Hi ha violència als carrers?
Hi ha violència i per això els Mossos han de carregar?
Hi ha una violència extrema comparable a la kale borroka?
Les tres preguntes es podrien respondre amb un senzill monosíl·lab. Però hi ha prou material gràfic i opinions contrastades per exposar les 7 diferències entre els moments que es viuen actualment a Catalunya –que han provocat les dispersions dels Mossos– i els de fa entre 9 i 4 anys, sobretot a Barcelona.
El processament del Govern i de l'expresidenta del Parlament pel delicte de rebel·lió ha activat una estratègia judicial, política i mediàtica per a demostrar que a Catalunya hi ha violència, un alçament. És el que justificaria la rebel·lió, el delicte més greu del codi penal aplicat al Govern de Puigdemont, que va fer efectiu el referèndum de l'1 d'octubre i la proclamació de la república el 27 d'octubre. Hi ha 30 anys de presó en joc.
A Alemanya ja ha quedat clar que no hi ha rebel·lió perquè no hi ha hagut violència. Però a Espanya es volen justificar aquests moviments violents a partir de les accions dels Comités de Defensa de la República (CDR).
Ara bé, des que el 2012 van arrencar les grans mobilitzacions independentistes al carrer, mai no hi ha hagut cap incident. Moltes concentracions, manifestacions i ambient reivindicatiu, però també to festiu i cap senyal de violència.
El moment que viu ara Catalunya no té res a veure amb el viscut des del 2009, quan es van provocar greus aldarulls, sobretot, a les vagues generals del 2010 i 2012, i el 2014 amb el desallotjament de can Vies a Barcelona. El nivell d'aldarulls no és comparable. Els dispositius policials, tampoc. De fet, diverses fonts vinculades al cos de Mossos apunten que ara mateix "no hi ha preocupació" que hi pugui haver grans incidents.
Sempre que els Mossos han carregat, han provocat ferits. Hi ha diverses tècniques de dispersió i eines policials que han anat canviant. Les pilotes de goma han desaparegut, les porres, no. I per això és i serà habitual veure càrregues a cops de porra. Altra cosa és que no se segueixin els protocols i que, com va passar la nit del diumenge 25 de març, després de la manifestació contra la detenció de Carles Puigdemont, els Mossos colpegessin els manifestants per sobre de la cintura i al cap, saltant-se el reglament.
A partir de l'any 2015, després dels incidents greus arran del desallotjament de can Vies i coincidint amb els canvis de govern, tant al Parlament i el Govern, com als municipis, la guerrilla urbana s'apaga. Un pacte no escrit entre antisistema barcelonins i la mateixa policia talla en sec els aldarulls que hi solien haver després de vagues i manifestacions, coincidint amb les grans manifestacions amb motiu del procés independentista.
Es talla tot en sec. I entren més forts que mai els mediadors. Amb Felip Puig i les seves tècniques més agressives fora de circulació, tot és més fàcil. A més, el canvi de govern a Barcelona –on els Comuns entenen de prop l'activisme– i els 10 diputats de la CUP al Parlament, és fàcil entendre que si el procés independentista ha de tirar endavant necessita la força del carrer, però no la violència.
Ningú força la situació i les manifestacions de l'11 de setembre, les mobilitzacions de l'1 d'octubre, les de les portes del ple del Parlament i les convocatòries demanant la llibertat dels presos polítics passen exitosament, festivament i sense incidents fins l'últim dia. Fins que Puigdemont és empresonat a Alemanya. Aquell dia hi ha incidents quan els Mossos decideixen dissoldre la gent que queda després de la manifestació un cop aquesta ja s'ha desconvocat. Llavors hi ha diversos llançaments d'objectes i de gas pebre contra la primera línia dels antiavalots i es crema algun contenidor. Això passa en el moment de crispació màxima de tot el procés: quan es deté el president.
"Esperem que no avanci", diuen algunes fonts, que es mostren tranquil·les pels incidents de baixa intensitat que hi ha i davant el reforç que ja s'ha activat: el pla operatiu Minerva que desplega els Mossos a seus judicials, de l'Estat, de països europeus i de partits polítics, a més del dispositiu al carrer davant noves mobilitzacions.
Les fonts consultades també tenen clar que no hi ha cap cèl·lula dorment que s'activi per provocar aldarulls com els de fa uns anys a Barcelona. La majoria d'aquells activistes ja no hi són. Una nova generació és la que surt ara al carrer i els seus objectius no tenen res a veure amb els dels vells agitadors.
