L’àvia del David vivia a la residència Ca n’Amell de Premià de Mar, on va començar a mostrar símptomes de coronavirus a finals de març. Els familiars i l’Ajuntament havien avisat que hi havia problemes al centre des de l’inici de la pandèmia: no facilitaven les dades que se’ls demanaven de casos o morts i tampoc informaven a les famílies ni permetien que es comuniquessin amb els avis. Els responsables del geriàtric no van aplicar els protocols d’aïllament necessaris, cosa que va provocar que 172 dels 200 usuaris es contagiessin, entre ells, l'avia del David. Tot i això, almenys ella va poder ser traslladada a un centre mèdic, mentre altres avis morien al mateix geriàtric.
Un treballador de Mémora retira el cos sense vida d'una persona que ha mort fa unes hores a una residència de Barcelona. / Foto: Sergi Alcàzar
Va ingressar el dia 2 d’abril a Hospital de Mataró amb diagnòstic de cas sospitós de coronavirus. Mentre va estar ingressada no podia rebre cap visita i els familiars s’havien de conformar amb una trucada al dia del metge per informar de la seva evolució. Un dia, aquesta trucada va ser per avisar que es trobava en els últims dies de vida i que la família tenia dret a una visita. Va anar-hi la seva filla, sabent que això li impediria ser present a la incineració ja que, després de veure-la, hauria de confinar-se a casa per risc de contagi. Finalment, l’àvia del David va morir deu dies després d’haver estat ingressada.
La família va poder incinerar-la en un termini acceptable en aquests moments, dos dies després de la mort, i ara esperen que els entreguin les cendres.
Un treballador del crematori de Montjuïc trasllada una urna sense cendres per les instal·lacions del cementiri de Montjuïc de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
El coronavirus ha trastocat completament el procés de la mort i del dol. S’han vist escenes que fa dos mesos ningú hauria imaginat i moltes persones han hagut de lidiar amb situacions i sentiments pels quals no se’ls ha preparat.
Les morts diàries es van disparar a Catalunya, especialment durant les dues primeres setmanes d'abril. Tot i que no hi ha xifres oficials de morts totals durant aquelles dates, es podria haver arribat a multiplicar per quatre o per cinc la mitjana habitual.
Dues treballadores de la fàbrica de taüts de Montjuïc, Eurocoffin, protegeixen els taüts un cop acabats de confeccionar. / Foto: Sergi Alcàzar
La incomunicació, el “primer dol”
Una de les primeres conseqüències palpables del coronavirus va ser el tall brusc del contacte entre les famílies i els usuaris de residències o centres sociosanitaris. Ramon Torres, metge del Casal de Curació de Vilassar de Mar, veu això com “el primer dol” que han patit tant familiars com professionals. “Tot és molt fred ara, perquè ho hem de fer tot per telèfon”, explica. Des del centre sanitari, es fa una trucada al dia als familiars dels malalts, que es converteixen en dues si sembla que el pacient empitjora. “Intentem donar tranquil·litat i pau i demostrar que lluitem perquè el seu familiar tingui un final plàcid”, afegeix Torres.
En aquest centre, els malalts de coronavirus no poden rebre visites encara que s’estiguin morint. Només els “no-covid” poden ser visitats per un familiar un cop i durant 30 minuts com a màxim, amb totes les proteccions. Torres parla del cas d’una auxiliar que té la mare ingressada al centre en fase terminal. “Mira la part positiva, almenys estàs al seu costat”, la consolen els companys, mentre ella desitja poder-se canviar pel seu pare i que es pogués acomiadar.
Una infermera parla per telèfon al passadís d'una de les UCI destinades a pacients positius de covid-19 de l'Hospital Clínic de Barcelona. / Foto: Sergi Alcàzar
Quan, finalment, arriba la mort, el centre truca a la família per avisar-los i, a partir d’aquí, tota la resta de contactes ja són directament amb la funerària. Els familiars no tornen a veure el difunt en cap moment.
