En els últims dies s'han presentat dues investigacions en les quals s'analitza el que alguns experts anomenen la gana emocional. Es refereix a aquest impuls que de vegades tenim de menjar sense que biològicament existeixi la necessitat de fer-ho, la qual cosa comunament es coneix com a afartament.
Les conseqüències són nefastes per a la salut, però pocs són els que alguna vegada no han pogut sostreure's a menjar molt més enllà del raonable bé sigui per estrès, angoixa o simplement perquè ens apassiona un aliment i no som capaços de parar de menjar-lo encara que estiguem tips.
El primer dels estudis l'han dut a terme experts de l'Escola de Medicina de la Universitat de Carolina del Nord, als Estats Units. La investigació ha estat recollida per la publicació Neuron i conclou que hi ha un circuit al cervell que té el seu origen a l'amígdala central –regió que controla les emocions– i que estimula les persones a continuar menjant aliments saborosos malgrat que s'hagin satisfet les seves necessitats energètiques bàsiques.
Aquest circuit o comunicació entre neurones es va originar en l'espècie humana fa milers d'anys, quan els aliments eren escassos i era millor alimentar-se en abundància perquè no se sabia quan es podria tornar a menjar. Tanmateix, aquest instint que era tan útil en èpoques d'escassetat i que, entre altres coses provocava que el nostre cervell percebés com a saborosos aquells aliments més calòrics, és completament contraproduent avui dia en una societat amb tanta sobreabundància en l'alimentació.
La segona investigació ha estat publicada per la revista Cell Metabolism i l'han realitzat científics de l'Institut d'Investigació Mèdica Garvan a Darlinghurst (Austràlia). L'estudi, desenvolupat en ratolins, analitza la relació entre estrès i alimentació. Els resultats també indiquen que l'amígdala central té un paper fonamental en el processament emocional de l'alimentació.
En aquest sentit, els investigadors van descobrir que quan els ratolins estaven estressats durant un període prolongat, i es posaven a la seva disposició aliments amb alt contingut calòric, es tornaven obesos més ràpidament que els que consumien el mateix aliment en un ambient lliure d'estrès. La responsable d'aquesta circumstància és una molècula anomenada NPY, que el cervell produeix el de forma natural quan es produeix una situació estressant i que estimula la ingesta d'aliments rics en calories.
Els experts van provar de desactivar la producció de NPY a l'amígdala i van descobrir que l'augment de pes en una dieta hipercalòrica amb estrès era igual a l'augment de pes en una situació sense estrès. L'explicació sembla ser a les cèl·lules nervioses que produeixen la molècula NPY, ja que contenen receptors per a la insulina, una hormona que produeix el pàncrees que ajuda el cos a regular els nivells de glucosa i que envia al cervell la sensació de sacietat.
En un període d'estrès en el qual es duia a terme una dieta alta en calories, els nivells d'aquesta hormona es van tornar deu vegades més alts que quan no es produïa la situació estressant i el senyal de sacietat va deixar de ser eficaç. Els alts nivells d'insulina van provocar al seu torn que augmentessin els nivells de NPY, amb la qual cosa es produeix un cercle viciós que fa que amb l'estrès existeixi un menor control per parar de menjar, es tornin més desitjables els aliments calòrics i, a més, s'incrementin les possibilitats de pujar de pes.
En definitiva, l'abordatge dels afartaments de menjar és molt més complex del que pot semblar al principi, i per això des de la ciència s'està intentant donar resposta a aquest comportament i trobar la solució que permeti fer-li front.