segon. Bor, Ger, All, Das, Alp o Er són topònims que no necessiten gairebé cap aire per ser pronunciats, ja que el cansament del descans ceretà deixa tan baldat que pretendre dir més de tres síl·labes ja esgota. Per això a Sanavastre hi ha tan poques casetes de segona residència, potser. Hi ha filòlegs que expliquen aquesta brevetat pel substrat lingüístic antic, més que probablement èuscar, que va deixar empremta abans de la romanització, però també hi ha una explicació més poètica. El secret és mirar-se aquells monosíl·labs de ben de prop, però, ja que quan entres de ple al cor de la Cerdanya i rasques una mica, hi trobes l'essència pirenaica i entens que també allà, en un país on el vent, la neu, la pedra i els rius fan tanta feina, fins i tot les paraules també aprenen a ser essencials. Com un cop de mall, un tro o una destralada.
Teoria poètica de la puresa
Hi ha una regla no escrita que explica gairebé totes les carreteres del Pirineu, sobretot quan de la Cerdanya agafes el camí cap a l'Alt Urgell: sempre sembla que vagis cap a un lloc encara més llunyà. A vegades, quan un poble no té un nom curt i breu, la manera d'empetitir-lo és atorgant-li un diminutiu, per això Martinet es diu com es diu i per això existeix la comarca natural de l'Urgellet. Passat el Pont de Bar no hi ha cap bar, però sí un balneari, els banys de Sant Vicenç, que són una bona porta d'entrada a la puresa que comença a impregnar-ho tot. És com si, de sobte, el paisatge s'anés traient tot el que li sobra. Costa trobar un altre indret de Catalunya on la idea d'origen sigui tan tangible, segurament perquè l'Alt Urgell és l'escenari on es va testimoniar per primer cop el català escrit. Avui la llengua hi continua respirant amb una naturalitat mineral: quan passes a Arsèguel ja t'adones que la vocal neutra ha mort i que, fins i tot, la e intervocàlica de vegades es fa i, per això si preguntes a algú què deu haver-hi dins una capsa de pizzes, possiblement et respondrà que "sirà minjar, no?".
Les llengües no neixen mai en un sol dia ni en un únic poble, però hi ha llocs que acaben convertint-se en símbols perquè expliquen millor que cap altre allò que va passar durant segles. Durant anys es va creure que les Homilíes d’Organyà eren la partida de naixement del català, després es va descobrir que una còpia del Llibre dels Jutges de la Seu d'Urgell era d'un segle i mig abans i, entremig, encara s'han descobert recentment els Greuges del senyor de Caboet, document de 1105. No és casualitat que també sigui aquesta una terra, doncs, amb l'única catedral romànica del país, ja que l'existència de tots aquests textos denota que hi va haver un temps en què la Seu d'Urgell va ser l'indret més civilitzat de la protoCatalunya. Quan vas al centre de la vila i t'atures a la plaça dels Oms, aixecar la vista i topar-te amb la catedral de Santa Maria encara permet entendre, sense afegits excessius i mil anys més tard, aquella manera medieval d'entendre el món: a partir de la puresa que traspua la senzilleza, aconseguir la capacitat de connectar amb una cosa tan gran com el més enllà.
El romànic català, provingui de l'Alt Urgell, el Pallars o l'Alta Ribagorça, va ser redescobert precisament en aquestes valls pirinenques immenses i traça un fil que va des de Sant Serni de Tavèrnoles a Sant Climent de Taüll: gairebé dues hores i mitja amb cotxe, que per a algú del Pirineu és com anar a la cantonada. El romànic no va néixer aquí, però potser és aquí on va trobar una de les seves expressions més pures. Durant segles les esglésies van tenir la utilitat de ser poc més que esglésies, fins que algú un dia va mirar-se aquells campanars i aquells absis amb uns altres ulls, va creure entendre-hi la puresa d'un passat perdut i va canviar per sempre el destí d'aquelles pedres, potser perquè el mal anomenat Pirineu de Lleida té aquest do: obliga a mirar-se dues vegades les coses.
Les lleis de la muntanya
De la Seu a Sort hi ha una carretera nacional que, més que mirar-la dos cops, demana tancar els ulls, mastegar una biodramina i resar per no marejar-se. Si arribes al Pallars sense vomitar i t’asseus a qualsevol bar, potser sents que algú diu que "ahir voliva anar astí a la piscina, però é cap veritat que fa calor", i potser sents que algú li respon que sí i que ha agafat una jaqueta perquè "teniva fred". Aquests imperfets d'indicatiu no són un parlar fossilitzat, però, sinó més aviat un parlar que ha tingut menys necessitat de disfressar-se. Quan continues carretera amunt i després baixes cap al Pallars Jussà, tens la impressió que les distàncies deixen de mesurar-se en quilòmetres i comencen a fer-ho en hores de llum. Els pobles s'espongen, els rius baixen més salvatges, les muntanyes deixen de ser un fons de pantalla pel mòbil i recuperen la seva funció original: separar mons, o comarques, o parlars, sí, però no una manera de fer i ser basada en l'utilitarisme. O el que bonament es coneix a la zona com deixar-se d'hòsties.
