S'escriurà molt aquests dies sobre la intrahistòria i com es va gestar i accelerar la decisió de Pedro Sánchez d'avançar les eleccions gairebé nou mesos. Ja no és possible saber si hi hauria hagut un moment millor. Sánchez ha entès que aquest era el moment i hi ha moltes raons per pensar que encerta. Hi ha les polítiques, les judicials, les socials, les orgàniques i les que tenen a veure amb el mateix cicle de govern, després de vuit anys i quatre mesos a la Moncloa.
El pes de la votació. Els decrets d'habitatge ja eren clau al juliol. I davant la impossibilitat d'aprovar els Pressupostos, eren l'últim gran acord de la legislatura. Les mesures que l'executiu necessitava per lluir bandera social i continuar fins al 2027. El cop de Junts —l'executiu pensava que en sortia— posava en evidència la debilitat de Sánchez. Sense reials decrets, es quedava sense oxigen. Enterrat en el mantra de la impossibilitat de governar i la seva resistència a convocar. El cop d'efecte d'aprovar el text del decret amb canvis a la Diputació Permanent revela la seva importància.
Votar amb el carrer encès. El govern espanyol era conscient de com l'interpel·lava l'acampada de protesta a Sol. Un revival del 15M que podia girar-se en contra seva. L'avançament cristal·litza aquest malestar social i li dona la volta a favor seu. Donar suport a Maricarmen, anomenar així el decret, va ser valorat pel Sindicat d'Inquilines. A partir d'aquí, el carrer podia girar-se en contra. Sense majories i sense suport de l'esquerra social, la descapitalització de Sánchez era absoluta. El "drama de l'habitatge", com va sentenciar Gabriel Rufián, s'emportaria la legislatura per davant.
El marc perfecte. Si Sánchez no convocava, no podia capgirar aquesta debilitat. Ara el marc és electoral, no judicial. No hi ha vot de la vergonya, hi ha un vot polític. Quines altres oportunitats tindria? Un altre moment Santos Cerdán, les joies de Zapatero o les clavegueres de Leire Díaz podrien haver-lo arrossegat a convocar. Ara Sánchez tria. Cinquanta-quatre dies són llargs, però el marc està posat i no és el judicial.
Pararan els jutjats? A l'executiu creuen haver neutralitzat part de "el que pugui fer, que faci". Els jutjats, l'UCO i les causes pendents seguiran el seu curs, però si no hi ha grans titulars l'efecte desgast pot ser menor. No s'aturaran, però una cursa per accelerar el setge a Sánchez en plena campanya pot polaritzar encara més l'ambient.
Si Sánchez no convocava, no podia capgirar aquesta debilitat. Ara el marc és electoral, no judicial. No hi ha vot de la vergonya, hi ha un vot polític. Quines altres oportunitats tindria?
Tot per a Sánchez. El president no ha consensuat l'avançament amb els seus socis. La decisió unipersonal es va comunicar a Sumar com un fet consumat. Seria Pedro Sánchez, i només ell, qui decidís el punt final de la legislatura. L'acceleració del recentment batejat Front Ampli els ha agafat sense candidats ni calendari de primàries. A diferència del 23-J, Podem no hi serà. L'espai, dominat ara públicament per Sumar, ha descartat la proposta d'Irene Montero d'anar a primàries. No els volen dins. I Podem no vol ser-hi si Montero no capitalitza la llista única. Tot apunta a una candidatura de consens de diverses marques i sense primàries, mentre Compromís ja ha optat per concórrer en solitari. Dins del bloc Sumar, el ventall de noms es redueix al triangle de ministres format per Mónica García, Pablo Bustinduy i el mateix Urtasun. García guanya pes després d'haver llançat ja la seva candidatura per Madrid. Mentrestant, Gabriel Rufián reflexiona sobre el seu futur i és difícil veure Podem expandir-se més enllà de les seves bases. La polarització de la campanya, Sánchez o Espanya versus democràcia o ultradreta pot ser la plataforma que el PSOE necessita per emportar-se gran part d'aquest vot.
Objectiu, primera força. Des d'abans de l'estiu, Sánchez ja reflexionava sobre la convocatòria amb el límit flotant dels Pressupostos. El president explicava al seu entorn i a periodistes com el seu objectiu és guanyar Feijóo. Ser la llista més votada, interpel·lar el PP on més li podria doldre. La meta és una obsessió. I falta molt per aclarir si amb això Sánchez vol ser líder de l'oposició, cosa que dependrà també del resultat, o si s'obre un debat successori.
Frenar la successió. Amb aquest avançament inesperat, Sánchez aconsegueix frenar el debat successori. Óscar Puente el va obrir al setembre i els crítics del PSOE s'organitzen per a aquest moment (el front socialista anti Sánchez dona per a una altra anàlisi). El 29-N és tan precipitat que Sánchez lidera el PSOE sense rivals. Dependrà només del resultat electoral si cau o segueix al capdavant com a líder de l'oposició.
El dòberman serà naïf. El front esquerra-dreta aboca a una precampanya frontista. Si el PP no domina la campanya, ho farà VOX. I l'efecte ultradreta no funciona igual en l'autonòmic que en l'estatal. El juny del 2024, amb un any de govern i el desgast de la llei d'amnistia, el PSOE va superar el 30% de vot. En això confien ara i ja no hi ha matisos. Sánchez és el sàtrapa de la dreta i Feijóo-Abascal el túnel fosc de la futura Espanya. Aquests 54 dies seran com una legislatura de gos —eterna, cada mes un parell d'anys— i també seran història d'Espanya. El títol podria ser Ara que ens odiem tant.