Aquestes són les set diferències entre el que passava fa uns anys a Barcelona i el que passa ara. Res a veure.
Les 7 diferències
Hi ha 7 diferències bàsiques en els fets dels darrers dies que han provocat la dispersió de les concentracions per part dels Mossos respecte a la gestió dels aldarulls que hi va haver a Barcelona entre el 2009 i el 2015.
Després de les grans vagues generals Barcelona apareixia a les portades dels diaris encesa en flames. Això ara no està passant. Per què?
1. Manca d'efectius
Els grups d'activistes de Barcelona que s'activaven fa uns anys i que eren sospitosos de provocar els aldarulls posteriors a les vagues generals del 2010 i 2012, o l'okupació de can Vies al 2014 no estan formats per les mateixes persones, ni els líders d'aquells anys organitzen les accions ni tenen tanta gent. La primera diferència és que no hi ha guerrilla urbana. I els que puguin reproduir aquells actes són molt més joves i no reben instruccions de cap tipus.
2. El material
Els anys de lluita al carrer van fer que la guerrilla urbana es formés i tingués cada cop més materials per provocar aldarulls. El 2010, després de la vaga general del 29-M, quan es va cremar l'Starbucks de la ronda de Sant Pere, el conseller d'Interior aleshores, Felip Puig, comença a parlar de kale borroka. Ho fa més pels materials que feien servir els agitadors i la seva manera d'actuar que pels fets en si. Es parla de còctels molotov, d'objectes contundents llançats contra els mossos d'encaputxats perfectament entrenats per a provocar lesions. Actualment no hi ha aquest tipus de material ni la violència amb què s'actua és la mateixa. El diumenge 25 de març es llancen ous i es tira fum contra la primera línia dels antiavalots.
3. Les armes policials
Les càrregues dels Mossos aquells anys eren molt més fortes i contundents. A més de les pilotes de goma, Puig els rearma amb una nova eina: els projectils de foam, que toquen allà on apunten. També es comencen a fer servir gasos lacrimògens per dissoldre grans manifestacions. Res d'això es va fer servir en la dispersió del diumenge 25 de març. Només cops de porra –això sí, saltant-se, en alguns casos, el protocol i colpejant més amunt de la cintura.
4. L'origen dels aldarulls
Els aldarulls d'anys enrere sorgeixen sempre després de grans manifestacions de jornades reivindicatives com les vagues generals. N'hi ha tres entre el 2010 i el 2012. Des del 2015 i fins ara cap de les manifestacions multitudinàries relacionades amb el procés ha acabat de manera violenta.
5. Els dispositius de Mossos
Els dispositius de Mossos no són els mateixos. Durant els anys amb aldarulls més greus els antiavalots són visibles i intimidatoris. Amb l'entrada a la conselleria de Ramon Espadaler, els dispositius són discrets i s'actua només en cas d'incidents greus. Els mediadors comencen a recollir els fruits de la seva feina. El model de dispositius es manté durant les grans manifestacions independentistes i no es fa visible fins al 20 de setembre, el dia de la concentració davant la conselleria d'Economia.
6. Sense direcció política
Les direccions polítiques han canviat. A tot arreu. Els Mossos no en tenen i si reben ordres són del govern espanyol arran de l'aplicació del 155. Els activistes han passat a l'acció política. Del carrer a les institucions. Al Parlament, la CUP inclou activistes històrics com David Fernàndez. A l'Ajuntament de Barcelona, l'equip d'Ada Colau incorpora líders de la lluita al carrer. Els aldarulls desapareixen.
7. La clandestinitat
Mentre que la guerrilla urbana actuava sempre per sorpresa, ara les accions són públiques. Les mobilitzacions de l'ANC i d'Òmnium estan sempre comunicades i, en el cas d'accions reivindicatives dels CDR, s'anuncien per Twitter, defugint la clandestinitat.
Els exemples
Kale borroka i guerrilla urbana. La manera d'actuar d'ara dels manifestants no té res a veure amb la kale borroka. S'hi assemblava més la guerrilla urbana de fa uns anys, que no només cremava contenidors, a qualsevol punt de la ciutat, sinó també cafeteries, màquines excavadores, autobusos urbans, cotxes…
L'origen és al País Basc i el terme vol dir 'lluita de carrer'. Sempre s'ha fet servir per definir la violència de carrer del País Basc. S'ha arribat a qualificar de "terrorisme de baixa intensitat". Per això els detinguts per actes de kale borroka se'ls ha considerat terroristes i han estat jutjats a l'Audiència Nacional.
