Quan surts per fer el viatge a la vegueria del Camp de Tarragona, no és fàcil saber en quin moment abandones el Penedès i entres a la vegueria de més avall. A tots dos llocs la canalla aprèn a multiplicar al col·lègit, quan salten els ploms vol dir que ha marxat l'electra i l’últim dia de la setmana és el dumenge. Quan travesses l'arc de Berà venint del Francàs per la N-340, però, alces la mirada i alguna cosa intangible en l'ambient fa que tot canviï. No es tracta només del pes de dos mil anys d'història, d'aquelles palmeres d'un garden center que et donen una benvinguda sudista digne de Welcome to Florida o de l'olor de fregit que ve del restaurantot a mà esquerra de la carretera, que també. Es tracta, sobretot, que si entres al bar i demanes una clara, immediatament et serveixen una cervesa amb gasosa i de sobte entens que el món -aquell món- és un territori dislèxic. Aleshores, sense esperar-t'ho, a partir d'aquell petitíssim però gran detall t'adones que si continues carretera avall és possible que descobreixis una terra en la qual tot funciona, però al revés. Tant, que darrere l'aparent innocència d'anomenar xampú a la cervesa amb llimona s'hi amaga una sospita: i si en realitat l'essència de la Catalunya Vella es trobés a la Catalunya Nova?
L'origen radere de tot
La primera gran sorpresa quan arribes a Tarragona és que, de sobte, et sents immediatament més jove. Al costat de tanta història i tanta làpida, sentir-se poc vell és lògic, per això l'any 1961 Josep Pla va escriure a la seva Guia de Catalunya que Tarragona és una ciutat que "sembla rejovenir i vitalitzar el passatger". El problema és que d’aquella Catalunya a la d’avui han canviat moltíssimes coses, però precisament les pedres de Tarragona continuen sent allà on eren. Això sí, ara amb més gent fent cua per berenar un gofre amb forma de penis a qualsevol gelateria que no pas esperant tanda a la Casa Corderet per tal de comprar quatre ciris.
En realitat, potser el Camp de Tarragona és l'exemple idoni sobre com provar de superar les cites de Josep Pla: tots els catalans sabem que és l'origen de tot, però a vegades és necessari fer-ne una petita actualització del sistema. Si les vegueries avui són poca cosa més que els límits marcats sobre l’horitzontalitat d’un mapa, la del Camp de Tarragona és un univers vertical perquè Tarragona és una ciutat que s’ha de llegir de dalt a baix, malgrat néixer a cota zero i a tocar del mar: a la Part Alta, el poder; al mig, la Rambla i el comerç; a baix, els barris populars i el Port.
A primer cop d'ull, quan passeges pels seus carrers amb empedrats romans tens la impressió que hi ha coses que no han canviat gens des de fa dos mil anys, però en realitat la ciutat avui es llegeix de baix a dalt. Aquella Tarragona que primer va manar perquè era romana i després, durant segles, arquebisbal, ara prova de continuar manant gràcies als turistes que baixen dels creuers, pugen a la ciutat i es fan fotos amb xancletes al costat de la Torre del Petrori.
He mirat aqueta terra
En un territori tan vertical, el conflicte apareix quan hi ha horitzontalitat. Entre Tarragona i Reus disten escassos deu quilòmetres, però sovint sembla que n’hi hagi una eternitat, gairebé com si enmig de la T-11 existís un pas fronterer com els del Mur de Berlín anomenat Checkpoint La Boella. D’una banda, la vella Tarraco, sempre amb una mirada al passat i que va néixer administrant un imperi. De l’altra, l’eternament jove Reus, amb una mirada al futur i que va fer-se gran venent aiguardent al món.
Si la primera et fa sentir jove pel contrast amb tanta pedra mil·lenària, la segona et fa sentir guapo i segur de tu mateix, potser perquè els seus carrers plens de botigues, les seves cases modernistes i la seva plaça del Mercadal t'engoril·len més que un comercial de cotxes en un dia sense IVA. Per això a Reus, es dediqui a l'ofici que es dediqui, tothom és en essència botiguer.
Paradoxalment, és com si les arrels de l'antiga Roma haguessin rebrotat deu quilòmetres a l'oest de la platja del Miracle i l'ànima imperial de qui creu poder-se menjar el món es palpés més a Reus que a Tarragona, per bé que si Reus té el nervi, Tarragona té la força. Si Reus té el talent, Tarragona té la memòria. Si Reus té la innovació, Tarragona té la tradició. L’una té allò que no té l’altra, per això no són dues forces que caminen en sentits oposats, sinó les quatre cames que pedalegen un mateix tàndem.
Només cal apropar-se una tarda al Balcó del Mediterrani per entendre que la fúria d’aquella llum ataronjada del capvespre ve de Reus, igual que només cal alçar la mirada sortint del Teatre Fortuny de Reus, observar l’espasa del general Prim damunt del cavall i entendre que, malgrat l'estàtua li dongui l'esquena, la força del seu gest ve de Tarragona.
La teoria de la verticalitat
Reus i Tarragona demostren que al Camp tot és com un díptic a doble cara: Gaudí és de Reus i de Riudoms a la vegada, el 'cani' messetari tabarnià conviu amb el 'quillo' indepe de comarques i la Costa Daurada, en essència, és l’anvers de la serra de Prades. De la platja de Salou a Ulldemolins hi ha una hora amb cotxe, 500 metres de desnivell i la possibilitat d'entendre que aquesta vegueria és vertical perquè té tres nivells: el mar, el camp i la muntanya. Malgrat molts catalans creguin que el Camp de Tarragona és sinònim de guiris borratxos a una discoteca de Salou, en realitat no s'entén sense tot allò que hi passa lluny del mar.
