Tothom té la seva mitja taronja; qui t’estima et farà patir; l’amor tot ho pot i tot ho perdona. “Sin ti no soy nada”, cantava Amaral; “Es que yo sin ti y tú sin mí, dime quién puede ser feliz”, deien Nicky Jam i Enrique Iglesias; “Nadie como tú es capaz de compartir. Mis penas, mi tristeza, mis ganas de vivir”, entonava Amaia Montero; “Y tú, y tú, y tú, y solamente tú. Haces que mi alma se despierte con tu luz”, destacava Pablo Alborán. La llista és infinita.  

Però, què hi ha de cert en tots aquests mites que s’han cantat, escrit i repetit en nombroses ocasions al llarg de la història sobre l’amor romàntic? I el més important: per què ho assimilem i ho perpetuem al llarg de generacions i generacions? Qui ens ho ensenya? Existeixen alternatives? Quines són?

‘La Ventafocs’ reprodueix el prototip d’amor Disney

La monogàmia: un sistema que jerarquitza les relacions

Brigitte Vasallo (Barcelona, 1973) és escriptora, activista feminista i professora de Gènere i Comunicació de la UAB, amb una àmplia i llarga trajectòria dedicada a l’estudi i a l’anàlisi de les relacions que s’estableixen entorn de l’amor romàntic. Pensamiento monógamo, terror poliamorsoso és tota una declaració d’intencions amb què el lector pot agafar el subratllador i prendre nota del que explica al llarg de les 220 pàgines.   

L’autora defineix l’amor romàntic com “una construcció social que organitza això que sentim i ens ensenya quan s'ha de sentir i quan no, quan està bé sentir-ho i quan no, de quines formes i quins són els indicadors”. Vasallo explica que “el missatge que transmet el sistema monògam és que som una meitat incompleta que necessita trobar l’altra meitat, que en l’imaginari del sistema és heterosexual”.

Per què malgrat ser tan diferents entre si, tots i totes reproduïm el mateix model de relacions romàntiques?

L’escriptora diu que la monogàmia és un sistema jerarquitzat on al capdamunt de tot s’hi troba la parella amb finalitat reproductiva i la pàtria, la segueix la família sanguínia i en un nivell inferior es troben les amistats

L’amor Disney

Vasallo fa referència al concepte d’amor Disney per distingir “la construcció de l’amor que diem que mata” —entès com la dependència, l’aïllament i la jerarquització de les relacions que pot derivar a les violències— del romanticisme que es genera entorn de les relacions i que la pròpia autora defensa i posa en pràctica.  

La mateixa Vasallo reflexiona i es mostra incrèdula davant la hipocresia que es veu sovint a les xarxes socials, on és habitual penjar fotografies transmetent i redundant el missatge que sense parella no es pot viure, que és un fracàs no tenir-ne i que l’autèntica felicitat passa per tenir una relació basada en aquest tipus d’amor romàntic. Ho explica així:

Les violències

Vasallo ha aprofundit en l’estudi del pensament crític sobre l’amor romàntic i una de les coses que més interessen a l’autora és trobar escletxes i línies de fuga per poder escapar, en cas que arribin les violències en una relació.

“La violència dins les relacions amoroses no és una excepció. Tota aquesta construcció Disney de l’amor fa que sigui molt difícil que l’entorn percebi el que està passant, que ho parli, que pugui aconsellar o intervenir i fer que la persona s’aparti quan van mal dades”. Vasallo explica que “hi ha tota una construcció del que a mi em dona valor, que és la mirada d’aquesta persona sobre mi”.  

L’escriptora apunta que el seu major interès és generar consciència i “construir les relacions d’una altra forma, almenys desnaturalitzar-les, mirar-les i poder dir: 'ostres, això no era tan natural com em pensava, no era tan inevitable!'”.

Darrera actualització de víctimes per violència masclista en l'àmbit de la parella (2020) / Generalitat de Catalunya 

Per què cal trencar amb la jerarquia del sistema monògam?

“El fet que ens organitzem amb aquests nuclis tan petits fa que siguem menys resistents, que estiguem més indefenses amb aquest sistema que ens tanca en indrets petits, que no ens permet compartir informació. Som molt més manipulables i governables, fet que ens fa més dòcils”. 

Vasallo afegeix que el mateix sistema categoritza un seguit de qualitats com a masculines —valentia, força, determinació...— i d’altres com a femenines —cura, sensibilitat, tendresa...— i que són complementàries entre si. “És una construcció, un invent! Una promesa de felicitat que ens diu que quan les dues meitats s’ajuntin, tot anirà bé i estarem complets, perquè en aquell nucli tindrem totes les característiques necessàries per a la supervivència”. La professora diu que “això és perillós i s’ha de desmuntar, que no significa deixar de tenir parella —o parelles—, sinó d’abaixar el volum”.

Brigitte Vasallo / Foto: Sergi Alcàzar

Trencar amb la monogàmia no és un fet que es pugui aplicar d’avui per demà. “Si això és un sistema, no s’acabarà de manera individual. Com es desmunta el capitalisme? La solució no passa per deixar de comprar o consumir, cap d’aquestes vies no és la solució, i amb el sistema monògam passa el mateix”.