La kale borroka actuava indiscriminadament utilitzant sempre materials explosius. "Còctels molotov" llançats a discreció, que fins i tot van acabar cremant dia sí i dia també autobusos en mig del carrer.
A Catalunya l'activisme sí ha protagonitzat grans aldarulls. A Barcelona, del 2010 al 2012 hi va haver contenidors cremats, llançaments de tot tipus, i les tècniques cada cop eren més sofisticades per poder consolidar grans destrosses. Però aquesta guerrilla urbana mai s'ha arribat a qualificar de kale borroka. Prova d'això és que tots els detinguts en cada una de les manifestacions de les vagues generals o de can Vies els ha jutjat un jutge d'instrucció, mai l'Audiència Nacional.
Els aldarulls d'abans: les vagues. El 2009, les càrregues dels Mossos a plena llum del dia contra estudiants que es manifestaven contra la reforma universitària (el pla Bolonya), van obrir un camí sense retorn, que tindria els moments més complexos durant els anys de Felip Puig al capdavant de la conselleria d'Interior.
Joan Saura, conseller d'Interior aquell any 2009, pretén actuar amb mà de ferro amb el cos policial després de les crítiques que rep abans de començar a dirigir el departament. Així és com la reivindicació dels estudiants contra el pla Bolonya esclata en mig dels carrers de la ciutat de Barcelona a plena llum del dia. No hi va haver aldarulls. Però sí greus càrregues policials amb diversos ferits.
Això va obrir un camí que semblava de no retorn i que té els moments més complicats l'any 2010 durant la vaga general del 29-S. Aquell dia Barcelona es converteix en el camp de batalla antisistema.
La policia desallotja el mateix dia l'antic edifici Banesto, okupat de feia temps, i desencadena una allau d'incidents. Crema de contenidors i barricades al carrer Pau Claris, destrosses al Domino's Pizza, un cotxe de la Guàrdia Urbana cremant i una unitat mòbil de RAC1 destrossada a plaça Universitat.
L'any 2012 la intensitat encara puja més. Hi ha dues vagues generals que acaben amb greus aldarulls el 29-M i el 14-N.
El 29-M, després de tot un dia de barricades amb contenidors encesos al mig dels principals carrers de Barcelona, hi ha l'atac a l'Starbucks de la ronda Sant Pere.
Els Mossos acaben retrocedint de les seves línies en alguns moments quan la multitud se'ls encara i els llança tot tipus d'objectes contundents.
I el 14 de novembre del 2012 s'arriba a un punt de no retorn amb aldarulls a Via Laietana i una càrrega policial sense precedents al Passeig de Gràcia, on no hi havia aldarulls i on el llançament de pilotes de goma acaben ferint Ester Quintana. La primera víctima de pilota de goma que va aconseguir portar la policia a judici.
A Via Laietana s'ataquen cotxes de la Policia Nacional i els Mossos, amb una dispersió carrusel, s'acaben atropellant entre ells.
I a Tarragona, un mosso colpeja un nen de 13 anys amb la porra al cap. El conseller acaba dient que el cop és per "la inèrcia" de la porra.
D'aquells anys és tot el cos a cos entre el 15-M i els Mossos. Des del desallotjament de Plaça Catalunya fins al setge al Parlament, quan el mateix conseller d'Interior hi accedeix en helicòpter i diversos diputats acaben increpats, perseguits, i en alguns casos, pintats, per part del gruix de manifestants.
Can Vies, l'últim atac
Can Vies és l'última batalla campal a Barcelona. És el 2014. El govern de Barcelona toca el cor de l'activisme de Sants i Sants surt al carrer. Ho fa amb una contundència mai vista fins ara.
El govern de Xavier Trias desallotja les antigues cotxeres reconvertides en un casal popular autogestionat i comença l'enderroc. Hores després la màquina excavadora que havia de tirar a terra l'edifici estava ja en flames. I poques hores més tard, en flames també una unitat mòbil de TV3.
Els grups de radicals que van sortir de dins la manifestació, quan aquesta caminava tranquil·la, van llançar tot tipus d'objectes contundents i la revolta va durar una setmana sencera.