Comiats per mòbil i pertinences cremades
Al centre sociosanitari on treballa d’infermera la Sandra (nom fictici per mantenir l’anonimat), sí que es permet una última visita als pacients de coronavirus, tot i que els familiars han d’anar protegits i no poden apropar-se ni tocar-se. “És una situació molt freda que a vegades compensa i a vegades no, perquè el risc de contagi hi és encara que només entris a l’habitació”, recorda.
Una pantalla recopila un mosaic amb les imatges de les càmeres de vigilància de les UCI destinades a pacients covid-19 del Clínic / Foto: Sergi Alcàzar
De fet, algunes famílies els demanen consell sobre si fer o no l’última visita i, en alguns casos, opten per una videotrucada. “Aguantar un mòbil mentre algú s’acomiada de la seva família és molt complicat. En un moment tan íntim, trobar-te allà al mig és una situació molt difícil”, assegura.
Per a en Joaquim, pacient positiu en covid-19, el seu mòbil és l'únic contacte amb l'exterior ja que té les visites prohibies a la UCI de l'Hospital Clínic per risc de contagi. / Foto: Sergi Alcàzar
Les infermeres estan fent tots els papers possibles cap als malalts: els donen l’acompanyament d’una família, la cura d’una cuidadora i vetllen pel dret a una mort digna en uns moments en què això sembla que ja no està sempre assegurat. “Durant tota la meva vida he tingut molt clar que volia ser infermera, però fins ara mai m’havia adonat de tot el que faríem per la gent més enllà de les cures estrictes i, fins i tot, sense poder tenir-hi contacte físic”, explica, amb la sorpresa de sentir-se “més realitzada que mai, tot i la situació horrible i desastrosa”.
Una infermera atén un malalt positiu en covid-19 a la UCI de l'Hospital Clínic de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
A principis d’abril, es van viure els dies més complicats de la pandèmia al centre on treballa la Sandra. Durant tres o quatre dies, el ritme de morts es va disparar i van haver de transformar una planta tancada per falta de personal en una morgue improvisada -la ‘oficial’ només està preparada per acollir quatre cadàvers- . “Vam arribar a tenir pacients morts al centre fins a 10 o 12 hores, quan la recollida habitual és d’entre mitja hora i una hora”, detalla.
Durant aquells dies, les infermeres van haver d’assumir encara un altre paper: el de preparar els cadàvers, embolicar-los amb els sudaris especials que va comprar el propi centre i desinfectar-los. Pel que fa la roba dels difunts, es crema per evitar contagis i només es guarden les pertinences més importants sempre que es puguin desinfectar.
Un bomber de Barcelona desinfecta l'interior d'una residència de gent gran a Barcelona en plena crisi de la covid-19 / Foto: Sergi Alcàzar
El punt crític, per sort, va durar poc i el nombre de morts va anar baixant. Fora dels dies de pic, les funeràries, diu, “han respost molt bé, sent bastant ràpids i efectius”. “Ara fa una setmana que no tenim noves morts”, celebra.
El personal sanitari com a suport
On el pic de principis d’abril també es va viure amb duresa és a les UCI dels hospitals. Mercè López, infermera de cures intensives de la Vall d’Hebron, va fer-hi front des de primera fila: “Va ser molt bèstia, no hi havia prou UCI per tanta gent”. Tot i això, insisteix que aquells que han mort “ho han fet amb pau, respecte i dignitat” encara que no poguessin estar amb la família. “Nosaltres hi som, sempre hi hem estat”, assegura.
La Mercè López (55), infermera de la UCI de covid-19 de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, posa per un retrat durant el seu torn. La pressió de les gomes de les ulleres i la mascareta de protecció li deixen unes marques molt visibles a la pell. / Foto: Sergi Alcàzar
El personal sanitari de les UCI van ser dels primers en reclamar que els malalts de coronavirus poguessin rebre, com a mínim, una última visita. “Vam dir que allò no podia ser, la família ho havia de poder veure i poder acomiadar-se”, explica. Tot i això, encara que ara es permeti la visita, López recorda que el familiar que acudeix a l’hospital a acompanyar durant la mort “també està sol i no té l’escalf de la família en aquell moment”. Una vegada més, les infermeres són el suport.
