Quaranta minuts. Aquest és el temps que ha transcorregut entre la decisió del Tribunal Constitucional d'avalar l'amnistia del delicte de malversació per l'organització del Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya i que el jutge del Tribunal Suprem deixés sense efecte les ordres de cerca, captura i ingrés a la presó del president a l'exili, Carles Puigdemont, com també dels consellers que l'han acompanyat a l'estranger aquests darrers nou anys, Toni Comín i Lluís Puig. És veritat que aquest dimarts encara no és el gran dia perquè encara falta que es resolguin alguns tràmits procedimentals, com ara que es publiqui l'acord del TC i, posteriorment, que la Sala Segona del Suprem li apliqui l'amnistia. Però ara sí que, sense marge d'error possible, es pot assegurar que el camí del retorn del president a l'exili és, si així ho vol, qüestió de poques setmanes. Una altra cosa és que s'hagi obert un debat sobre quin és el millor moment per al retorn i que, després de nou anys d'exili, les coses es vulguin fer de la millor manera possible.
Dues lectures obligades després del pronunciament del Constitucional i la posterior retirada per part de Llarena de les ordres de detenció: és poc discutible que la derrota de la justícia espanyola és inapel·lable i que l'estirada d'orelles del TC al Suprem respecte a la interpretació reiterada que ha sostingut de la malversació és important. Tot i que el pronunciament era respecte a l'empara sol·licitada per la consellera Dolors Bassa, el que assenyala és extensible a tots: "El Tribunal [per set vots a cinc] ha conclòs que la Sala Penal del Tribunal Suprem, en refusar l'aplicació de l'amnistia a la recurrent en empara pel que fa al delicte de malversació de cabals públics, ha vulnerat el seu dret fonamental a la tutela judicial efectiva [...], ja que ha fundat la seva decisió en una interpretació extensiva, contrària a l'esperit i la finalitat de la norma". En dret hi ha poc marge per dir les coses amb tanta contundència. Respecte a la doctrina del Suprem, que sostenia que les despeses de l'1-O perseguien una finalitat política i pública, però, alhora, els qui van promoure el referèndum van obtenir un benefici patrimonial personal perquè, en pagar-se amb diners públics, es van estalviar haver de sufragar-los amb el seu propi patrimoni, la duresa del Constitucional també és poc habitual. Així, manifesta que la contradicció és flagrant i insoluble i suposa un trencament de racionalitat inconciliable amb la garantia que ningú es vegi sotmès a raonaments que presentin de manera manifesta un caràcter contradictori, desraonat i mancat de sentit lògic.
La velocitat informativa de la notícia no ha de restar significat a la victòria jurídica i política de l'estratègia de l'exili
No diu simplement que el Suprem va interpretar malament la llei d'amnistia. Afirma quelcom més fort: que el raonament emprat per excloure la malversació de l'amnistia és internament contradictori i no té prou connexió lògica, fins al punt de vulnerar la tutela judicial efectiva. Tot i que els últims dies s'havia anat assentant la idea que el pronunciament del Constitucional seria contundent, i fins i tot el mateix Llarena havia assenyalat a principis de setembre que la posició del Suprem respecte a l'amnistia tindria molt a veure amb el que acabés dient el TC, ara les coses han quedat més que clares, cristal·lines. Ara, amb el moviment pràcticament simultani del TC i de Llarena, s'ha fet un pas rellevant, però el seu abast és concret: deixar sense efecte aquesta mesura, l'ordre de detenció. No implica que ja s'hagi aplicat l'amnistia al president ni que el seu procediment hagi acabat. Falta que Llarena elevi el procediment a la Sala Penal del Suprem perquè sigui la sala la que apliqui l'amnistia al president. Aquest és el pas que falta i el que ha de posar fi a la persecució penal pels fets amnistiats. Quan s'hagi fet, Puigdemont estarà en condicions de fixar la data del seu retorn, que, segons ha repetit reiteradament, ha d'emmarcar-se en el que han estat aquests nou anys d'exili.
La velocitat informativa de la notícia no ha de restar significat a la victòria jurídica i política de l'estratègia de l'exili. Puigdemont tornarà a Catalunya amb tots els drets intactes; la justícia espanyola no haurà aconseguit que passi ni una sola hora en una presó de la seva jurisdicció i tots els que li han anat pronosticant que el seu retorn seria impossible perquè a l'Estat espanyol no se'l derrota, hauran de ser molt més prudents d'ara endavant. Se l'ha derrotat de manera inapel·lable allà on l'àrbitre era neutral, a Europa, i s'ha construït un acoblament jurídic capaç d'esquivar primer les detencions que es van produir a Alemanya —el 2018, a Schleswig-Holstein, quan tornava en cotxe des de Finlàndia cap a Bèlgica— i a Itàlia —el 2021, a l'Alguer, a Sardenya. També es va esquivar un episodi anterior a Bèlgica, el novembre del 2017, poc després d'arribar a Brussel·les, però tècnicament és diferent: Puigdemont es va presentar voluntàriament davant la justícia belga després d'emetre's la primera euroordre i va quedar en llibertat amb mesures cautelars. Llarena va fracassar en les tres ocasions, no ha aconseguit portar-lo a Espanya i tornarà lliure i sense càrrecs. Per això, el maquillatge que es posi ara a la notícia o és interessat o és fals. O totes dues coses alhora. L'únic cert és que Llarena ha hagut de cedir i s'ha acabat rendint.