L'esgotament laboral extrem ha deixat de ser una queixa de passadís per a convertir-se en una epidèmia silenciosa que, segons alguns experts, ja pot estar afectant més del 60% de la població. El que comença com un "mal dia" pot transformar-se en la síndrome de burnout, una patologia reconeguda per l'Organització Mundial de la Salut com a malaltia professional que desdibuixa la frontera entre el cansament i el col·lapse mental.
El burnout no és simplement estar fatigat per una setmana intensa. Es tracta de la cronificació de l'estrès laboral, un procés on el treballador perd l'interès per les seves tasques i desenvolupa una reacció psicològica negativa envers el seu ofici.
La Dra. Rocío Rosés, directora de l'Instituto de Salud Mental (Infanto-Juvenil i Adults) de l'Hospital Universitari Sagrat Cor, és taxativa al respecte: "La persona amb burnout no només està cansada: està emocionalment esgotada, se sent desconnectada de la seva feina i té la percepció que el seu rendiment ha disminuït". Segons l'especialista, no estem davant d'un fenomen passatger, sinó davant "una situació sostinguda en el temps que afecta la salut mental i física del treballador".
Els senyals d'alarma, quan el cos parla
La síndrome es manifesta a través d'un cercle viciós de símptomes que, de no ser atesos, poden derivar en quadres greus d'ansietat i depressió. Els més importants i freqüents són, en primer lloc, l'esgotament físic, que pot provocar canvis en la gana, dolors musculars, insomni, migranyes i problemes gastrointestinals.
És freqüent també que, quan s'està “cremat”, es desenvolupi una certa “despersonalització” que consisteix en una actitud de cinisme, indiferència i enduriment en el tracte amb els seus caps, companys i clients. I, per últim, un descens en la productivitat. Ens falla la concentració, es fan freqüents els oblits i tenim una sensació constant de fracàs o inutilitat.
Ibai Arregui, psicòleg de l'Hospital Universitari General de Catalunya, adverteix que aquest impacte no es queda a l'oficina: "Dades recents revelen que aquest esgotament, que pot ser crònic, no és solament un problema laboral, sinó que es filtra en totes les esferes de la vida, impactant en la salut mental i física de les persones".
¿Per què ens cremem? L'origen del foc
El col·lapse no sorgeix del no-res. Sol ser el resultat de la col·lisió entre factors personals (com la baixa tolerància a la frustració) i errors organitzacionals. En aquest sentit, la Dra. Rosés explica que la cultura laboral actual té part de culpa: "Quan es normalitza treballar més hores de les pactades, no es respecten els descansos o no es promou un clima saludable... el risc d'esgotament augmenta".
Com podem prevenir-ho?
En un món on el teletreball ha difuminat les fronteres de la intimitat, la primera mesura per blindar la nostra salut mental és establir límits infranquejables. I es comença per apagar l'ordinador i desconnectar del correu electrònic estrictament fora de l'horari laboral. La Dra. Rocío Rosés emfatitza que cada persona ha d'aprendre a detectar els seus propis límits i a prioritzar el seu benestar, entenent que “establir aquesta divisió clara entre l'oficina i la llar és la primera barrera de contenció contra l'esgotament crònic”.
Dos altres pilars bàsics de l'autocura són la jerarquització de tasques i l'assertivitat. En lloc de sucumbir a la pressió d'intentar fer múltiples tasques simultàniament, els experts recomanen organitzar les activitats per prioritats per evitar la sensació que estem desbordats. Aquest enfocament ha d'anar acompanyat de la valentia d'aprendre a dir "no"; assumir responsabilitats que excedeixen la nostra capacitat real és, en paraules dels experts, una via ràpida cap a l'esgotament.
Saber mantenir l'equilibri biològic i emocional durant la jornada és també fonamental. No n'hi ha prou amb treballar; és necessari integrar pauses reals que permetin al cos i a la ment reiniciar-se, ja sigui aixecant-nos per respirar o realitzant caminades breus que trenquin el cicle de l'estrès. Aquests moments de desconnexió es complementen amb el cultiu d'hàbits bàsics saludables, ja que el descans reparador, una alimentació equilibrada i la pràctica regular d'exercici físic són elements que estan estretament connectats amb la nostra resiliència psicològica.
Finalment, el factor humà tanca el cercle de la prevenció. Fomentar relacions sanes i un clima de suport social amb els companys de feina actua com un potent protector emocional davant les tensions diàries. Tanmateix, quan aquestes mesures resulten insuficients i l'estrès comença a cronificar-se, és imperatiu buscar ajuda professional sense esperar que la situació sigui irreversible.
Guia d'acció: quan buscar ajuda psicològica o psiquiàtrica?
El cos sol ser el primer a manifestar que la nostra capacitat ha estat superada. Cal buscar ajuda professional si s'experimenten dolors físics sense causa aparent, com cefalees recurrents, problemes digestius o fatiga crònica que no desapareix fins i tot després d'haver descansat. Així mateix, l'aparició d'alteracions psicosomàtiques més greus, com migranyes, dolors musculars o desregulacions en el cicle menstrual en les dones, són senyals clares que l'organisme està sota un nivell de tensió insostenible.
També si apareixen trastorns del son recurrents relacionats amb pensaments laborals o apareix una incapacitat per desconnectar que ens impedeix gaudir de la vida personal.
En el pla emocional, la necessitat d'intervenció especialitzada és evident quan experimentem sentiments de derrota, sensacions constants de fracàs, inutilitat o la percepció que no podem complir amb les responsabilitats habituals; irritabilitat extrema, canvis d'humor freqüents fins i tot amb la pròpia família; o ens veiem incapaços de concentrar-nos, patim oblits freqüents i ens costa molt prendre decisions senzilles.
No és feblesa, és insostenible
El benestar individual és la base de la salut col·lectiva. Les organitzacions han d'implementar programes de suport emocional i fomentar el diàleg obert per eliminar l'estigma de la salut mental.
Ibai Arregui fa una crida a l'acció col·lectiva: "Fem un pacte col·lectiu per la salut mental i emocional. El burnout no ha de ser la norma. És un bon moment per construir vides plenes i resilients".
La conclusió per a qualsevol que se senti identificat amb aquesta situació és clara i vital: el burnout no és una debilitat de caràcter. En paraules de la Dra. Rosés: "Cal reconèixer que no poder amb tot no és un fracàs: és un primer pas cap a l'autocura i la recuperació".