La salsa de romesco, que segons l'escriptor i ideòleg pantarragonista Miquel Bonet és "la sang de la nació catalana", és un bon exemple d'això: una recepta popular nascuda al barri mariner del Serrallo, a Tarragona, però feta a base de tots aquells ingredients que baixen cultivats del camp. Si des de la Costa Daurada vas cap amunt, el primer que trobes quan puges del mar és la verticalitat del Dragon Khan i les flames de la petroquímica, però darrere d’allò comencen els camps d’avellaners, garrofers, ametllers i les desenes de pobles en què el centre històric no està ple d’apartaments d’Airbnb ni restaurants instagramejables, sinó del John Deere aparcat en doble fila d’algun pagès que palatalitza la n després d’un diftong decreixent i diu fenya a la feina o becanya a la becaina.
En aquest país de parcs d’atraccions i on tot funciona a l’inrevés, l’aventura de debò consisteix a travessar La Selva, que en realitat no és cap selva, i arribar-se fins a Valls per posar-te a prova en l’examen definitiu de dislèxia camptarragonina: aprendre a diferenciar dues colles castelleres que no només es diuen igual, sinó que a més van vestides amb camises d'un vermell gairebé idèntic. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, d’un color que sembla descolorit; la Colla Jove dels Xiquets de Valls, d’un color que sembla acabat de rentar amb Micolor. Segons diu Joan Veny a Els parlars catalans, a Valls hi ha una fonètica tan labiodental i lluisllachiana que alguns asseguren que “a Valls, al carrer del vent, venen vi vo i varato”, però la veritat és que el betacisme a Catalunya, també a Valls, ha estat tan destructiu com ho va ser la fil·loxera fa més d’un segle.
Valls és verticalíssima, pronunciat amb /b/ o /v/, ja que una vila aficionada a aixecar castells humans i a menjar calçots, lògicament, denota alguna mena de dèria amb les coses allargades. Potser per això també té el campanar més alt de Catalunya, ni més ni menys que una preciosa monstruositat de 74 metres d'alçada. Unes quantes dècades després, però, els vallencs van veure com uns quants quilòmetres més amunt els hi sorgia un ferm competidor en aquesta lluita vertical per tocar el cel amb els dits: el Mazinger Z de Cabra del Camp, l'estàtua més gran del món dedicada a aquesta divinitat de l'anime japonès.
La fenya en territori de frontera
Hi ha una tercera gran construcció vertical al país, però és invisible i mística, com la majoria de les coses que passen un cop travesses el Niu de l'Àliga, amb la seva metàtesi interna, passes per la Mussara, amb la seva porta tridimensional cap al més enllà, i arribes a la Cartoixa d'Escaladei. És a dir, l’escala de Déu. Diu la llegenda que un pastor, fa molts segles, va somiar que en aquell punt del Priorat uns àngels pujaven cap al cel pels seus esglaons. Fos veritat o no, aquesta escala imaginària marca bé la mirada vertical sense la qual no s'entén aquesta dimensió pròpia que és el Camp de Tarragona, per això al Priorat hi ha cases altes com els gratacels de Manhattan i hi ha vinyes on els costers són més verticals que la caiguda lliure de l’Hurakan Condor.
Si pares bé l'orella, al Priorat pots sentir algun expat que diu fer vi en un celler d’última generació parlant en anglès, fans i deixebles d’Álvaro Palacios parlant castellà mentre degusten una licorella plena de ieisme i, sobretot, moltíssima gent que no parla el català central dels presentadors del Telenotícies, sinó un català més nord-occidental. Si Catalunya és un país on la meitat fem la vocal neutra i l'altra meitat no, l'univers del Camp de Tarragona també, amb la particularitat que aquesta terra de microfronteres invisibles en té una que és la més important de totes: la frontera entre els dos grans dialectes del català, que és com una mena de ratlla al mapa del domini lingüístic, lògicament vertical i de dalt a baix, que allà on més fort batega és al Priorat i sobretot la Conca de Barberà.
Si vas a Solivella, Sarral o Pira, no et pensis que els vells del poble són gent tan romana que vol italianejar dient formatgi o bon dii, sinó que senzillament allò que sents és el xipella, un parlar de transició característic per acabar algunes paraules amb i. Si a Reus diuen naltrus per dir nosaltres, a Blancafort diuen naltris. La Conca de Barberà és l'exemple últim de la dislèxia radical i gairebé poètica del Camp de Tarragona, ja que és una comarca que en realitat no s'erigeix sobre cap conca ni a la vora de cap riu que es digui Barberà, sinó que manlleva el nom del poble que es diu Barberà de la Conca i se'l fa seu a l'inrevés. A la vora hi ha Montblanc, una vila reial que malgrat que les seves muralles encara no ha caigut en la carcassonització. La llegenda diu que és aquí on Sant Jordi al drac va matar i a la princesa va salvar, com bé han glossat milers d'infants catalans des de fa dècades als jocs florals de la seva escola, però l'única veritat és que és la vila que es troba a mig camí entre Santes Creus i Poblet, els dos monestirs on reposen les restes dels reis catalans.
Potser per això, un cop acabes la ruta, aquella sospita inicial comença a agafar volada. Durant segles ens han ensenyat a llegir Catalunya de dalt a baix, però n'hi ha prou de passar uns dies al Camp de Tarragona per adonar-se que també es pot explicar a l'inrevés. La Catalunya Vella va néixer als comtats, sí, però va ser a la Catalunya Nova on va descobrir què volia arribar a ser. Per això el viatge comença just aquí: allà on un xampú deixa de servir per rentar-se els cabells i un país comença a explicar-se de baix a dalt. Perquè, de vegades, per entendre els orígens, el millor és començar pel final.