Una part de l'equip d'infermeria de la UCI 5.1 de l'Hospital Clínic es prepara per entrar a un box on hi ha un pacient positiu per covid-19. / Foto: Sergi Alcàzar
Les últimes visites s’han de fer des de darrere del vidre de l’habitació de la UCI i, només en alguns casos comptats, els familiars s’han pogut posar l’equip de protecció per, com a mínim, agafar-se la mà. “Sents molta ràbia i molta impotència. Després de tot, nosaltres som persones”, confessa López, però apunta a un dels pilars més importants que tenen en aquests moments: l’equip. “Hem fet molta pinya”.
El col·lapse a Madrid va permetre anticipar-se
La feina també s’ha multiplicat per a les empreses funeràries. Tant Mémora, com Áltima, dues de les principals empreses del sector a Catalunya, han vist com havien de gestionar un volum de feina cinc vegades superior a l’habitual a l’àrea metropolitana i Barcelona ciutat. A la resta de Catalunya, la crescuda ha estat del doble de l’habitual a Girona i Bages i d’un 20% a Tarragona, segons dades de Mémora.
Un treballador de la fàbrica de taüts de Mémora a Barcelona, Eurocoffin, aplica una capa de vernís a un dels models de taüt que produeixen. L'empresa ha triplicat la producció i treballa de dilluns a diumenge per donar resposta a la demanda, a més de cancel·lar la producció dels models més complexes per falta de temps. / Foto: Sergi Alcàzar
Els esforços s’han centrat en poder respondre amb la major rapidesa possible a les peticions de recollides, especialment, d’hospitals i residències. Als hospitals, una recollida ràpida permet alliberar llits per a nous pacients, davant d’unes morgues internes amb espai limitat, i evitar escenes com les que s’han vist a Nova York, per exemple, on es van haver de col·locar tràilers frigorífics a la porta dels hospitals per acollir cadàvers. En el cas de les residències, s’ajuda a reduir el risc de contagi ja que, per ara, no està confirmat que amb la mort acabi el virus.
Dos treballadors de Mémora traslladen el cos sense vida d'un avi que ha mort fa unes hores a una residència de Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Des de Mémora, expliquen que el col·lapse que es va viure a Madrid els primers dies de la crisi sanitària va servir d’”aprenentatge” per anticipar la resposta a Catalunya amb més marge. Una de les mesures que més van impactar va ser l’ampliació del tanatori de Collserola a l’aparcament, amb capacitat per 2.000 difunts. Ara, passat almenys el primer pic de l’epidèmia, asseguren que el màxim de capacitat utilitzada ha estat de prop del 30%.
Les mesures de seguretat durant les recollides s’han extremat, incloent bosses estanques pels cadàvers, EPIs per a tots els treballadors i prohibició d’obrir els taüts sota cap concepte. S’han cancel·lat tots els serveis d’acondicionament dels cadàvers, com maquillatge o perruqueria, i també s’han prohibit les vetlles i cerimònies.
L'oratori del crematori de Montjuïc no acull cerimònies a causa de les prohibicions imposades als tanatoris durant l'estat d'alarma. / Foto: Sergi Alcàzar
Això fa que la despesa de les famílies en serveis funeraris s’hagi reduït entre un 20 i un 35%. A més, el govern espanyol va intercedir per prohibir que les funeràries augmentessin els preus durant la crisi del coronavirus i, en el cas de Barcelona, s’han limitat a 1.948,10€ pels serveis funeraris bàsics més 540 euros si s’opta per un enterrament i 550 en el cas d’incineració. De mitjana, la despesa de les famílies ha estat d’uns 2.500€.