Vasallo explica que la solució per desfer-nos de la monogàmia no passa per embolicar-se amb més persones, ni per tenir dues, tres o més parelles a la vegada. “Cal que ens adonem col·lectivament que aquesta forma d’organització no ens fa el bé. Quan t’enamores, tot sembla súper guai, però recordem tot el que succeeix quan surt malament, quan apareix la violència i no veus els senyals que t’avisaven”.

L’autora confessa que el fet d’estar enamorada és una cosa que li agrada bastant: “Soc bastant fan d’estar enamorada i crec força en les relacions a llarg termini, dec ser súper romàntica”. Això sí, Vasallo puntualitza que les relacions s’han de pensar, gestionar i entendre col·lectivament de forma diferent.

El poliamor: Hola, xarxes afectives!

Són molts els que encara relacionen únicament el poliamor amb les múltiples relacions sense compromís ni cures / Viquipèdia

Vasallo té una visió molt diferent del que molts pensen sobre el poliamor. “Amb el poliamor sembla que, de sobte, s'estigui proposant una forma de relació totalment fluida, sense cures, sense compromís, passant de tot, i a mi la fluïdesa no m'agrada gaire. Sembla que estiguem proposant tot això i, de fet, hi ha propostes poliamoroses que són bàsicament això, el campi qui pugui, i entenc que faci por”.

Llavors, què entens per poliamor, Brigitte? “Cal analitzar-ho des d'una altra banda, no des d'aquesta llibertat neoliberal. Això va d'una llibertat llibertària, que parla de la pròpia responsabilitat, del compromís pel bé comú lligat als afectes”.

El poliamor no ve definit pel nombre de relacions que s’estableixen

Per Vasallo el que defineix una relació poliamorosa és la relació que tenen els metaamors entre si —que no el nombre de persones involucrades—. “Si jo tinc dues parelles, allò que defineix el poliamor per a mi és la relació que tenen aquestes dues persones entre elles. Si segueix sent una relació de confrontació i de competició exaltada per mi, que estic al centre i que ja em va bé que es barallin, tot això no és molt diferent de qualsevol història. Alguna cosa no funciona”.  

Brigitte Vasallo / Foto: Sergi Alcàzar

Vasallo no comprèn com és que si construeixes una relació romàntica de total dependència afectiva, total dependència econòmica, total dependència de subjectivitat, al final puguis dir: ‘Ara et pots embolicar amb qui vulguis!’. “No ho entenc, perquè es trenca tot. Tot el que fa que siguis especial en aquells termes, és que tens una sexualitat exclusiva amb aquella persona. A on estàs posant tota aquesta càrrega. Llavors em sembla lògic que es demani exclusivitat sexual”. Per això, conclou: “Quan NO construeixes la relació d'aquesta manera, comença a decaure el pes que té l’exclusivitat sexual, i tot és bastant més senzill en aquest sentit”.

La por a la solitud; la parella ho és tot

Tenim por a estar sols? “Estem molt sols. La parella —o parelles— és la darrera companyia que ens queda i si es perd, la vida és complicada i fa por”. L’escriptora reflexiona sobre com aquesta por fa que “de vegades, no trenquem relacions que realment s'han de trencar”.

Vasallo exposa que les ruptures sovint formen part de les relacions. Per això, explica com la por i la dependència emocional molts cops eviten o posposen les ruptures de forma innecessària durant molt de temps.    

Considerem que allunyar-se sempre és dolent i, molts cops, és el millor per a tu i per a les altres persones involucrades

Acabar o trencar amb una relació també forma part de les pròpies relacions —siguin monògames o no— per molt dur i per molt dolor que es pugui arribar a sentir. L’autora posa èmfasi en la importància de tenir una bona xarxa afectiva, imprescindible per ajudar-se a no decaure en moments com aquests.   

Adoptar consciència per ser lliures

“Ara que tinc tota la informació i ho he entès tot, vull tenir una parella amb exclusivitat sexual i organitzar-me d'aquesta forma. Fantàstic!”, exclama Vasallo, que reconeix que “un cop has mirat el sistema, ja no t'organitzes igual”.

Un cop has mirat el sistema ja no t'organitzes igual

Vasallo assegura que un cop analitzes el sistema i tot el que comporta, t’organitzes i et planteges les relacions d’una altra manera. “Te n’adones que les amigues han de tenir un espai transcendent, que les ruptures no poden ser a destajo, que formen part d'un compromís col·lectiu també”.

L’autora insisteix a prendre consciència per escollir amb total llibertat l’opció que a cadascú més li convingui i s’adapti amb la seva forma de ser o amb les seves necessitats. I conclou: “És una llàstima que no sapiguem imaginar formes que vagin més enllà del que ja tenim i del que hem vist”. Una reflexió que entristeix Vasallo i que, gràcies a la mirada crítica que aporta, espera poder ajudar a prendre consciència per tal d’establir relacions sanes basades en el bé individual i comú.   

Recupera l’entrevista completa amb Brigitte Vasallo:

Guillem Maneja entrevista Brigitte Vasallo, escriptora i activista feminista