Hi ha expressions catalanes que formen part del llenguatge quotidià i que, precisament perquè les fem servir sovint, poden generar dubtes a l’hora d’escriure-les. Una de les més curioses és una expressió que utilitzem per remarcar la importància o la intensitat d'una cosa, i també per manifestar admiració o sorpresa. Ara bé, has de saber que no és ni deunidó ni déu n'hi do: així s'escriu correctament aquesta expressió catalana.
Una expressió catalana amb una única forma normativa d'escriure's
Durant molts anys, aquesta expressió catalana s'escrivia en tres elements: déu n'hi do. Però la normativa ortogràfica aprovada per l'Institut d'Estudis Catalans el 2016 va introduir un canvi en la seva grafia. A partir de l'Ortografia catalana, la forma normativa va passar a ser déu-n'hi-do, amb dos guionets. L'obra normativa explica que aquest canvi respon al procés de lexicalització de l'expressió.
I què vol dir exactament lexicalització? En lingüística, és el procés pel qual una expressió formada inicialment per diverses paraules acaba funcionant com una unitat lèxica. En aquest cas, déu-n'hi-do conserva els seus elements, però la normativa els uneix gràficament amb guionets per reflectir que l'expressió s'ha consolidat com un conjunt.
Per tant, deunidó, tot junt, és una proposta que existeix en el debat lingüístic, però no és la forma establerta per la normativa actual. De fet, la idea d'aglutinar completament l'expressió ja fa anys que ha estat defensada per alguns lingüistes. Un dels arguments és que l'ús popular mostra que els parlants perceben deunidó com una unitat, fins al punt que també s'ha documentat el diminutiu deunidoret.
Una mostra de l'evolució de la llengua catalana
Tanmateix, una proposta lingüística i una forma normativa no són necessàriament el mateix. Actualment, el DIEC recull l'entrada déu-n'hi-do, de manera que aquesta és la grafia que cal utilitzar en un text escrit d'acord amb la normativa de l'IEC.
El cas també és interessant perquè mostra com les llengües evolucionen. Algunes expressions que originalment es percebien com una combinació de paraules poden acabar convertint-se en unitats lèxiques. L'ortografia, però, no sempre acompanya aquest procés de manera immediata: pot establir fases intermèdies, com ha passat aquí amb els guionets.
Així doncs, si algun dia dubteu entre déu n'hi do, déu-n'hi-do i deunidó, la resposta normativa actual és clara: déu-n'hi-do. La forma totalment aglutinada continua sent una proposta que alguns especialistes han defensat, però encara no és la grafia normativa. Una petita expressió que, darrere dels seus dos guionets, amaga tot un procés d'evolució de la llengua catalana.