El tanatori de Collserola ha habilitat el seu aparcament per acollir-hi fins a 2.000 cadàvers durant la crisi de la covid-19. A la foto, un treballador de Mémora introdueix al cotxe fúnebre un taüt que acaba de recollir a les instal·lacions. / Foto: Sergi Alcàzar
Moments crítics: ‘cua’ de 10 dies per incinerar
Encara que els serveis funeraris asseguren no haver arribat al col·lapse, sí que han augmentat els temps d’espera per poder incinerar o enterrar un familiar. En els moments més crítics, la ‘cua’ als crematoris de Barcelona va arribar a ser d’uns 10 dies -7 o 8 més que habitualment-, mentre que per celebrar un enterrament la mitjana se situava en uns 2 o 3. “En un dia podíem fer més de 200 recollides, però els serveis municipals poden gestionar com a molt 70 cremacions i 56 inhumacions”, explica Fernando Sánchez, director de comunicació de Mémora.
Retreuen a l’Ajuntament que, fa prop d'un any, tanqués el forn crematori de Collserola en lloc d’adaptar-lo a les noves normes medioambientals. “Amb el tancament d’aquest forn, a l’hivern ja vam patir quan hi va haver un pic de grip”, lamenta. Tot i això, fonts municipals asseguren que el servei "està dimensionat a la demanda habitual" i recorden que s'ha posat en marxa un cinquè forn de suport durant el pic de l'epidèmia. També confirmen que en cap moment s’ha hagut d’arribar a l’últim recurs d’enterraments provisionals que s’havia plantejat a inicis de la crisi.
Un operari condueix el vehicle utilitzat per traslladar els taüts després d'un enterrament sense familia al cementiri de Poblenou a Barcelona. / Foto: Sergi Alcàzar
La quantitat de famílies que es decanten per la cremació ha augmentat molt amb l’arribada del coronavirus. “Creiem que pot ser perquè poder tenir les cendres és emocionalment reconfortant i permeten fer un comiat un cop superat l’estat d’excepcionalitat”, augura Josep Ventura, director general de Serveis Funeraris d'Àltima.
El fet que les morts siguin de persones més joves i en el context d'una pandèmia també podria influir en aquest augment, segons Mémora. Agafa a les famílies d’imprevist, sense cap planificació com l’adquisició d’un nínxol, i les generacions més joves són les que agafen les regnes de la situació i decideixen.
L’estat d’alarma també ha obligat a repensar l’entrega de les cendres a les famílies perquè no s’hagin d’esperar a anar a recollir-les un cop acabi el confinament. Per solucionar aquesta demora, algunes empreses han començat a oferir un servei mai aplicat fins ara, el d’entrega de cendres a domicili.
Sense abraçades, però amb música
Aquells que opten per un enterrament han vist limitat l’aforament als cementiris a tres persones. Se’ls recomana que vagin amb mascareta i no poden ni abraçar-se per la distància de seguretat d’entre 1 i 2 metres. Tot i això, aquesta norma es fa difícil de complir en molts casos tenint en compte la duresa dels comiats.
En Javier, la Carina i la Maria Rosa, assisteixen a l'enterrament de la seva mare, l'Amparo, al cementiri de Montjuïc a Barcelona. A causa de les restriccions imposades als cementiris, només tres dels sis germans han pogut assistir-hi. A la imatge, la Carina reprodueix al seu mòbil la musica preferida de la seva mare mentre dos operaris del cementiri dipositen el taüt a l'interior del nínxol / Foto: Sergi Alcàzar
Davant la impossibilitat de celebrar una cerimònia de comiat, algunes famílies improvisen petits homenatges posant alguna música especial pel difunt amb el mòbil, tocant cançons, ballant o recitant unes paraules.
Sí que es permet la presència d'un sacerdot religiós al moment de l’enterrament, si així es demana. El mossèn, en el cas dels catòlics, pot fer una pregària, però en un format molt més reduït que les misses habituals.