A les ciutats gairebé tot acaba convertint-se en representació i ja sabem que el pa es compra embolicat, la carn arriba tallada i els boscos s'observen des d'un mirador. En canvi, al Pirineu encara hi ha molta gent que sap distingir un avet d'un pi negre, orientar-se sense cobertura, matar un porc, llegir el cel abans d'una tempesta o saber quina llenya escalfa més. No és cap idealització, només cal asseure's vint minuts al cafè La Unión de la Pobla de Segur i escoltar les converses. Aquí el fred és fred, la neu és neu, el bosc és bosc i les coses serveixen per allò que serveixen abans de convertir-se en metàfores, excepte el xolís del visitaire, que és la llonganissa amb la qual els nuvis eren obsequiats quan anaven a casa la noia per demanar-li matrimoni.
Els habitants del Pirineu semblen tenir històricament menys por del món físic i de les reaccions primàries de l'ésser humà, per això fardar de saber fer una bona llonganissa i tenir bon bestiar és un motiu de pes a l'hora d'enfilar el camí, o no, de l'altar. A Tor, aquesta relació primària amb el territori va adquirir la forma més tràgica possible. Vista des de Barcelona, la guerra entre el Sansa i el Palanca sembla gairebé una novel·la, però vista des del Pallars, només és una altra demostració que la muntanya sempre acaba imposant les seves pròpies lleis, ja que quan és cosa és enorme, és fàcil creure que és de tots, però si els primers documents jurídics en català van escriure's al Pirineu és perquè, evidentment, quan tot sembla de tots sempre n'hi ha dos que es barallen per definir què és de qui.
Donar i rebre
Quan la carretera continua cap a l'Alta Ribagorça apareix una altra de les grans revelacions del país: els boscos i els rius del Pirineu no només van veure néixer el català escrit o el romànic de la Vall de Boí, sinó que també van proporcionar l'energia que va fer funcionar les fàbriques de Barcelona durant bona part del segle XX. En un lloc on és bo mirar-s'ho tot dues vegades i bé, el famós senyor Pearson de l'avinguda barcelonina, un enginyer nord-americà, va mirar aquells rius igual que els monjos medievals havien mirat les muntanyes i no va trobar-hi Déu, sinó l’electricitat. La vida dels catalans va canviar fa més d'un segle gràcies a la llum que venia de les muntanyes, per això el Pirineu és un lloc que dona molt més del que rep, potser exceptuant la Vall d'Aran, que de Catalunya ha rebut pixapins i milers d'escoltes anant de colònies, sí, però també un govern autònom i el reconeixement oficial, és clar, de ser una entitat territorial singular de Catalunya.
La llengua aranesa no és només una curiositat administrativa ni una peça de museu, sinó una llengua quotidiana i parlada al carrer, als bars i a les escoles, per molt que la majoria de persones que et puguis trobar a Salardú, Baquèira o Bausen, especialment entre novembre i març, no sàpiguen què és "ese catalán medio francés tan raro". És un dels problemes de la Vall d'Aran: que hi ha tants madrilenys i bascos parlant castellà, dient ‘okey’ quan podrien dir òc, que l'aranès sempre acaba quedant mig diluït, soterrat com la pissarra de les teulades sota la neu. El Pirineu, per desgràcia, té aquesta estranya habilitat per convertir les coses més importants en un paisatge de fons, per això cal fer l'esforç per codificar aquest fons i sentir què diu.
Qui ho va entendre abans que ningú va ser Jacint Verdaguer, segurament. Quan va imaginar Gentil i Flordeneu volant damunt les muntanyes a Canigó, no només escrivia un poema èpic, sinó que estava dibuixant un mapa moral del país: Catalunya començava allà perquè els orígens sempre necessiten una certa altura, però sobretot una certa distància. Potser és per això que el Pirineu continua fent tant de respecte, i no és perquè sigui lluny, ni perquè les carreteres siguin difícils, ni tan sols perquè hi faci fred. Ens incomoda, segurament, perquè és un lloc on les coses encara conserven una utilitat elemental, on la llengua remet als seus primers batecs, on les pedres expliquen històries abans que els llibres i on els pobles caben dins una sola síl·laba perquè no necessiten res més. Malgrat que Google Maps funcioni malament i ens espanti, doncs, paga la pena fer 2.300 km per arribar-hi i adonar-se que encara en són molts més, qui sap si dos-cents trenta mil o fins i tot dos milions tres-cents mil, ja que els llocs més llunyans no són els que queden més enfora, sinó els que fa massa temps que no mirem de prop.