El mossèn Eduard Puig es posa una mascareta protectora moments abans d'entrar a l'Hospital de Bellvitge / Foto: Sergi Alcàzar
Eucaristies virtuals per Facebook
Alfons Gea, rector de la parròquia Sant Vicenç de Jonqueres de Sabadell i psicòleg, destaca com és d’important “poder fer un tancament”. Per això, ha decidit oferir la celebració d’Eucaristies per difunts retransmetent-les en directe per Facebook. Concreten una hora amb la família i aquesta avisa a l’entorn perquè puguin unir-se i participar a aquest “comiat virutal”.
El mossèn Santiago Collell ofereix una missa virtual a través de les xarxes socials mitjançant una tablet i un mòbil a l'interior de la parròquia de Sant Esteve de La Garriga, l'església roman tancada al públic. / Foto: Sergi Alcàzar
Aquesta situació excepcional provoca un “dol estrany”, tal com explica Gea, que combina la feina de rector amb una línia de suport psicològic a les famílies. “Molta gent ens diu que estan preocupats perquè no ploren, no poden plorar. Això és perquè l’estat de xoc d’un dol habitual dura unes hores o uns dies, però ara s’ha fet permanent”, diu, aconsellant donar-se temps per esperar que passi.
El dol del coronavirus és un dol atrapat per la por. “Quan no controles una cosa, sents que no et pots defensar”, descriu Gea, que treballa especialment amb la gestió de la por. “La mort era una cosa llunyana i lògica i ara s’ha convertit en una mena de ruleta russa. Això genera por”.
Un nínxol amb motius religiosos al cementiri de Poblenou, Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Com encarar aquest dol?
Fora de la religió, també hi ha tradicions vinculades a la mort que ajuden a passar el dol d’una manera més sana. Ara, tot això s’ha trencat. No hi ha abraçades, no hi ha reunions familiars, no hi ha paraules de comiat, no es pot ni tan sols veure el difunt una última vegada. Xavier Savin, psicòleg de la fundació Salud y Persona, està en contacte cada dia amb persones que han perdut éssers estimats durant la crisi del coronavirus.
“S’allarga la primera fase del dol: la negació, el no fer-se’n a la idea”, explica, a causa de les dificultats per fer una última visita o acomiadar-se del cadàver. Anar a dir adéu a l’hospital a vegades pot, fins i tot, agreujar la situació. Aquesta última visita pot obligar a complir uns dies de confinament en solitud per risc de contagi. Algunes persones el compleixen a la casa del difunt en lloc de a la pròpia per no exposar als familiars. “Ens quedem sense l’acompanyament, sense les tradicions habituals, sense treballar en molts casos i amb molt temps per pensar”, enumera.
Un bloc de pisos de Barcelona mostra les finestres iluminades en plena fase de confinament durant la crisis de la covid-19 / Foto: Sergi Alcàzar
Les seves recomanacions són donar-se temps per exposar les emocions i entendre que és normal sentir ràbia o tristesa. Consells pel dia a dia com centrar-se en cuidar-se -no deixar de menjar, de dormir o de mantenir la higiene- passen de ser trivials a ser bàsics en una situació de tristesa i desesperació. També pot ajudar celebrar algun tipus d’homenatge com una videoconferència amb familiars per parlar i recordar en clau positiva aquella persona mentre no es pot organitzar una cerimònia més gran. “No és perfecte, però és menys dolent”, aconsella Savin.
“Sobretot, cal donar un nou significat al fet de plorar”, apunta i demana “no fer-ho d’amagat ni sentir-se malament”. “Si enyorem algú és perquè valia la pena i plorar-lo és un petit homenatge al que va ser”.
A la imatge principal, en Javier i la Carina consolen a la seva germana Maria Rosa durant l'enterrament de la seva mare, l'Amparo. Degut a les restriccions imposades als cementiris, només tres dels sis germans han pogut entrar al cementiri de Montjuïc a Barcelona / Foto: Sergi Alcàzar
Entrevistes realitzades entre el 15 i el 22 d'abril de 2020.